Tant les partícules que formen els dits que han teclejat aquestes paraules com les dels dits que les fan lliscar a la pantalla que tens al davant existien fa 13.800 milions d’anys (bilionèsima de segon amunt, bilionèsima de segon avall). Només estaven organitzades d’una altra manera. El procés de recombinació que han experimentat per donar lloc a una cosa capaç de pensar en elles mateixes per escriure’n i a una cosa capaç de llegir sobre elles mateixes per pensar-hi, tal com està passant ara a través d’aquest text, és un misteri. En idees com aquesta fa pensar la pel·lícula Superradiance, dels artistes Memo Atken i Katie Peyton Hofstadter, que recentment va inaugurar el programa Ciència radical al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, un projecte cultural que proposa una reflexió sobre la ciència de frontera actual a través de mirades de diverses disciplines.
Tot i que el misteri de la reorganització de partícules elementals en éssers conscients és profund, no és únic. Sort! Perquè sense misteri no hi hauria res. Ni ciència ni poesia. Ni música ni cinema. El misteri és el motor de qualsevol activitat humana, sigui artística o científica, i el combustible que ho fa funcionar tot és la imaginació. Quan el misteri i la imaginació coincideixen, un dels resultats que en pot sortir és un tipus de recerca científica que busca les causes fonamentals dels fenòmens, que no fa concessions al pragmatisme, però s’alimenta de la creativitat, que s’arrisca i assumeix el fracàs com una possibilitat consubstancial als territoris desconeguts que té la vocació d’explorar. En surt, doncs, una activitat que bé es podria anomenar ciència radical. Una ciència que rutlla al llindar del que es coneix amb el que es desconeix. Una ciència que recull més noves preguntes que no pas respostes, la majoria de les quals no es poden afrontar amb el llenguatge i les eines pròpies de la ciència. Una ciència, per tant, que convoca necessàriament l’ètica, la filosofia, la sociologia o les arts visuals i la poesia.
Perquè la ciència sola no pot donar resposta a la pregunta de com s’han d’utilitzar les eines d’edició genètica. ¿Només per curar malalties o també per millorar capacitats humanes com la força o la intel·ligència? ¿Aquestes eines poden donar lloc a dues classes —o, si s’apliquen durant prou temps, espècies— de persones, les editades i les originals? La ciència sola tampoc pot interpretar una possible observació de l’origen de l’Univers. ¿Què descobrirem si els detectors d’ones gravitatòries ens permeten observar el Big Bang? ¿És allò realment l’origen de l’espai i del temps i de totes les coses que ha concebut la ment humana i les que encara no?
Per tot això i perquè, tal com ho deia l’enyorat Jorge Wagensberg, "la natura no hi entén, de disciplines ni plans d’estudi", el programa Ciència radical posa en diàleg científics amb economistes, escriptors o historiadors. Estructurat en quatre blocs dedicats a la biomedicina, la física quàntica, l’exploració del cosmos i la transició energètica, aquest projecte està construït a partir de debats amb la presència de l’escriptor Jorge Volpi; el descobridor del primer exoplaneta, Didier Queloz; l’expert en energia i autor de capçalera de Bill Gates, Vaclav Smil; la historiadora del negacionisme climàtic, Naomi Oreskes; o la directora de l’Institut Carl Sagan per a l’Estudi de la Vida a l’Univers, Nathalie Cabrol.
A més de requerir una mirada àmplia, la ciència de frontera és una grandiosa fàbrica de metàfores —de fet, la ciència és potser la metàfora més sofisticada que ha donat la ment humana—. La recerca científica radical intenta dir el món amb el seu propi llenguatge, un llenguatge construït a base d’errors, imaginació matemàtica i voluntat de transcendència, però que no té per què ser el llenguatge del món. És un problema semblant al que tenen els poetes o els cineastes, que han d’explicar amb paraules o imatges externes què diantre hi passa, a l’interior d’aquests grumolls de partícules que som els éssers humans. I aquest desencaixament entre el llenguatge i l’objecte d’estudi obre un espai fet d’intuïcions, de substitucions que no acaben de ser exactes, de balbuceigs intel·lectuals i metàfores agosarades. Quan alguna d’aquestes temptatives assoleix una precisió més alta del compte i hi ha una correspondència entre llenguatge i objecte que va més enllà de l’habitual, encara que sigui momentània o, fins i tot, intuïda, és quan apareix l’estètica, aquell clic tan plaent d’una capsa ben feta al tancar-se, que deia David Foster Wallace.
Per tot això el programa Ciència radical també explora aquesta dimensió estètica de la recerca científica de frontera. Ho fa amb una mostra d’obres integrades en el programa de debats i comissariada per Irma Vilà, amb una sèrie de residències poètiques comissariades per Joan Duran —els poetes Pol Vouillamoz, Lluís Calvo, Mireia Casanyes i Anna Aguilar-Amat s’infiltraran en quatre centres de recerca catalans i transformaran l’experiència en poesia— i amb una obra artística de nova creació a càrrec de Hamill Industries.
En aquest aspecte, el programa també és radical. O de frontera. O experimental, si es mira amb l’òptica del compositor John Cage, que deia que un experiment és un procés del qual no es pot preveure el resultat. Efectivament, no sabem què en sortirà, d’aquestes residències poètiques, ni dels viaranys creatius que seguiran els artistes Pablo Barquín i Anna Díaz de Hamill Industries. És, tot plegat, un gran experiment cultural amb la vocació decidida d’ajudar a entendre de la manera més completa possible la ciència de frontera actual i com pot reconfigurar el món d’aquí al 2050. I, també, de fer valdre el coneixement científic en una època en què proliferen les falsedats interessades, els missatges d’odi, la polarització política i les creences pseudocientífiques. El món d’avui és tan complex que només amb una mirada àmplia i una recerca radical se’n pot treure l’entrellat.
