Els perills de l’edició genètica casolana

The New York TimesKeoni Gandall ja gestionava un laboratori de recerca punter a la seva pròpia habitació de Huntington Beach (Califòrnia) quan era adolescent. Mentre els seus amics es compraven videojocs, ell es dedicava a adquirir més d’una dotzena d’articles de laboratori (un transil·luminador, una centrifugadora, dos termocicladors) per a una afició que anteriorment era domini exclusiu de doctorats amb bates blanques que treballaven en laboratoris d’institucions. “Només volia clonar ADN amb el meu robot de laboratori automàtic i produir genomes sencers a casa”, explica.

Gandall no era l’únic, ni de bon tros. En aquests últims anys els aficionats a la manipulació genètica, coneguts com a biohackers, de tots els Estats Units han passat a practicar l’edició o modificació genòmica pel seu compte. I és que gràcies a l’abaratiment del material i la divulgació dels coneixements sobre les tècniques de modificació genòmica, principalment el famós CRISPR-Cas9, els científics aficionats estan protagonitzant temptatives de manipulació de l’ADN que no només eren impensables fa uns anys, sinó que arriben a ser veritablement sorprenents.

Fins ara els esforços d’aquest col·lectiu s’han traduït en poc més que experiments casolans fallits. Fa un any, en una acció famosa, un biohacker va injectar-se ADN modificat en una conferència amb l’esperança d’incrementar la seva massa muscular (no va ser el cas). Enguany al Body Hacking Con, un congrés celebrat a Austin (Texas), un directiu d’una empresa biotecnològica es va injectar un suposat tractament contra l’herpes (el veredicte: no va funcionar). En una altra ocasió, la seva empresa ja havia transmès per vídeo com un home s’injectava un tractament casolà contra la sida (finalment, la seva càrrega vírica va augmentar).

En una entrevista recent, Gandall, que té 18 anys i actualment investiga a Stanford gràcies a una beca de recerca, afirma que només vol garantir el lliure accés a les tècniques de modificació genòmica des del convenciment que les descobertes del futur en biotecnologia sorgiran de les ments menys esperades. Tot i això, reconeix de seguida que algun dia la revolució de la genètica casolana podria acabar malament, amb conseqüències catastròfiques. “Fins i tot jo et dic que el nivell de reglamentació al qual està subjecta la síntesi d’ADN és senzillament deficient -afirma Gandall-. Aquesta reglamentació no funcionarà quan tot estigui descentralitzat, quan tothom tingui un sintetitzador d’ADN al mòbil”.

La preocupació més urgent és que algú, en algun lloc, faci servir una tecnologia que cada cop més persones tenen a l’abast per crear una arma biològica. De fet, un equip de recerca de la Universitat d’Alberta ja ha aconseguit recrear des de zero un parent extingit de la verola que afectava els cavalls acoblant fragments d’ADN que els havien enviat per correu postal. Ho han fet en tan sols sis mesos, amb uns 100.000 dòlars i sense que les autoritats sotmetessin el projecte a cap supervisió. L’equip va adquirir d’una societat mercantil fragments d’ADN que se solapaven. Un cop els investigadors van haver acoblat tot el genoma i el van haver introduït en cèl·lules infectades per una altra mena de poxvirus (parent de la verola), les cèl·lules van començar a produir partícules infeccioses.

La manca de control

Molts experts coincideixen a assenyalar que dissenyar un virus mortífer resultaria molt difícil per a qualsevol biòleg amateur. Tanmateix, cada dia hi ha més hackers que bescanvien codis informàtics per codis genètics i les seves capacitats són cada vegada més sofisticades. Per aquest motiu, els experts en seguretat sanitària temen que el potencial que es cometin abusos també podria anar en augment. “Realment, en l’actualitat podria passar qualsevol dia que algú desencadenés un procés mortal; podria passar avui mateix -afirma el Dr. George Church, investigador de Harvard i capdavanter en el camp de la biologia sintètica-. Tothom que practiqui la biologia sintètica hauria de fer-ho sota supervisió, i tota persona que ho faci sense llicència hauria de ser considerada sospitosa”.

Els investigadors que treballen en entorns acadèmics estan subjectes a uns controls estrictes quan sol·liciten finançament federal per a l’anomenada “recerca d’ús dual motiu de preocupació”: experiments que, en teoria, es podrien utilitzar per fer el bé o el mal. Tot i això, el finançament de més de la meitat de la recerca i el desenvolupament científics dels Estats Units prové de fonts privades. El 2013 una iniciativa que pretenia crear una planta resplendent per mitjà de la manipulació genètica va captar gairebé mig milió de dòlars a través de Kickstarter, una plataforma de micromecenatge. “En realitat, no hi ha una regulació nacional per se a la qual estiguin subjectes els que no reben finançament federal o públic”, explica el Dr. William So, especialista en mesures protectores davant d’amenaces biològiques de l’FBI.

