Stefano Mancuso (Catanzaro, 1965) dirigeix el Laboratori Internacional de Neurobiologia de les Plantes a la Universitat de Florència. És un dels pioners d’un camp de recerca que, en contra de la visió d’alguns experts en neurociència, atribueix a les plantes propietats com la intel·ligència, tal com explica de manera entranyable en els seus nombrosos llibres de divulgació. El científic italià ha visitat Barcelona per impartir una conferència al Centre de Cultura Contemporània (CCCB) sobre la manera de crear entorns urbans més sostenibles imitant algunes de les estratègies que fan servir les plantes.
Vostè és un apassionat de les plantes però reconeix que, com la xocolata negra, es tracta d’una passió adulta.
— Tens raó que són com la xocolata negra! La primera cosa que fem per entendre altres organismes és buscar-nos-hi a nosaltres mateixos. I això ho podem fer amb els animals. Per això als nens els agraden els animals i no les plantes. Però la relació amb les plantes està mediada per la raó, perquè has d’entendre que són organismes molt sofisticats i evolucionats abans d’enamorar-te’n.
També sosté que les plantes són intel·ligents. Què vol dir exactament amb això?
— Vull dir exactament el mateix que utilitzaria per parlar de tu o de mi. Són intel·ligents com ho som nosaltres i potser més. En primer lloc, dic que les plantes són intel·ligents perquè defineixo la intel·ligència com la capacitat de resoldre problemes. Segons el meu punt de vista, la intel·ligència és una qualitat de la vida. Soc un evolucionista i em resulta impossible imaginar una forma de vida incapaç de resoldre problemes. Fins i tot la forma més humil de vida necessita resoldre problemes. I les plantes són extremadament brillants a l’hora de trobar solucions amb estratègies completament diferents de les nostres. Per això sempre dic que ens hem d’inspirar en les plantes.
Són més intel·ligents que nosaltres?
— Sí, no és una metàfora. Realment vull dir que les plantes són més intel·ligents que nosaltres. Si la intel·ligència és una qualitat de la vida, l’habilitat de sobreviure n’és el resultat. Les plantes demostren que són increïblement més intel·ligents perquè nosaltres estem a punt d’extingir-nos. L’Homo sapiens és a la Terra des de fa 300.000 anys, però la durada mitjana d’una espècie al planeta és de 5 milions d’anys. Per complir amb aquesta mitjana hauríem de sobreviure 4 milions i 700.000 anys més, i això és impossible ara mateix. Només de pensar que serem aquí 100.000 anys més es fa impossible. El que hem fet al planeta, ho hem fet en pocs milers d’anys. Això ens dona una idea molt immediata de la nostra estupidesa. De fet, estem demostrant que som l’espècie més estúpida del planeta. Des d’aquest punt de vista, el nostre cervell no sembla un avantatge evolutiu, sinó més aviat un desavantatge.
Les plantes tenen memòria?
— És un dels resultats principals del meu laboratori: fa set anys vam demostrar per primera vegada que les plantes són capaces de memoritzar i d’aprendre. Volíem demostrar que les plantes podien aprendre, cosa que no es pot fer sense memòria. Aleshores vam agafar l’espècie Mimosa pudica, una planta que tanca les fulles si la toques, i ens vam preguntar si podia aprendre que un estímul concret no és perillós. Vam fer servir l’estímul de deixar caure el test on era la planta des de 10 centímetres d’altura. La primera vegada tancava les fulles. La segona també però, després de quatre o cinc vegades, ja no les tancava. En canvi, si la tocaves sí que les tancava. Per tant, aprenia que hi havia dos estímuls diferents, la caiguda -que no era perillosa- i el tocament -que sí-. Després la vam deixar dos mesos en un hivernacle i la vam sotmetre als mateixos estímuls. Continuava sense tancar-se quan la deixàvem caure. Va ser impressionant. No sabem quant dura aquesta memòria, però hi ha indicis que podrien ser anys. Un arbre potser pot emmagatzemar informació durant dècades.
¿Es coneix el mecanisme d’aquesta memòria?
— No, però tampoc sabem exactament com funciona la memòria humana. Abans pensàvem que sempre teníem el mateix nombre de neurones però ara sabem que no, que es renoven. O sigui que no sabem ben bé com es crea la memòria. Hi ha molts casos de gent amb danys cerebrals importants que conserven els records, però hi ha casos en què hi ha poc dany i es perden molts records. En el cas de les plantes encara és més complicat, perquè no tenen cervell ni neurones. Pensem que la modificació de l’ADN per mecanismes epigenètics podria ser una manera d’emmagatzemar informació.
Les plantes també són éssers socials que es comuniquen.
— Efectivament, són absolutament capaces d’entendre qui tenen a prop i de canviar el seu comportament depenent dels veïns. També canvien la manera de comunicar-se. Ho fan a través de les arrels, utilitzant substàncies químiques o senyals elèctrics, i amb volàtils, substàncies que alliberen a l’aire i escampen missatges. Avui sabem que intercanvien tota la informació que tenen amb el seu clan, que intercanvien menys informació amb les plantes de la mateixa espècie que no són del seu clan i, encara menys, amb la resta de plantes. Amb el seu clan intercanvien informació sobre la qualitat del sòl, de l’aire, de l’aigua, etc., mentre que amb la resta de plantes només intercanvien informació sobre si hi ha un perill.
