¿On aniran a parar els animals que s’orienten amb els estels?

Una nit sense lluna, fa poc més d’una dècada, Marie Dacke i Eric Warrant, experts en visió animal de la Universitat de Lund, Suècia, van fer un descobriment sorprenent a Sud-àfrica. Havien estat observant els escarabats piloters nocturns, els Sísifs en miniatura de la sabana, mentre feien rodar gegants boles de fem. Semblaven capaços de rodar en una línia sorprenentment recta, sense punts de referència clars. 

“Vam pensar que potser estaven utilitzant les nostres càmeres, que potser havia encès un foc en algun lloc”, diu Dacke. Llavors es van adonar que es guiaven per la franja de 100.000 anys llum de la Via Làctia. 

La Via Làctia ha servit de teló de fons i inspiració d’històries sobre rius, arbres, deus, serps i, esclar, exploració. Però no som els únics i investigadors com Dacke sospiten que una àmplia part del món animal podria navegar gràcies a la llum de les estrelles. El problema és que, a mesura que les llums de les ciutats han tapat el firmament, és més fàcil que es perdin. Un estudi recent revela que els escarabats piloters es confonen amb la llum artificial. El resultat s’afegeix a un petit i dispers conjunt d’investigacions sobre què pot significar el cel nocturn per als altres terrícoles que el poden percebre. I plantegen preguntes: ¿els animals poden veure les estrelles? ¿Són capaços d’aprofitar-les? ¿I què passa si ja no en disposen?

A mitjans dels 2000, el Nick, una foca comuna, va entrar als annals de la història de l’astronomia quan Guido Dehnhardt, un biòleg marí de la Universitat de Rostock, i el seu col·lega Björn Mauck es van plantejar la hipòtesi que si les foques podien distingir les estrelles, això podria ajudar a explicar com aquests animals són capaços de fer llargues travesses a través de mars. Per posar a prova les habilitats astronòmiques de les foques, Mauck va idear el que deuen ser dos dels experiments més sorprenents i meravellosos de la història de la ciència. Primer l’equip va construir un “focascopi”, un tub sense lent a través del qual el Nick va fer un recorregut visual al cel nocturn. Premia constantment el rem quan punts brillants com Venus, Sírius i Polaris apareixien a la vista. Els investigadors van determinar que no podia veure tantes estrelles dèbils com els humans, però encara tenia un munt de punts de referència celestes disponibles. A continuació, Mauck va construir una cosa encara més gran i va convidar dues foques a participar-hi, el Nick i el seu germà més intel·ligent, el Malte.

Orientades per Sírius

Quan les van tornar a dur a la piscina del zoo de Colònia, les foques van entrar en una cúpula de 4,5 metres de diàmetre, la vora de la qual descansava sobre un anell flotant. A dins, aquell planetari aquàtic fet estava il·luminat amb 6.000 estels simulats. “De seguida es van posar a nedar i miraven les estrelles com dient: «Oh, què és això?»”, explica Dehnhardt. “Tenies la impressió que realment reconeixien què era”. 

Primer els investigadors van fer servir un punter làser per dirigir les foques on la vora de la cúpula es trobava amb l’aigua més pròxima a Sírius. Si una foca nedava i tocava aquesta part de la cúpula amb el morro, rebia peixos. Quan es va prescindir del punter i es va veure que totes dues foques eren capaces de nedar en direcció a Sírius, es va demostrar la seva capacitat d’utilitzar estrelles polars per guiar-se. 

Créixer sota Polaris

Més segur és que els ocells es guien pels estels. A principis dels 60, Stephen T. Emlen, llavors estudiant de postgrau i ara professor emèrit de Cornell, va començar a dur a un planetari passerells blaus, una espècie que migra de nit. Emlen va demostrar que si s’exposaven als estels, els passerells buscaven el nord. 

Els observadors humans saben que a la nit les estrelles tracen cercles al cel quan la Terra gira sobre el seu eix. Aquests cercles es redueixen en el cas de les estrelles al nord, i la que està més al nord, Polaris, no sembla traçar cap cercle. Un cop après això, només cal recordar una constel·lació pròxima al nord –com l’Ossa Major– per orientar-se.

Emlen es va preguntar si els passerells blaus feien servir un truc similar. Si ocultava Polaris al planetari, ¿continuarien trobant el nord? Sí. ¿I si s’esborrava només l’Ossa Major, ¿o només Cassiopea? El rendiment dels ocells variava. ¿I si esborrava totes les constel·lacions que estan més al nord? Es perdien. De la investigació es va determinar que les habilitats d’aquests ocells per mirar els estels eren apreses i no derivades de cap codificació genètica. 

Dacke i Warrant van tenir el seu moment eureka a Sud-àfrica amb els escarabats piloters al descobrir que fan les enormes boles de fems i després les fan rodar en línia recta orientant-se amb la Via Làctia. Però va passar una cosa curiosa quan l’equip de Dacke va continuar estudiant aquest comportament: els resultava cada vegada més difícil localitzar la Via Làctia i es van adonar que la causa no era cap altra que l’augment de la il·luminació artificial. Quan no hi havia llum anaven en cercles. Quan n'hi havia només una, com un fanal, es dirigien cap allà. “El que hem vist a una escala molt més petita amb els escarabats piloters podria tenir enormes repercussions en els ocells i les foques”, alerta James Foster, de la Universitat de Würzburg.

Acabades les investigacions, Demlen va alliberar els passerells a la primavera i, afortunadament, van saber situar-se i volar en direcció al veritable nord abans de començar la seva primera migració.

La foca Nick continua col·laborant activament en camps com l’acústica, la hidrodinàmica i l’òptica, tot i que el Malte va morir fa uns anys. El Nick viu ara en un ampli laboratori portuari que s’obre al mar Bàltic, des d’on es poden veure cels fantàstics, diu Dehnhardt. “Però si els fan servir –admet–, no ho sé”.

Copyright 'The New York Times'