En lloc d’això, l’agència depèn que els mateixos biohackers l’alertin de comportaments sospitosos. “Crec que l’FBI fa tot el que pot amb el que té”, estima el Dr. Thomas V. Inglesby, director del Centre John Hopkins de Seguretat Sanitària de Baltimore. “Ara bé, si realment vols crear un microorganisme perillós, no hi ha gaires coses que t’ho impedeixin”.

Experiments científics furtius

De moment, l’FBI ha entaulat una bona relació amb molts laboratoris de biohacking benintencionats, entre els quals Genspace, situat a Sunset Park, Brooklyn (Nova York). Rere una porta d’acer que no crida l’atenció, en un edifici situat en un carrer deixat i ple de pintades, se celebren regularment cursos intensius de manipulació genètica que reuneixen aprenents de biohacker (músics, enginyers o jubilats). Els alumnes del Biohacker Boot Camp, un d’aquests cursos intensius, adquireixen habilitats tècniques bàsiques que poden aplicar en projectes de genètica casolans, com, per exemple, concebre algues que brillin. “La doble hèlix és la imatge més emblemàtica del segle XX, potser només li fa ombra el núvol en forma de bolet de les bombes atòmiques”, deia en una classe recent Michael Flanagan, director del curs.

La majoria d’aquests laboratoris afirmen que no han tingut mai notícia de l’FBI. En molts d’ells, la conseqüència de no respectar les directrius de seguretat no és més que la pèrdua de la condició de soci, de tal manera que el responsable passa a experimentar aïllat, però en contacte amb milers d’altres entusiastes reunits a internet en grups de Facebook, llistes de distribució i pàgines de Reddit.

El cas de Josiah Zayner

Molts s’inspiren en Josiah Zayner, un científic de la NASA que s’ha fet famós com a biohacker. Zayner es lliga una càmera GoPro al front i transmet els experiments als quals se sotmet ell mateix des del seu garatge. És l’home que va mirar de fer-se créixer els músculs. “Aquest és el primer dia del meu experiment per modificar-me genèticament a mi mateix”, deia una nit d’estiu al seu públic de YouTube, mentre renegava i s’arrencava la capa superior de pell de l’avantbraç. Zayner és conseller delegat d’una start-up de biohacking anomenada The Odin.

En una entrevista, Zayner va reconèixer que era concebible que algun dels seus seguidors biohackers es veiés implicat en un accident, no en un delicte premeditat. “Suposo que entenc per què no deixen que tota la ciutadania tingui accés a virus com l’Ebola”, va afirmar. “El risc és que, si estan treballant amb l’Ebola i se’ls crema la casa, el virus pugui escapar-se d’alguna manera”. Fins i tot el mateix Zayner manifesta la seva inquietud en relació amb el moviment que va contribuir a fundar. Té previst incloure granotes vives als jocs de modificació genòmica de CRISPR per a aficionats que ofereix The Odin perquè els seus seguidors experimentin amb animals en lloc d’ells mateixos… o altres persones. “No tinc cap dubte que algú prendrà mal”, diu. “La gent sempre mira d’anar un pas per davant dels altres i això avança més de pressa del que cap de nosaltres s’hauria pogut imaginar; és gairebé incontrolable. Fa por”.

Una cursa armamentística biològica

Si uns hackers malintencionats creessin una arma biològica des de zero, una arma assassina que es propagués d’hoste a hoste i fos capaç d’afectar milions de persones sense cap limitació relativa al temps o la distància, és probable que comencessin fent algunes compres a internet. Per exemple, hi ha un portal web d’anuncis d’ADN anomenat Science Exchange, un ecosistema comercial que connecta pràcticament qualsevol persona que tingui accés a internet i una targeta de crèdit vàlida amb empreses que venen fragments d’ADN clonats. Gandall, l’investigador becat de Stanford, sovint hi compra fragments, però dels benignes. Tot i això, assenyala que, a una persona amb males intencions, no li hauria de resultar especialment difícil trobar maneres de dur a terme els seus plans.

Ben aviat, els biohackers podran prescindir del tot d’aquestes empreses gràcies a les impressores de genomes d’escriptori, un dispositiu molt semblant a una impressora de tinta que utilitza les lletres AGTC (parells de bases genètiques) en lloc del model de color CMYK (les sigles de cian, magenta, groc i negre en anglès). De fet, els laboratoris institucionals ja disposen d’un aparell semblant anomenat BioXp 3200, que es ven per uns 65.000 dòlars. En qualsevol cas, els biohackers poden iniciar-se sense moure’s de casa amb el DNA Playground d’Amino Labs, una mena de forn de joguina genètic que és més barat que un iPad, o amb el joc de modificació genòmica CRISPR de The Odin, que surt a només 159 dòlars.

“En realitat, només hi ha dues coses capaces d’esborrar 30 milions de persones de la faç de la Terra: una arma nuclear o una de biològica -afirma Lawrence O. Gostin, assessor en preparació davant de grips pandèmiques de la Organització Mundial de la Salut-. D’alguna manera, el govern dels Estats Units tem i es prepara per a la primera, però ni de bon tros per a la segona. És una cosa que em desconcerta”.