Neurociència

Per què pensem que tenim raó quan en realitat ens estem equivocant?

Sovint creiem que ho sabem tot malgrat que la informació de què disposem sigui parcial i incompleta i ens porti a cometre errors

Cotxes fent cua, en una imatge d'arxiu
25/12/2024
4 min

Hi ha persones que, quan estan conduint i, per exemple, veuen que el cotxe del davant s’atura a l'arribar a un pas de vianants sense que en aquell moment l’estigui creuant ningú, de seguida fan sonar el clàxon. Desconeixen el motiu pel qual el cotxe del davant s’ha aturat o ha disminuït la velocitat, però, malgrat tot, tenint una informació necessàriament parcial i incompleta atès que la seva perspectiva visual és diferent, expressen la seva queixa de forma irada, convençuts que tenen raó. Tant li fa que el vehicle del davant hagi senyalitzat correctament la maniobra i que després s’adonin que hi havia un vianant que estava esperant per creuar, sovint segueixen pensant que tenien raó d’haver fet sonar el clàxon.

Aquest exemple tan quotidià als carrers de molts indrets del món serveix d’inici a un treball científic que un equip de pedagogs i neurocientífics estatunidencs encapçalats per Hunter Gehlbach han publicat a Plos One. La pregunta que es van fer és simple, però molt important per a la vida social: per què sovint creiem que tenim raó malgrat que la informació de què disposem sigui parcial i incompleta i ens porti a cometre errors? La transcendència d’aquesta qüestió rau en el fet que, com diuen els autors del treball, un dels reptes més importants que tenim quan naveguem en entorns socials compartits amb altres persones és saber com gestionar les diferents percepcions, actituds i comprensions, malgrat que cada persona tingui només una part de la informació disponible. ¿Com ho podem gestionar de manera correcta i evitar malentesos si jutgem les accions que fan les altres persones i, fins i tot, les seves creences assumint que ja en sabem prou, tot i que la informació de què disposem sigui sempre esbiaixada?

Decidim a partir d'informacions parcials

La hipòtesi que presenten és que, malgrat que només tinguem una part de la informació i ho sapiguem, en el fons pensem que tenim la part més rellevant, la qual cosa fa que no ens hàgim de preocupar de la resta, i decidim en funció d’això, convençuts que ja en tenim prou. Ho anomenen “la il·lusió de l’adequació de la informació”. Per demostrar aquesta hipòtesi i veure fins a quin punt aquesta il·lusió condiciona les decisions que prenem, van dissenyar un experiment molt il·lustratiu.

Van separar un grup de més de 1.200 voluntaris adults en tres grups experimentals, que eren equivalents pel que fa a la distribució d’edats, sexes i altres aspectes socioeconòmics i culturals. A tots els van fer llegir un article suposadament periodístic que parlava d’una escola imaginària, però que els voluntaris suposaven ben real, els alumnes de la qual no disposaven d’aigua potable. Al primer grup, l’article parlava de la importància d’ajuntar aquests alumnes amb els d’una altra escola perquè disposessin d’aigua potable. Al segon grup, l’article argumentava que s’havien de mantenir separats i que calia buscar una altra solució perquè tinguessin aigua potable. I als del tercer grup els van donar l’article complet, que tenia tant els arguments que suggerien que la millor solució era portar-los a una altra escola com els de no barrejar-los i buscar altres solucions.

Ens costa admetre l'error

Després van fer passar un test als participants per veure si pensaven que amb aquesta informació en tenien prou per decidir i quina decisió prendrien. La major part de voluntaris dels grups 1 i 2, que tenien només la meitat de la informació, van dir que era prou rellevant per prendre una decisió encertada, i en gairebé tots els casos aquesta decisió seguia la línia de l’article que havien llegit. A més, segons aquest test, es mostraven molt segurs d’haver encertat en la seva decisió. En canvi, als del grup 3, que tenien tota la informació, els va costar més prendre una decisió, i molts dubtaven que, un cop presa, fos la més encertada. Dit d’una altra manera: el fet de no haver d’avaluar arguments contraposats ens dona confiança, en comptes de donar-nos-la el fet de disposar de tota la informació possible i valorar-la per nosaltres mateixos.

A continuació, els investigadors van donar la resta de la informació als integrants dels dos primers grups i els van preguntar si aleshores, amb els nous arguments i contraarguments, canviarien la decisió que havien pres. Alguns van escollir aquesta possibilitat, però la majoria van decidir mantenir la decisió inicial malgrat saber que la informació de què disposaven era parcial. És exactament el mateix que passa en l’exemple del començament, del conductor que fa sonar iradament el clàxon sense saber els motius complets que han dut el cotxe del davant a disminuir la velocitat o aturar-se.

Les conclusions que en treuen Gehlbach i els seus col·laboradors és que, per comoditat, tendim a conformar-nos amb informacions parcials, malgrat que ens portin a errors, i ens hi sentim més segurs, la qual cosa dificulta la convivència social en entorns compartits. En clau educativa, atès que diversos autors són pedagogs, asseguren que hauríem de transmetre als alumnes la idea que no podem prendre bones decisions si no estem segurs que disposem de tota la història. Tanmateix, però, la dificultat rau en saber si ja la tenim tota o no, i en la comoditat i la confiança que transmeten les informacions en què els arguments van tots en la mateixa direcció.

stats