Una novel·la ben poc corrent
L’home de 86 anys que està dret en una cornisa a 33 pisos d’altura esperant que vinguin els coloms és un dels grans inventors de la història. Qui l’ha situat en aquesta posició és Samantha Hunt, autora de la novel·la La invenció de tota la resta, que Univers ha publicat en català amb traducció de Joan Puntí. L’home és el serbi Nikola Tesla i Hunt el dibuixa en els seus últims dies de vida, l’any 1943, arruïnat i oblidat, mentre recorda passatges de la seva infantesa i la glòria que hauria d’haver tingut.
La narració no té la concisió versemblant de Llampecs, del francès Jean Echenoz, ni ho pretén. L’autora contraposa -o complementa- l’estrafolari enginyer amb Louisa, la ingènua cambrera de pis de l’Hotel New Yorker, on Tesla viu sense pagar factures. Com en el corrent altern que va idear Tesla, la novel·la salta de l’un a l’altra i de l’altra a l’un. I quan dona la veu al savi el veiem ben poc sociable, però capaç de notar atracció amistosa per una parella, “com si tingués una barra de ferro embolcallada amb fil de coure on hauria de tenir el cor”. Tesla sempre ha cregut que el pensament és mes gratificant que l’amor, perquè “l’amor destrueix; el pensament crea”. I ha viscut entestat a fer entendre a la gent “que allò que ni tan sols han gosat somiar és possible”.
La novel·la té una sobrecàrrega de fantasia que li resta força i pot enrampar alguns lectors. Vitalment negatiu com un núvol d’electrons, tecnològicament convençut de les meravelles que hauria pogut crear, deprimit pels invents que li varen robar, Tesla ens apareix emocional, patètic, obsessiu i com un il·luminat -en tots els sentits-. L’obra, plena de simbolismes, no complaurà tothom que vulgui acostar-se a la vida de l’enginyer. Però no hi ha dubte -paradoxalment, tractant-se de Tesla- que és una novel·la ben poc corrent.
