La pandèmia reobre el debat sobre els riscos de treballar amb patògens al laboratori

El mes passat, en una compareixença davant del Senat sobre les actuacions per combatre el covid-19, el senador Rand Paul, de Kentucky, va preguntar a Anthony S. Fauci si els Instituts Nacionals de Salut havien finançat la recerca de “guany de funció” sobre els coronavirus a la Xina. “La recerca de guany de funció, com ja sap, manipula virus animals d’origen natural per infectar els humans”, va dir el senador.

Fauci, el principal expert en malalties infeccioses del país, ho va negar rotundament: “Senador Paul, amb tots els respectes, està totalment equivocat: els Instituts Nacionals de Salut ni financen ni han finançat mai la recerca de guany de funció a l’Institut de Wuhan”.

Aquest intercanvi, i la mica d’argot científic que conté, ha guanyat terreny aquestes últimes setmanes, sobretot entre els que insinuen que el coronavirus es va crear en un laboratori en lloc de saltar dels animals als humans, que és l’explicació preferida per la majoria d’experts en coronavirus. Tot aquest enrenou ha cridat l’atenció sobre un debat científic de ja fa deu anys sobre la possibilitat que la recerca de guany de funció de vegades sigui massa arriscada i que, per tant, no s’hauria d’autoritzar.

Un equilibri difícil

Mogut per una sèrie d’experiments controvertits sobre la grip aviària fets el 2012, el govern dels Estats Units va modificar les mesures per supervisar determinats tipus d’estudis de patògens. Però alguns representants de la comunitat científica critiquen que les mesures són massa restrictives i que s’apliquen de manera poc transparent.

És molt el que està en joc. Si es fa massa poca recerca sobre virus emergents, no estarem preparats per a futures pandèmies. Però si no es para atenció als riscos en matèria de seguretat, hi haurà més possibilitats que un patogen experimental s’escapi d’un laboratori per accident i provoqui un brot.

Al llarg dels anys s’ha demostrat que és extraordinàriament difícil trobar un equilibri entre els riscos i els beneficis de la recerca. I ara el fragor de la batalla política i la retòrica sobre la teoria de la fuita del laboratori amenacen amb aparcar un diàleg rigorós sobre la política científica.

“Això dificultarà recuperar un debat seriós”, diu Marc Lipsitch, epidemiòleg de la T.H. Chan School of Public Health de Harvard, que insta el govern a ser més transparent sobre el seu suport a la recerca de guany de funció.

Als anys setanta els investigadors van aprendre a traspassar per primera vegada els gens d’un organisme a un altre per aconseguir que els bacteris produïssin insulina humana. Ja hi va haver crítiques de bon començament, perquè es temia que aquests experiments poguessin crear accidentalment patògens mortals si s’escapaven dels laboratoris.

Experiments evolutius

Jugar amb els gens no és l’únic procediment de què disposa un científic per dotar un organisme de noves capacitats. Els investigadors també poden organitzar experiments evolutius, en què es cultiven patògens a les cèl·lules d’una espècie hoste desconeguda. Al principi no es repliquen bé, però les noves mutacions els poden ajudar a adaptar-se, amb la qual cosa millora progressivament el seu funcionament.

Fa una dècada els investigadors van utilitzar el passatge en sèrie -denominació d’aquest procediment- per conèixer com evolucionen les noves soques de grip. Aquestes soques comencen a les entranyes dels ocells i de vegades muten i adopten una forma que es pot propagar entre els humans.

Dos equips d’investigadors -un de la Universitat de Wisconsin, a Madison, i l’altre del Centre Mèdic Erasmus, de Rotterdam, als Països Baixos- van dissenyar uns experiments per identificar quines mutacions genètiques eren imprescindibles perquè es produís la transmissió dels ocells a les persones. Van injectar virus de la grip aviària al musell d’unes fures, van esperar que es repliquessin i després van traslladar els nous virus a unes noves fures. Aviat els virus van evolucionar i van aprendre a replicar-se millor dintre de les fures.

A finals del 2011, quan es va saber la notícia d’aquests experiments, va esclatar una polèmica. Els més crítics van dir que la investigació era imprudent i no s’hauria de publicar, no fos cas que altres investigadors copiessin l’experiment i deixessin anar accidentalment una nova soca pandèmica de grip.

Un any més tard el departament de Salut i Serveis Socials dels Estats Units va convocar una reunió per estudiar el que va anomenar “recerca de guany de funció”. El nom es va imposar, però des d’aleshores els científics l’han trobat cada vegada més frustrant. “És un terme terriblement imprecís”, diu Gigi Gronvall, investigadora del Johns Hopkins Center for Health Security.

