Tres mesos en una casa a la platja. Sense internet. "Hi vaig anar per una raó molt personal –explica el periodista britànico-suís Johann Hari–. Notava que la meva capacitat per concentrar-me i parar atenció estava empitjorant. Coses que eren importants per a mi, com llegir llibres, s’estaven tornant més i més difícils". "I això ens passa a tots", avisa.
Un exemple: un oficinista mitjà només està centrat en una sola tasca tres minuts seguits. Un altre exemple: per cada infant que fa quaranta anys tenia problemes seriosos d’atenció, ara n’hi ha cent. Un exemple més: un estudiant nord-americà davant d’un ordinador canvia de tasca cada 65 segons, de mitjana. I encara un altre: quan ens interrompen, triguem prop de vint minuts a recuperar l’estat de concentració anterior.
Hari, que ja havia escrit dos llibres que han esdevingut bestsellers, un sobre la guerra contra la droga (Tras el grito, Paidós, 2015) i un altre sobre la depressió (Conexiones perdidas, Capitán Swing, 2020), confessa que li feia por pensar en aquest problema. Estava convençut, com probablement ens ha passat a tots, que el problema era ell, que era dèbil, que no tenia força de voluntat.
Però quan va veure que el seu fillol adolescent havia deixat els estudis i es passava el dia enganxat al WhatsApp, al Facebook, al YouTube i a pàgines porno, va decidir passar a l’acció i emprendre un viatge que el va portar des de Moscou fins a Miami o Melbourne. L’objectiu era parlar amb els científics més reputats del món i entendre per què estem perdent la nostra capacitat d’atenció i com hi podem posar remei.
Després de parlar amb més de 200 experts, va descobrir que les causes d’aquesta davallada generalitzada de l’atenció són més complexes del que sembla i que la tecnologia no és l’única. En va identificar fins a dotze. Estan relacionades amb com funcionen les oficines o les escoles, amb l’alimentació i amb la contaminació, entre d’altres. Hari explica les seves troballes al llibre El valor de la atención (Península, 2023).
Al cap de poc temps de ser a la casa de la platja, Hari es va adonar que havia recuperat ràpidament la capacitat de concentració. Podia llegir llibres tot el dia —s’havia emportat Guerra i pau— i va redescobrir el plaer d’entrar en aquest estat mental que s’anomena "de flux" (flow, en anglès). "Tothom l’ha experimentat –assegura–. Passa quan estàs fent alguna cosa que té sentit per a tu, t’hi fiques i el temps desapareix, el teu ego sembla esvanir-se i et concentres profundament i sense esforç aparent". Segons Hari, aquest estat "és la forma més profunda de l’atenció humana i tots la portem a dins; quan treballem en la direcció correcta, l’atenció arriba fàcilment i la podem mantenir hores senceres". La qüestió, però, és com arribar-hi en aquest món hiperconnectat i accelerat.
La primera cosa que Hari va fer per respondre la pregunta va ser parlar amb el psicòleg Mihály Csíkszentmihályi, que aleshores era professor a la Universitat de Claremont, a Califòrnia, i que va morir el 2021. Després de la conversa va concloure que l’estat de màxima atenció requereix un objectiu que tingui sentit i sigui significatiu i que el que hagis de fer per aconseguir-lo estigui al límit de les teves capacitats; és a dir, que d’alguna manera et suposi un repte. "Vaig tenir moltes experiències així a la casa de la platja", assegura Hari.
Ara bé, quan va tornar a la rutina després dels tres mesos d’aïllament, la seva capacitat d’atenció va tornar a caure en picat. I això també el va esperonar a aprofundir en les causes del fenomen i a escriure el llibre.
