Quan la pluja es mesura pel nombre de morts

Tot i que encara no disposem d’estudis que ens diguin fins a quin punt la DANA que ha afectat el País Valencià és atribuïble al canvi climàtic antropogènic, el que ningú no pot negar és que aquest episodi tràgic ha succeït en plena època de canvi climàtic i ha afectat una regió de la Mediterrània, una de les àrees calentes de l’escalfament global. 

És un clam entre els científics que, si volem garantir l’habitabilitat del planeta, cal un esforç mundial immens per eliminar les emissions de gasos d’efecte hivernacle, així com els impactes negatius que l'activitat humana té sobre el planeta. És el que en diem mitigació. Atès que les conseqüències negatives del canvi climàtic ja són una realitat, i es mantindran durant dècades o segles, és obvi que, a més de la mitigació, ens cal adaptació. Malauradament, aquest esforç immens de mitigació i d'adaptació, que necessitem de manera urgent, no s’està produint ni tan sols a Europa, el continent probablement més compromès amb la lluita contra el canvi climàtic.

Fa tan sols unes setmanes es va fer públic l’informe del Lancet Countdown del 2024, una iniciativa en la qual participen més de 250 científics del clima i la salut i que inclou sis plataformes regionals, una de les quals a Europa. L’informe mostra que durant el període 2014-2023, en comparació amb el període 1961-1990, un 61% de tota la superfície del planeta va experimentar un augment del nombre d'episodis de precipitació extrema. En l’informe de l'any vinent, la DANA del País Valencià es comptarà com un d’aquests episodis, el que ens recorda les tragèdies que sovint s’amaguen darrere de la fredor de les estadístiques. Malauradament, en el context mundial, el que ha passat a València no és res excepcional i cap regió o localitat del món es pot considerar fora de perill.

Morts evitables

Un altre indicador de l’informe mostra que, en comparació amb el període 1990-2009, durant el període 2014-2023, en aquells països que disposen de sistemes d’alerta precoç, la mortalitat deguda a fenòmens extrems de pluja i inundacions va disminuir un 73%, mentre que en aquells països que no disposen d’aquests sistemes només va disminuir un 21%. La conclusió és que l'existència de mecanismes adequats d’adaptació és una qüestió de vida o mort i que, en el cas del País Valencià, si el sistema d’alertes s’hagués aplicat correctament el nombre de víctimes hauria estat probablement molt inferior.

Els resultats d’aquests dos indicadors suggereixen dues reflexions sobre el que ha passat a València: la primera es refereix a la necessitat imperiosa de disminuir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, majoritàriament deguts a l’ús de combustibles fòssils. És un repte mundial atès que, mentre que les emissions de gasos d’efecte hivernacle contribueixen a l’escalfament de manera global, els seus efectes acaben tenint impacte sovint local. La Unió Europea s’ha compromès a reduir les emissions en un 50% el 2030, en comparació amb les del 1990. Lamentablement anem endarrerits. Com més triguem, més freqüents i més greus seran els fenòmens meteorològics extrems. Els qui defensen que no es pot córrer tant en la transició cap a una economia verda, i directament o indirectament encara donen suport als incentius a empreses que comercialitzen combustibles fòssils, haurien de respondre, almenys moralment i tant de bo legalment, davant les víctimes que, a causa d'episodis com el del País Valencià, es continuaran produint.

La segona reflexió fa referència a la necessitat imperiosa de millorar els mecanismes d’adaptació als impactes que ja són presents i que es continuaran agreujant. A l’estiu del 2022 l’anomalia de calor va ser responsable de més de 60.000 morts a Europa, 11.324 de les quals a Espanya i 1.772 a Catalunya, cosa que demostra que les polítiques d’adaptació a l’augment de calor a Europa i a casa nostra, malgrat el que diguin els nostres governs, són del tot insuficients. Les inundacions de València ens tornen a situar davant la mateixa i tràgica lliçó. Els sistemes d’alertes que el coneixement científic i les agències de meteorologia han posat a l’abast de la societat, així com els plans de protecció, no s’estan implementant adequadament, i això acaba tenint conseqüències tràgiques. Els sistemes d’alertes només són un dels components dels sistemes de vigilància i de resposta a les emergències ambientals i, com hauríem d’haver après amb la covid, una part central de la seva robustesa depèn que la presa de decisions es basi en un lideratge cientificotècnic independent dels interessos polítics.

Com diu sovint el secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, causant el canvi climàtic hem obert les portes de l’infern. La lluita contra aquesta realitat ens afecta a totes i a tots. Recentment, una crida a l’acció promulgada per la fundació dels premis Nobel i l’Acadèmia de Ciències dels Estats Units signada, entre altres, per més d’un centenar de premiats, deia que la sostenibilitat mundial ofereix l'únic camí viable cap a la seguretat humana, l'equitat, la salut i el progrés. Recórrer aquest camí no és ni serà fàcil, però la fermesa i el compromís per fer-ho pot ser el millor tribut a les persones que han mort a causa de les inundacions del País Valencià i a les seves famílies.  

Josep M. Antó és investigador sènior a l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), catedràtic emèrit de medicina a la UPF i copresident del Lancet Countdown europeu.