Nostàlgia de bits: videojocs dels 90 que avui valen una fortuna

BarcelonaÉs impossible que un jove d’avui en dia, acostumat a les animacions en HD, s’interessi per la primera versió del 'Pacman', aquella bola pixelada que recorria la pantalla esquivant fantasmes. Ara és l'hora del 'Fifa', el 'Call of Duty', i el 'Grand theft auto', entre altres: però en l’univers paral·lel de la nostàlgia, els que als anys 80 i 90 van invertir hores a fer avançar aquell formatge groc sobre un plànol bidimensional ara recorren a llocs com eBay, les botigues de col·leccionistes o les paradetes del mercat de Sant Antoni a la recerca de videojocs de l’any de la picor. Alguns s'hi gasten veritables fortunes.

¿Són els videojocs antics més bons en qualitat, argument o mecànica que els nous? Tot el contrari. Però el que està clar és que mouen diners: tot i que és molt complicat obtenir xifres oficials per la falta de registres sobre un mercat de segona mà, a escala mundial el valor mitjà dels videojocs retro porta sis anys multiplicant-se, segons la pàgina Price Charging, referència dels venedors per fixar preus. A l’Estat, el que sabem és que la indústria continua creixent: el 2015 va generar 1.083 milions d’euros, més que la discogràfica i la del cinema, segons dades de l’Interactive Software Federation of Europe (ISFE) fetes públiques per l'Associació Espanyola de Videojocs (AEVI) dijous passat.

Però en aquest tema val la pena entrar al detall, perquè no tots els videojocs de segona mà es revaloritzen, ni de bon tros. La vida útil aproximada d’una consola ronda els 6 o 7 anys, i durant aquest temps surten centenars de videojocs al mercat específics per a l’aparell. El destí de la gran majoria és passar del menjador al traster sense pena ni glòria, però una petita part d’aquestes peces d’entreteniment aguanten vigents en l’imaginari col·lectiu i arriben fins i tot a estar molt més valorades que abans.

En Miguel Domínguez, col·leccionista i venedor de videojocs, és amo orgullós del Final Fantasy VII, la primera entrega de la saga que va sortir al mercat el 1997. Aconseguir-lo li va costar temps, contactes i 60 euros, més del que val la versió més moderna del mateix videojoc. Aquest joc de rol és per a molts el millor de la història, està molt buscat, i segons el seu estat de conservació i els complements que porta pot arribar a valer uns 400 euros.

No és el més car que hi ha. The Legend od Dragoon, explica Domínguez, pot costar 120 euros. Per la seva banda, Marçal Mora, enginyer i fundador de la pàgina Retro Maquinitas, confessa haver-ne venut alguns de Nintendo Air Force 3 per 600 euros. El motiu? "És estrany trobar aquests videojocs a Espanya. En altres països seria més barat". A eBay, els preus es disparen: a primer cop d’ull, un videojoc tot sol pot costar fins a 7.000 euros, com per exemple el 'Family fun fitness. Stadium events', de Nintendo NES –la primera consola de sobretaula de Nintendo.

"La gent normal no es gasta aquests diners", explica Mora. Assegura que a plataformes com eBay o Wallapop els preus estan molt inflats i el que s'hi ven és sovint inaccessible per les butxaques més humils. "El que funciona millor és el boca-orella, perquè en aquestes plataformes es dóna l’especulació. Hi ha gent que s'ha dedicat a acumular molt material, i s'ha reduït el mercat". El que fan els entesos, doncs, és, amb paciència, buscar intercanvis i gangues per aconseguir els videojocs a un preu raonable.

Ni se t'acudeixi treure'l de l'embolcall original

Després de tot aquest periple, el videojoc es queda en un calaix, en una estanteria o rere una vitrina, però en cap cas s’hi juga, i encara menys es treu de l’embolcall original. Això seria de bojos. Perdria gran part del seu valor. Però quina mena de persona es compra un joc i no hi juga?

"Un col·leccionista", diu Mora. "Si només hi vols jugar, et compres el videojoc més barat i t’és igual si a la capsa hi té una rascada. El col·leccionisme, en canvi, es pot comparar amb la gent que col·lecciona segells o es fa una biblioteca a casa". "Hi ha gent que es compra el mateix videojoc dues vegades", explica Domínguez, "un és per jugar-hi i l’altre, per guardar-lo".

Una partida per tornar a la infància

Els diumenges, Miguel Domínguez trasllada la seva botiga, Airun Games, al mercat de Sant Antoni. El carrer Comte de Borrell és l’espai reservat per a les paradetes de videojocs de segona mà. Caminar-hi és com passejar per un museu de l’època daurada de Nintendo, Sony i Sega. Les consoles pengen precàriament dels sostres de les parades: els jocs de Nintendo 64 (1997) i Game Boy (1990) estan entre els més buscats. Els preus oscil·len entre els 4 euros i els 200.

Entre els clients hi ha sobretot gent jove rondant la trentena llarga, però també hi ha adolescents i pares amb els seus fills, cosa que indica que el col·leccionisme de videojocs cada vegada és més majoritari i es comença a edats més joves. És el cas d’Anna Victòria Teixidó, una noia de 28 anys que porta col·leccionant videojocs des que era una nena: "Els tinc tots guardats i no me’ls vendria mai, perquè el motiu principal de tot això és la nostàlgia. Alguns dels que compro ara són els que no vaig poder tenir quan era petita", afirma.

"Em saltaven les llàgrimes quan vaig sentir la música d’inici de 'The Legend of Zelda Majora’s Mask'", explica Marina Buades, 'gamer' de 25 anys. Es va comprar el joc de l’any 2.000 amb una Nintendo 64: "Ho vaig aconseguir a molt bon preu, en una subhasta d’eBay. En total em va costar 50 euros, però em va fer molta il·lusió. Em vaig sentir com una nena una altra vegada".

Història i influència cultural

Marçal Mora narra la història del videojoc a través de la seva pàgina web. "Intento saber-ho tot sobre els videojocs del passat i aprendre d’on provenen les característiques dels que hi ha ara", afirma: "El tipus de jocs que hi ha avui en dia és molt diferent. Ara duren molt més, el jugador es mou en mons oberts i amb objectius menys clars. Hi ha una evolució molt marcada en el món del videojoc".

"Encara és d’hora per saber-ho", diu Mora, "però és probable que la història del videojoc s’acabi estudiant a les escoles. La seva integració a la cultura popular és claríssima".