Si no pots aturar els volcans, estudia'ls i reconstrueix
En qualsevol moment, a la Terra hi ha entre 40 i 50 erupcions volcàniques que cal gestionar per minimitzar danys a persones i infraestructures
Els volcans són l’únic risc natural que pot provocar un impacte global. A més, a la Terra n’hi ha un nombre considerable. Tot i que no són tants com a Io, el satèl·lit de Júpiter que amb un terç del radi terrestre té prop de 400 volcans que expulsen columnes de diòxid de sofre fins a 500 quilòmetres d’altura, al nostre planeta hi ha entre 40 i 50 erupcions simultànies en qualsevol moment, i cada any se’n registren una mitjana de 72. Aquesta activitat, unida al fet que hi ha 10 volcans amb més d’un milió de persones que viuen a menys de 5 quilòmetres, genera un risc constant.
Si els volcans poden afectar el planeta sencer, és evident que poden tenir un impacte definitiu en la vida dels que hi habitem. Ha passat moltes vegades i va passar, per exemple, el 3 de juny del 1991 al mont Uzen, al Japó. La parella de vulcanòlegs Maurice i Katia Krafft filmaven l’erupció quan els va escombrar un flux piroclàstic, una massa de gas, cendres i fragments de roca a 800 graus que pot sortir disparada de sobte i baixar per la falda del volcà a 200 quilòmetres per hora, tal com va passar a Pompeia l’any 79 dC. Aquests dies val la pena recordar aquest matrimoni alsacià que va consagrar la vida a captar imatges de volcans d’un valor gràfic i científic enorme.
Preguntar i reconstruir
Una de les millors maneres de fer-ho és mirar el documental Into the inferno (Dentro del volcán), de Werner Herzog. En aquesta pel·lícula hi ha unes seqüències que només podia concebre la peculiar imaginació del director alemany. Els Krafft, impassibles, s’estan immòbils o caminen molt a prop (massa!) d’un riu gegantí de lava que flueix a una velocitat que sembla accelerada digitalment però que és real. O contemplen des de la mateixa vora del con un borbolleig de magma tan alt com la Sagrada Família. A vegades van protegits amb vestits ignífugs però sovint vesteixen un anorac normal i corrent. Herzog acompanya aquestes escenes dantesques amb la melangia del Recordare del Rèquiem de Verdi, una obra que segons el director Riccardo Muti és una missa per als vius, no per als morts, en què l’home no resa ni suplica a Déu, sinó que, tal com d’alguna manera feien els Krafft, l’interpel·la i li pregunta coses.
Un altre fet volcànic que val la pena recordar és l’erupció més catastròfica de la història. Va passar a Islàndia el 1783. El volcà Laki va escopir lava, cendra i gasos durant 8 mesos. El núvol tòxic va cobrir Europa i part d’Àfrica i Àsia. A més d’intoxicacions directes, va provocar una baixada de temperatura que augmentaria les morts per congelació a tot Europa i reduiria les collites a la vall del Nil. A Islàndia van morir 10.000 persones, una cinquena part de la població, però a tot el món es calcula que el Laki va ser responsable de milions de morts.
Enmig del desastre, el reverend Jon Steingrimsson es va erigir en una figura heroica que encara s’estudia a les escoles islandeses. Durant els 8 mesos que va durar l’erupció va cavalcar amunt i avall per ajudar els feligresos. Va viatjar a Reykjavík per demanar diners al representant de Dinamarca -que va trigar un any a anar-hi- i els va repartir després que li’n robessin la major part en el trajecte de tornada. Després de dos anys passant gana i enterrant gent, inclosa la seva dona, en una excursió desesperada a la costa va aconseguir foques perquè la comunitat passés l’hivern.
Aquestes dues històries poden semblar anecdòtiques, però amaguen un gran poder simbòlic. Per una banda, la feina dels Krafft -preguntar i interpel·lar la natura- ha contribuït a entendre millor els volcans. Una recerca que, unida al monitoratge dels cràters pròxims a les zones habitades, cal mantenir per minimitzar els efectes de les erupcions. Per l’altra, l’entrega de Steingrimsson demostra que en una catàstrofe natural com la que avui pateix La Palma és tan important l’actuació durant l’emergència com els plans de recuperació i reconstrucció. Quan l’èpica i els titulars s’acaben és quan la política ha d’entrar en acció.