Una de les primeres coses que va descobrir és que la manca d’atenció no és un fenomen recent, tot i que els últims anys s’ha agreujat. Hi ha estudis que ja detecten una davallada de la capacitat d’atenció des del 1880. El professor Earl Miller, neurocientífic del Massachusetts Institute of Technology (MIT), li va donar la clau per entendre aquesta tendència, que va començar fa més d’un segle. Segons Miller, el nostre cervell només pot produir un o dos pensaments conscients alhora. "Tenim una capacitat cognitiva molt limitada", li va explicar. Tot i això, pensem que podem fer moltes coses al mateix temps, com per exemple escriure un article mentre anem llegint i responent missatges de WhatsApp. Però, per fer-ho, el cervell ha de connectar i desconnectar circuits diferents constantment. I això té un cost. Quan ho estem fent no ens ho sembla, però, en realitat, quan intentem fer més d’una cosa alhora "cometem més errors, recordem menys del que hem fet i som menys creatius", explica Hari. "L’efecte és enorme –afegeix–: ser interromputs constantment és, a curt termini, el doble de dolent per a la nostra intel·ligència que estar drogats".
I les interrupcions, lligades a l’acceleració del desenvolupament tecnològic, han anat a més les últimes dècades. "Tal com em va explicar James Williams [exestratega de Google i investigador en filosofia de la tecnologia de la Universitat d’Oxford], les pedres esmolades van existir 1,4 milions d’anys fins que algú els va posar un mànec; tot internet només ha existit 10.000 dies", exemplifica Hari.
Al llarg de tot el viatge, Hari va anar descobrint la causes principals d’aquest declivi en l’atenció, que ell considera una veritable crisi. "Pensa en alguna cosa que hagis aconseguit de la qual estiguis orgullós –proposa–. Començar un negoci, ser un bon pare o aprendre a tocar la guitarra... Sigui el que sigui, segur que va requerir una quantitat enorme d’atenció sostinguda. Si la teva atenció decau, la teva capacitat de resoldre problemes i d’assolir objectius se’n ressenten. Quan la teva atenció col·lapsa, et sents malament perquè ets menys competent, i això produeix ansietat", sosté.
"Avui dormim un 20% menys que fa un segle", continua Hari. I, tal com explica al llibre, el temps que estàs despert s’acumulen residus al cervell –hi ha científics que els anomenen "els excrements de les cèl·lules cerebrals"–. Quan dormim, s’activa un sistema de neteja que elimina totes aquestes deixalles. Si dorms poc, el cervell no queda prou net i l’acumulació de residus fa que funcioni pitjor, cosa que afecta la capacitat d’atenció.
D’altra banda, l’alimentació basada en productes ultraprocessats i altament ensucrats produeix un efecte semblant, perquè "provoca pujades sobtades d’energia i, després, baixades que inhabiliten el cervell", explica. Un altre factor que deteriora la capacitat d’atenció és la contaminació atmosfèrica. "Provoca una inflamació al cervell que malmet molt l’atenció", assegura.
El problema de l’atenció és que afecta tot el que fem. Al llibre, Hari posa com a exemple el que va passar amb la capa d’ozó als anys vuitanta i el que està passant avui amb la crisi climàtica. Quan es va identificar que la capa d’ozó que ens protegeix de la radiació ultraviolada del sol s’estava aprimant, es va investigar per què i es van prohibir els gasos que la destruïen, com els anomenats CFC (clorofluorocarburs), presents en laques, desodorants i altres productes comercialitzats en forma d’esprai. No es van prohibir els desodorants ni les laques, sinó només un dels seus components, de manera que es van desenvolupar solucions tecnològiques per fabricar-ne sense CFC. Encara que explicat així sembli senzill, la solució va implicar molta gent pensant profundament sobre un problema.
Amb la crisi climàtica la situació és ben diferent. Es tracta, també, d’un problema global. Se n’han identificat les causes i les solucions, però a l’hora de la veritat hi ha una impossibilitat d’arribar a solucions efectives i factibles. A banda dels interessos econòmics a curt termini, Hari suggereix que part del fracàs en la gestió de la crisi climàtica podria estar motivat perquè hem perdut la capacitat de pensar-hi en profunditat.
Per entendre la situació, Hari explica l’exemple que proposa l’investigador d’Oxford William James. Ens podem imaginar que conduïm un cotxe i de sobte algú aboca una carretada de fang sobre el parabrises. Tindràs molts problemes, diu: et pots perdre, pots arribar tard, pots tenir un accident... Però abans de preocupar-te d’aquests problemes, afegeix, la primera cosa que has de fer és netejar el vidre. Segons James, hem de resoldre el problema de l’atenció abans d’intentar assolir altres objectius. La qüestió és, doncs, com es pot afrontar un problema tan profund i multifactorial.
