Nou intent de posar el rellotge de la ciència a l’hora
La reforma de la llei de la ciència vol millorar el finançament i limitar la burocràcia però no concreta amb quins mecanismes
BarcelonaEl rellotge de la recerca a Espanya es va aturar per últim cop als voltants de l'any 2010 a conseqüència de la crisi financera. A diferència del que passava en països de l'entorn, com Alemanya, el Regne Unit o França, on es va reforçar la inversió, a l'estat espanyol es van imposar unes retallades de tanta magnitud que es van posar en risc projectes de recerca, carreres professionals, el manteniment d’infraestructures o col·laboracions internacionals. La segona llei de la ciència en democràcia, promulgada el 2011, va quedar desdibuixada. Ara, onze anys més tard, el govern espanyol ha donat llum verda a una reforma. La nova llei de la ciència compromet una inversió de l'1,7% del PIB el 2030, crea un nou contracte indefinit per als investigadors i el personal tècnic, i pretén reduir la burocràcia i introduir mecanismes per disminuir la bretxa de gènere.
Aquest últim és, de fet, un dels punts més rellevants: la nova llei no penalitzarà, en aquest sentit, els parèntesis que agafen els investigadors per tenir cura de la família. Es persegueix, així, deixar de perjudicar les carreres professionals dels investigadors, especialment les dones, que són les que dediquen més temps a les cures.
No obstant això, el text que ha aprovat aquest divendres el consell de ministres encara haurà de superar el tràmit parlamentari i tampoc aclareix quins mecanismes concrets pensa habilitar perquè tot plegat es faci realitat.
5.000 places menys
La ministra de Ciència, Diana Morant, ha explicat que l'objectiu de la nova llei de ciència és "acabar amb la precarietat" dels investigadors: "Saldem deutes pendents", ha dit. El mateix ministeri de Ciència ja admet en el preàmbul del projecte de llei que “entre 2011 i 2016 es van perdre fins a 5.000 places d’investigadors” i que “un nombre elevat” de professionals es van veure obligats a establir-se en altres països bé per completar la seva formació, principalment com a doctors, bé per iniciar una carrera professional amb garanties. Justament aquest és un dels punts que vol revertir la nova llei.
L’objectiu de la llei, segueix el text, és també eliminar “la precarietat” dels investigadors joves, definir amb “més precisió” una carrera professional “estable” i, en la mesura del possible, facilitar el retorn d’aquells que en aquests moments són en institucions d’altres països. En aquest sentit, l’avantprojecte manté la figura del tenure track com a fórmula preferent de contractació. Amb aquesta nomenclatura, importada directament dels models anglosaxons i dels Estats Units, el mecanisme consisteix a definir trams en la carrera professional, normalment a partir d’objectius, fins a establir una plaça permanent. Queda fora, per tant, de l’actual model funcionarial i eliminaria els contractes temporals tant dels centres de recerca com de les universitats.
12.000 investigadors més
La reforma de la llei també planteja reduir la càrrega burocràtica que tenalla la gestió de la recerca. Segons la nova norma, s’hauria d’alleugerir el paper d’Hisenda, que imposa un tractament fiscal negatiu respecte dels ajuts a la recerca, l’adquisició de material i equipaments o la mateixa contractació de personal. De la mateixa manera, es vol potenciar el paper dels investigadors en la transferència tecnològica i, en general, els mecanismes d’R+D afavorint l’entrada d’inversió privada al sistema, un dels dèficits crònics de la ciència espanyola.
Globalment, la reforma hauria de permetre la incorporació de 12.000 investigadors en els pròxims anys, amb especial èmfasi en la promoció de la dona científica. El text assenyala l’objectiu de garantir “la composició equilibrada de gènere, un 40% mínim, en comitès d'avaluació i jurats de premis".
La Confederació de Societats Científiques d’Espanya (COSCE), una institució que aplega 84 societats científiques i representa 40.000 investigadors, lamenta que el nou text no resol problemes estructurals com el “dèficit de finançament, l'endogàmia, els científics expatriats, la burocratització, la manca de plans plurianuals, la manca de planificació o el sistema d'informació”. A més, considera que la llei hauria de proporcionar als centres de recerca un “marc de gestió coherent” i dotar el sistema universitari d'una política unificada en qüestions “tan sensibles” com la gestió de personal.