No al meu pati del darrere (NIMBY)
NIMBY és l’acrònim de “not in my back yard” (no al meu pati del darrere). És com es coneix la protesta d’un territori quan una administració o empresa planifica una actuació per fer-hi un equipament amb algun element rebutjable, com una presó, una indústria química, un parc eòlic o una sala de venopunció. La protesta pren tres formes bàsiques: el rebuig total (transvasament de l’Ebre); el rebuig a la primera versió del projecte, que s’accepta, però, amb modificacions (Port Aventura); i el rebuig a la localització, però no a l’activitat.
La filosofia nimby usa l’argument que les activitats incòmodes o perilloses es concentren en unes zones i no en altres. Les Terres de l’Ebre l’utilitzen per les dues centrals nuclears i el polígon petroquímic de Tarragona. També els deltes del Besòs i del Llobregat estan plens d’indústries, centrals energètiques i depuradores.
Al llibre Aquí no! Els conflictes territorials a Catalunya (2003), Oriol Nel·lo i 23 autors més analitzaven un seguit de conflictes. Algunes propostes s’han abandonat, com el transvasament de l’Ebre, i altres es van fer amb modificacions, com la línia de molt alta tensió (MAT) cap a França. Els moviments actuals es queixen de les propostes de parcs eòlics i fotovoltaics, que es concentrarien també a les Terres de l’Ebre, el Priorat o la Segarra.
De què depèn que un projecte es faci o no? Hi ha raons polítiques i econòmiques generals, l’opinió dels moviments socials, la implicació dels dirigents locals, l’anàlisi tècnica d’alternatives. Pere Duran Farell, un important líder empresarial i promotor de la xarxa de gas natural, em comentava, sobre el gasoducte del Magrib a Còrdova, que el primer que cal és que el territori es faci seva la proposta, i això requereix un projecte ben pensat, temps, paciència, molts contactes a tots els nivells... i molts diners.
