Com pot ser que hi hagi negacionistes del coronavirus?

Fa poques setmanes defensors de la teoria de la conspiració van difondre un dels secrets més ben guardats de tota la pandèmia: el disseny del microxip que s’injecta amb la vacuna contra el coronavirus. La bomba informativa, però, no va prosperar gaire. Pocs retuits després es va confirmar que el diagrama en qüestió no tenia res a veure amb microxips, ni amb la tecnologia 5G ni amb cap conspiració d’abast mundial, sinó que era el circuit intern d’un pedal de guitarra elèctrica.

Malgrat el revés rebut, els conspiranoics no afluixen i mantenen que el SARS-CoV-2 no existeix i que tot plegat és un muntatge d’abast global amb intencions molt fosques. De res serveixen milers de reportatges, d’entrevistes a experts, de testimonis de pacients. Hi ha una proporció petita però no menyspreable de la població que considera que l’explicació més versemblant per a la situació que vivim no és una epidèmia, sinó una conspiració mundial en què hi ha confabulats, entre molts d’altres, tots els sanitaris, tots els mitjans de comunicació i tots els partits polítics (des de Vox fins a la CUP, al nostre país) de tots els països del món.

Aquest fenomen respon a diverses causes, que són semblants a les que expliquen per què hi ha gent que assegura que la Terra és plana o que encara creu que Trump va guanyar les eleccions als Estats Units. Per començar, la desconfiança en les administracions i en tot allò que fa tuf d’oficial. Si els polítics m’han mentit tantes vegades, per què me’ls he de creure ara? Dono més validesa a qualsevol explicació, per més estrambòtica que sigui, només perquè no és la que m’ofereix el sistema.

En l’àmbit de la salut, aquesta realitat és palpable des de fa anys. Les companyies farmacèutiques s’han guanyat a pols una mala reputació que ha donat ales a molts xarlatans. Critiquen les farmacèutiques, a vegades de manera justificada, mentre intenten convertir-se en la nostra farmacèutica de referència i, entre retret i retret, ens ofereixen remeis fantàstics sense cap evidència científica al darrere.

Aguditzar el biaix de confirmació

Si som dels que busquem explicacions alternatives a l’epidèmia, estem d’enhorabona. Internet ens ho posa ben fàcil. A un clic podem trobar l’opció que ens sembli més atractiva, i no només això: podem crear-nos una bombolla informativa i seguir només les pàgines i els comptes a les xarxes socials que reforcin la nostra visió i, amb la mateixa facilitat, evitar els que ofereixen una opinió discordant. Ens construïm una realitat a mida, que no té per què coincidir amb els fets contrastats. Se’ns aguditza el biaix de confirmació, és a dir, la tendència a creure més verdader allò que concorda amb les nostres creences i ens tornem impermeables als arguments que no hi encaixen. Oblidem ràpidament aquella màxima que diu que afirmacions extraordinàries requereixen proves extraordinàries i confiem abans en un suposat científic que, sense aportar cap prova, assegura en un vídeo de YouTube que el coronavirus és un invent per implantar un nou ordre mundial, que no pas en desenes d’experts amb noms i cognoms.

Tot això mentre ens puja l’autoestima, ja que formem part d’un grup d’escollits, els que sí que tenen la veritat, lluny del ramat crèdul i adotzenat que segueix la versió oficial. Per acabar-ho d’adobar, amb tanta informació que hem consumit, estem convençuts que ja som uns erudits i que podem discutir de tu a tu amb qualsevol viròleg amb trenta anys d’experiència. Com deia el físic Stephen Hawking, el gran enemic del coneixement no és la ignorància, sinó la il·lusió de coneixement.

Trencar aquest cercle viciós és complex. A algú que a aquestes altures encara defensa que l’epidèmia és un invent, difícilment el convencerem del contrari. George Lakoff, lingüista, científic cognitiu i professor emèrit de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, ho té clar: pensar que la gent abandonarà les creences irracionals davant la solidesa de l’evidència és una creença irracional, no basada en l’evidència.

No obstant això, sí que podem treballar perquè en un futur el col·lectiu de conspiranoics no s’expandeixi. Una manera de fer-ho és millorar la cultura científica de la ciutadania i fomentar-ne el pensament crític. Això no vol dir memoritzar quin any va néixer Darwin o quants pistils té una flor concreta, sinó entendre com funciona la ciència, com es genera nou coneixement. Entendre que la ciència es basa en dades, en proves, no en afirmacions sense demostrar; que les opinions poc importen, que cal rendir-se a l’evidència, als resultats; que la ciència és coneixement compartit, és un treball de col·laboració entre desenes, centenars, fins i tot milers d’experts, que contrasten, que dubten, que discuteixen. Experts que es poden equivocar, evidentment, però, posats a triar, és més probable que tinguin raó que no pas que la tingui un desconegut que llança invectives a les xarxes, per molt impactants que siguin.

I és que hem de ser crítics amb els governants, amb el sistema, només faltaria, no ens hem de creure a ulls clucs tot el que ens diu la versió oficial, però sense quedar encegats, sense donar l’esquena a la realitat. Tal com recordava el premi Nobel Richard Feynman, hem de tenir la ment oberta, però no tant perquè ens caigui el cervell a terra.

Daniel Arbós és periodista científic