Beneficis del guany de funció

Hi ha molts experiments de guany de funció que no representaran mai una amenaça existencial, sinó que, al contrari, han ofert enormes beneficis a la humanitat. El 1937 uns investigadors van descobrir que quan transmetien el virus de la febre groga a unes cèl·lules de pollastre, perdia la capacitat de causar cap malaltia als humans; el descobriment va portar a elaborar una vacuna contra la febre groga. S’han modificat, igualment, els virus de l’herpes perquè adquireixin la funció d’atacar cèl·lules cancerígenes. Ara s’han aprovat per tractar el melanoma.

Però els experiments amb la grip aviària van suscitar el temor que determinats estudis sobre el guany de funció representessin un risc reduït però real de brots perillosos. El 2014 el govern nord-americà va anunciar que s’interrompien 18 estudis d’aquest tipus. Els experiments no es feien només amb virus de la grip, sinó també amb els coronavirus causants de la SARS i la MERS.

Quan, el mes passat, va interrogar Fauci, el senador Paul va posar sobre la taula un dels exemples de recerca de guany de funció que més se sol citar: un estudi sobre els coronavirus fet per Ralph Baric a la Universitat de Carolina del Nord i publicat a Nature Medicine el 2015. A partir de dades enviades per Shi Zhengli, directora de l’Institut de Virologia de Wuhan, Baric i els seus col·legues van crear un nou coronavirus a partir d’un de ja existent. Tota l’operació es va fer al laboratori de Carolina del Nord i no hi van participar ni la doctora Shi ni els membres del seu equip. L’anomenat virus quimèric que en va resultar no era més patogen que el virus parental. Com deia Baric en un correu electrònic el mes passat, “aquest experiment va ser aprovat per l’Institut Nacional de Salut i va ser revisat per experts”. L’experiment també “implicava una soca de coronavirus beta molt diferent de la que causa el covid-19”, deia, que es considerava de baix risc. En l’article, ell i els seus col·legues advertien dels riscos de les investigacions d’aquesta mena: “S’ha de sospesar, d’una banda, la possibilitat de preparar-se per a futurs brots i mitigar-los i, de l’altra, el risc de crear patògens més perillosos”.

Segons David Relman, membre del Consell Nacional d’Assessorament Científic per a la Bioseguretat dels Estats Units i microbiòleg a la Universitat de Stanford, la normativa té una greu limitació: s’aplica només al procés de concessió de subvencions a organismes que depenen del departament de Salut i Serveis Socials dels EUA. Creu que les subvencions de la National Science Foundation, el Pentàgon o altres organismes es poden destinar a investigacions perilloses i necessiten també una supervisió. Després hi ha el tema encara més espinós de la recerca privada.

Relman també ha criticat el procés governamental de selecció i aprovació de la recerca de guany de funció. En una reunió del Consell d’Assessorament Científic del gener del 2020 va criticar l’escassa informació publicada sobre la manera com es van aprovar dues propostes de recerca.

Richard Ebright, biòleg molecular de la Universitat de Rutgers, a Nova Jersey, creu que la solució ideal seria crear un organisme independent encarregat de supervisar la investigació de patògens perillosos, semblant a la Comissió de Regulació Nuclear, que vigila els estudis de materials radioactius.

Als Estats Units “no hi ha normatives ni reglamentacions en matèria de bioseguretat que tinguin força de llei”, diu Ebright. “I això contrasta amb els altres àmbits d’investigació biomèdica”. Hi ha normes d’obligat compliment per a experiments amb humans, animals vertebrats, materials radioactius i làsers, però no n’hi ha per a la recerca amb organismes causants de malalties.

Agilitzar les lleis

Relman, que també creu en la necessitat d’una regulació independent, avisa que les prohibicions, a diferència de les directrius o regulacions més flexibles, també podrien plantejar problemes: “La llei és feixuga i lenta”. Per exemple, en un moment donat de l’evolució de les lleis relatives a la guerra biològica, el Congrés va prohibir la possessió del virus de la verola. Però el redactat de la norma, diu Relman, també semblava prohibir la possessió de la vacuna a causa de la seva semblança genètica amb el virus. “Van tardar una eternitat a solucionar-ho”, afegeix. En opinió de Marc Lipsitch, encara que alguns països no apliquin cap normativa a la recerca de guany de funció, això no hauria d’impedir als Estats Units elaborar-ne una de millor. Com a líder mundial en investigació biomèdica, el país podria donar exemple: “Els Estats Units tenen un gran pes. El que fem és molt important”.

Irònicament, la pandèmia ha suspès les deliberacions sobre aquests temes. Però no hi ha dubte que el coronavirus influirà en aquest debat. Jesse Bloom, viròleg del Fred Hutchinson Cancer Research Center, explica que abans de la pandèmia la idea d’un virus nou que arrasés el món i causés milions de morts era una hipòtesi plausible. Ara ha vist què pot fer un virus així.

Com diu Bloom, “s’ha de reflexionar molt detingudament sobre qualsevol tipus d’investigació que pugui abocar a una desgràcia així en el futur”.

Copyright The New York Times

Traducció de Lídia Fernández Torrell