¿Això vol dir que, d’alguna manera, es cuiden les unes a les altres?
— Sí, i d’una manera molt eficient. Avui sabem que en un bosc gairebé tots els arbres estan connectats a través de les arrels. I amb aquesta xarxa subterrània intercanvien no només informació, sinó també aigua i nutrients. Quan hi ha un arbre que no pot absorbir els nutrients ni l’aigua que necessita, les altres plantes del clan els hi faciliten. Hi ha molts experiments que assenyalen que una soca d’un arbre tallat, que hauria de ser una planta morta perquè no té fulles, continua creixent, produeix nous anells. Això vol dir que la planta viu.
Com s’ho fa?
— Ha sigut un misteri durant molts anys i recentment s’ha demostrat que les plantes del voltant la mantenen amb vida. Per què? No perquè siguin bones. Aquesta idea no té cap significat en la natura. És més aviat una qüestió d’eficiència. Prefereixen mantenir una soca amb vida que tenir la incògnita de no saber qui ocuparà aquell espai.
¿Es pot dir que les plantes tenen alguna cosa semblant a la consciència?
— Aquesta pregunta és molt important i molt difícil de respondre, perquè depèn de què entenguem per consciència. Si és la capacitat d’entendre la teva situació en relació amb l’entorn, les plantes en tenen. Quan una planta fa ombra a una altra, la que rep l’ombra hi reacciona immediatament i comença a créixer molt ràpidament per avançar la que li fa ombra. Però això no passa en un mateix arbre, que té moltes parts que són a l’ombra d’altres parts del mateix arbre. D’alguna manera, l’arbre sap que l’ombra que li arriba és d’ell mateix.
¿Les plantes tenen molts més sentits que nosaltres?
— Això pot semblar molt sorprenent, però si hi penses una mica és trivial. Les plantes no es poden desplaçar. L’única possibilitat que tenen és sentir l’entorn d’una manera molt sofisticada. Els animals no ho necessiten perquè si hi ha un perill poden fugir. Però les plantes necessiten temps per canviar la seva fisiologia d’acord amb l’entorn, i per això són tan eficients percebent-lo.
Entenc que les plantes són sensibles a la llum, als cops i que poden tenir sentits semblants al gust i l’olfacte. Però hi senten?
— Sí. Aquest és un dels descobriments del meu laboratori. Hi havia moltes afirmacions naïf, que si hi parles o els poses música els va bé. Però fa deu anys vam demostrar que si aplicàvem un so d’una freqüència de 200 hertzs, que és una freqüència característica de l’aigua corrent, a les arrels d’una planta, totes les arrels creixien cap a la font del so. I això demostra que el percebien.
Els animals som centralitzats. Tenim un cervell i un cos que en depèn. Tot ho construïm utilitzant aquest model: els ordinadors, les ciutats, els estats. Les plantes són el contrari, descentralitzades. Què en podem aprendre?
— És una de les lliçons més importants de les plantes. Efectivament, construïm el món a la nostra imatge. Estem fets amb un cervell que governa òrgans especialitzats. I ho fem tot així: el nostre govern, la nostra organització, els ordinadors, els telèfons, etc. No és casual que en qualsevol organigrama hi hagi un cap i òrgans. Però s’ha de tenir en compte que aquesta és la manera d’estructurar que té una part irrellevant de la vida. Els animals som només el 0,3% del pes de la vida. Les plantes en són el 85% i utilitzen una organització descentralitzada que té molts avantatges. A les nostres organitzacions, si un dels òrgans es col·lapsa, tot el cos o l’organització es mor, mentre que en una planta se li pot treure un 80% del cos sense cap problema. Penso que, comparada amb estructures jeràrquiques, aquesta organització és increïblement més avantatjosa. La jerarquia només té l’avantatge de la velocitat, però aquest avantatge s’acaba perdent a conseqüència de la burocràcia, que és inherent a les estructures jeràrquiques. No té cap sentit fer les coses així. Per això penso que ens hem d’inspirar en les plantes.
¿S’haurien de tenir en compte aspectes ètics, a l’hora de fer experiments amb plantes?
— És indubtable que hi ha diferències entre plantes i animals, però penso que les plantes haurien de tenir drets. Això no vol dir que no ens les puguem menjar o utilitzar-les. Les plantes són increïblement diferents de nosaltres. Per a un animal, que se’t mengin és la pitjor cosa que et pot passar. Però les plantes, en molts casos, volen que se les mengin. Normalment ens mirem les plantes com si fossin animals i això és un gran error. Els fruits, per exemple, són una part del cos de les plantes que tenen la funció que els animals se’ls mengin. D’alguna manera, les plantes volen que algú se les mengi perquè així comencen una relació. Quan vam domesticar els llops i en vam obtenir gossos, tots dos vam obtenir avantatges. Amb les plantes passa el mateix. No fem servir el blat o el raïm, sinó que hi establim una relació en la qual ells també ens utilitzen a nosaltres com un vector meravellós per escampar-se pel planeta. I els vectors són fonamentals per a les plantes, perquè no es poden moure. Des d’aquest punt de vista, penso que les plantes haurien de tenir drets, però hem d’entendre què volen dir aquests drets. Talar un bosc és un error ètic i també pràctic, perquè la nostra vida en depèn. Al final, quan dic que necessitem donar drets a les plantes, també és una idea antropocèntrica. Les hem de protegir perquè la nostra supervivència en depèn.
