Per què fan música els humans?

La música desconcertava Charles Darwin. La capacitat que té la humanitat de produir melodies i recrear-s’hi, va escriure el 1874, “s’ha de considerar com una de les més misterioses de què està dotada”. Totes les societats humanes han fet música, i, així i tot, a Darwin li semblava que no aportava cap avantatge a la nostra supervivència. Segons la seva hipòtesi, la música va evolucionar perquè servia per conquistar possibles parelles sexuals. Els nostres “avantpassats mig humans”, com en deia ell, “despertaven les fogoses passions dels altres durant el festeig i mitjançant la rivalitat”.

Altres científics victorians eren escèptics en aquest sentit. William James va descartar la idea de Darwin, argumentant que la música només és un subproducte del funcionament de la nostra ment, “una simple característica secundària del sistema nerviós”.

Aquest debat s’ha mantingut fins avui. Diversos investigadors estan formulant noves explicacions evolutives de la música. D’altres afirmen que la música, com l’escriptura, és una invenció cultural que no va necessitar la selecció natural per existir.

Un tret evolutiu

Aquests últims anys els científics han investigat aquestes idees amb el big data. Han analitzat les propietats acústiques de milers de cançons enregistrades en un munt de cultures. Un equip de 75 investigadors ha publicat recentment un estudi més personal sobre la música: tots els investigadors que hi han participat hi interpreten cançons de la seva cultura.

L’equip –format per musicòlegs, psicòlegs, lingüistes, biòlegs evolutius i músics professionals– ha gravat cançons en 55 idiomes, incloent-hi l’àrab, el balinès, el basc, el cherokee, el maori, l’ucraïnès i el ioruba. Els científics han descobert que les cançons de totes les cultures comparteixen unes determinades característiques que no es troben en la parla, i això fa pensar que Darwin potser tenia raó: tot i l'actual diversitat, la música podria haver evolucionat ja entre els nostres avantpassats llunyans.

Com diu Daniela Sammler, una neurocientífica de l’Institut Max Planck d’Estètica Empírica de Frankfurt que no ha participat en l’estudi: “Ens demostra que potser sí que hi ha alguna cosa universal en tots els humans que no es pot explicar només per la cultura”.

A les bases de dades de cançons recopilades pels etnomusicòlegs de vegades hi falten detalls importants. Als investigadors també els pot resultar difícil entendre l’estructura i les lletres de cançons d’altres cultures. D’altra banda, els ordinadors no se’n surten gaire bé a l’hora d’identificar molts trets musicals.

“Vam pensar que hi havíem d’implicar gent que conegués el tema de prop”, diu Yuto Ozaki, que ha ajudat a liderar el projecte i ha obtingut així el doctorat a la Universitat de Keio, al Japó.

Un col·lega d’Ozaki, Patrick Savage, ara musicòleg a la Universitat d’Auckland, es va encarregar de reclutar els cantants: “Vaig combinar la xarxa que he construït durant la primera dècada de la meva carrera professional amb l’assistència a conferències, xerrar amb gent i fer coneixences”. 

Tots els membres de l’equip van triar cançons tradicionals de la seva cultura per enregistrar-les. A més de cantar, en recitaven la lletra sense melodia perquè l’equip pogués comparar després la música i la parla. I per tenir un altre punt de referència, els investigadors van tocar les cançons amb una àmplia gamma d’instruments, com ara el sitar i la melòdica.

En cada enregistrament els investigadors mesuraven sis trets, com ara el to i el tempo. Malgrat la diversitat, totes les cançons compartien una sèrie de característiques que les diferenciaven de la parla. Per exemple, el to era més alt i més estable, i el tempo més lent.

Daniela Sammler avisa que els cantants d’aquest nou estudi són majoritàriament professors universitaris i que les cançons que van triar potser van introduir algun biaix en la recerca: “En realitat són professors universitaris que canten uns materials que potser no són representatius”. 

Però també assenyala que un altre estudi, que encara no s’ha publicat en cap revista científica, ha arribat a una conclusió semblant. En aquest cas, els investigadors han analitzat cançons en 18 llengües, en les quals han identificat en molt bona part els mateixos trets.

Per a Aniruddh Patel, un psicòleg de la Tufts University (als EUA) que no ha participat en l’estudi, és possible que les cançons tinguin unes característiques diferents perquè tenen un paper especial en la comunicació humana independent de la parla. És més: sembla que el nostre cervell és sensible a aquestes característiques. El 2022, assenyala Patel, uns investigadors van descobrir neurones humanes que només responien al cant, però no a la parla ni a la música tocada amb instruments.

Com diu el mateix Patel: “Les cançons de tot el món tenen alguna cosa distintiva, són com una mena de senyal acústic amb què els nostres cervells han anat sintonitzant al llarg del temps evolutiu”.

Música coma 'pega' social?

Però encara és objecte de debat quina mena de benefici evolutiu es derivaria d’aquest senyal.

“Potser la música era necessària per millorar la cohesió del grup”, diu Ozaki. Cantar en cors, i compartir ritmes i melodies, devia unir la gent per formar una comunitat o preparar una batalla.

De tota manera, Sammler creu que el nou estudi no descarta que la música tingués altres funcions, com ara ajudar els pares a reforçar els vincles afectius amb els fills: “Aquest treball podria corroborar moltes teories”.

Copyright The New York Times