Defensa i atac
La primera cosa que, a parer de Hari, cal tenir en compte és que "la nostra atenció no ha col·lapsat sinó que ens l’han robada forces molt poderoses". "No hi ha cap problema amb nosaltres o els nostres fills, el problema és com vivim. Un cop s’entén això, es poden visualitzar solucions noves", assegura, que poden ser defensives o ofensives.
Entre les defensives, Hari destaca les accions que podem dur a terme com a individus. Hi ha, per exemple, unes caixes on es pot tancar el telèfon des de cinc minuts fins a tot el dia. "Jo ja no m’assec a mirar una pel·lícula amb la meva parella si tots dos no hem posat els telèfons a la gàbia –diu–. I no convido amics a sopar a casa a menys que tots empresonin els seus telèfons durant el sopar –afegeix–. El plaer d’estar concentrat en una cosa és molt més gran que el que et proporciona la propera notificació merdosa del teu telèfon".
Tot i que Hari és un defensor apassionat d’aquest canvis, reconeix que no n’hi ha prou amb mesures defensives. Cal passar a l’atac. Cal actuar contra les forces que, segons ell, ens estan robant la capacitat d’atenció. "No hem perdut l’atenció perquè haguem fracassat individualment sinó perquè s’han produït canvis que ningú de nosaltres ha triat", reitera. I aquests canvis no han passat per accident.
A Silicon Valley Hari es va entrevistar amb molta gent que havia dissenyat alguns dels aspectes clau del món en què vivim avui. Li van explicar que per comprendre el motiu pel qual les xarxes socials són tan nocives per a la capacitat d’atenció s’havia d’entendre que cada minut que naveguem per un mur o un timeline, aquestes empreses guanyen diners perquè ens monitoritzen, aprenen com pensem i venen tota aquesta informació als anunciants. "Cada vegada que deixem el telèfon, aquest flux de diners s’atura –diu Hari–. Per tant, els seus productes estan dissenyats deliberadament per captar i mantenir al màxim la nostra atenció. Els enginyers més intel·ligents del món es passen el dia trobant la manera perquè deixem el que estem fent per navegar per la seva aplicació. Com que la nostra distracció és el seu combustible, aprenen què és el que ens enganxa més i ho apliquen sense miraments". En aquest sentit, Hari cita el seu amic i antic enginyer de Google Tristan Harris, quan va testificar al Senat del Estats Units: "Pots mirar de tenir autocontrol, però a l’altra banda de la pantalla hi ha milers d’enginyers que treballen en contra teva".
Per tant, la conclusió de l’autor és que "s’han de regular les grans companyies tecnològiques de maneres pràctiques i concretes perquè deixin de fer-nos això". "Sona molt ambiciós, però hi ha llocs com Nova Zelanda o França on ja ho estan començant a fer", diu. En aquest sentit, és partidari d’una revolta contra aquestes forces que ens han robat la capacitat d’atenció i, a més, proposa que s’estableixi una setmana laboral de quatre dies. "Això donaria més temps a la gent per entrar en estats de màxima atenció". I també proposa fomentar molt més el joc lliure en les edats infantils i abandonar la sobreprotecció dels infants, ja que, segons nombrosos estudis, els dificulta ser autònoms i pensar en profunditat.
Hi ha qui el titlla d’idealista o d’utòpic, però Hari està convençut que "el primer pas és un canvi en la nostra consciència". "Hem de deixar de culpar-nos a nosaltres mateixos o demanar petites coses. No som camperols medievals a la cort del rei Zuckerberg que pidolen per engrunes d’atenció a la seva taula. Som ciutadans lliures d’estats democràtics que som propietaris de les nostres ments i, junts, podem recuperar-les de les forces que ens les han robat".
![Concentració](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
![Imatges d'una angiografía cerebral](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 4731 3845"%3E%3C/svg%3E)