La neurociència mostra el poder de la música en directe

"Fer concerts és una pràctica totalment arcaica", deia el pianista Glenn Gould en una entrevista el 1980. Per a l’intèrpret i compositor canadenc, considerat un dels millors pianistes del segle XX, la música s’havia d’escoltar en privat. No s’havia d’utilitzar com a teràpia de grup ni com a experiència comunitària. Perquè la música, argumentava, hauria de conduir el públic a un estat de contemplació que és impossible assolir amb desenes o centenars de persones al voltant.

Gould era conegut per anar abrigat i amb guants fins i tot a l’estiu, per cantussejar mentre tocava i per carregar una cadira tronada que l’obligava a tocar en una posició prohibida per qualsevol professor de piano amb uns criteris mínims d'ergonomia. Tot i que el seu talent excèntric va deixar algunes de les millors gravacions de Bach, la seva percepció de la música en directe no era com la de la majoria.

Ho mostra un estudi d’investigadors de la Universitat de Zuric publicat recentment a la revista Proceedings of the National Academy of Science (PNAS), segons el qual escoltar música que s’està interpretant al moment provoca més activitat cerebral que escoltar gravacions, sobretot en algunes regions relacionades amb el processament d’emocions.

Estímuls i realimentació

"La música en directe aporta molts més estímuls que la música gravada", afirma Jordi A. Jauset, autor de diversos llibres sobre música i neurociència. "La majoria d’equips que reprodueixen música gravada retallen freqüències altes i baixes, però, a més, sota la pell tenim unes cèl·lules que responen a la vibració provocada per les baixes freqüències de la música en directe, i després hi ha tots els estímuls visuals de veure qui toca", explica. "Tota aquesta informació activa la xarxa de recompensa del cervell i genera un plaer més elevat quan s’escolta música en directe que no pas quan es fa a casa".

Aquest estudi, però, va un pas enllà i se centra en la interacció entre intèrprets i oients i en la realimentació entre les reaccions del públic i la interpretació. Per investigar aquestes idees, el psicòleg Sascha Frühholz i els seus col·laboradors van compondre dotze peces de 30 segons. La meitat utilitzaven principalment acords menors, tempos lents i menys harmonia, amb la idea de despertar emocions com la tristesa. Les altres contenien harmonies majors, eren més àgils i pretenien, per tant, estimular estats emocionals d’alegria i felicitat.

A continuació, els investigadors van reclutar 27 persones sense coneixements musicals i els van fer escoltar totes les peces, de vegades enregistrades i de vegades interpretades en directe per un pianista, de tal manera que els oients no sabien si escoltaven gravacions o música en directe.

Mentre escoltaven les peces, els oients jeien en un aparell de ressonància magnètica que els monitorava l'activitat cerebral. Quan la peça s’interpretava en directe, la informació sobre l’activació neuronal s’enviava al pianista, que podia modular la interpretació depenent del que anava rebent. Si veia més activitat, per exemple, podia intensificar la interpretació. O al contrari.

Els resultats de l’experiment mostren que en tots els casos la música en directe va estimular de manera més intensa l’amígdala esquerra dels oients, una regió del cervell associada amb la interpretació emocional d’estímuls externs com els auditius. Quan la música era enregistrada, l’activitat en aquesta zona del cervell era més baixa i aleatòria.

Aquests resultats, a més, van coincidir amb la manera com van valorar els participants la intensitat dels estímuls emocionals que els havia provocat cada peça. Tots van afirmar que la música en directe els havia emocionat més.

Música adaptativa

Això indica que la interacció que es produeix entre els músics i el públic pot intensificar emocionalment l’experiència musical. "La música gravada no és adaptativa a com respon l’oient, però els pianistes sovint adapten la música al públic per obtenir una millor resposta", diu Frühholz.

"Hi ha dos aspectes molt interessants en aquest estudi", valora Juan Manuel Toro, investigador ICREA al Center for Brain and Cognition de la Universitat Pompeu Fabra: "En primer lloc, fan un esforç molt gran per entendre què diferencia la música en directe de la gravada i, en aquest sentit, conclouen que la música en viu té més variacions que l’enregistrada". "La música gravada és més plana —continua—, però la música en viu respon a les emocions dels oients i introdueix variacions que disparen una resposta emocional més gran perquè hi ha aquesta sincronització entre el músic i l’oient".

L’altre vessant de l’estudi que ha despertat l’interès de Toro és que obre la porta a una tecnologia basada en intel·ligència artificial que reguli la música a partir de l’estat emocional de qui l'escolta. "Si el senyal del cervell s’introdueix en un model d’intel·ligència artificial amb accés a una llibreria enorme de música que pot modular segons les respostes cerebrals de l’oient, ja no estaríem limitats a les accions d’un pianista, sinó que podríem tenir una experiència musical completament personalitzada", explica. "La tecnologia per fer aquest tipus de coses —interfases màquina-cervell— ja existeix", afegeix. "I això té, potencialment, moltes aplicacions", assegura.

La música fa la força

A diferència del que defensava Glenn Gould, l’estudi també reforça la vella idea de la música com a experiència social que genera vincles i cohesió de grup. "Quan els nostres ancestres es reunien al voltant d’una foguera per cantar i ballar, d’alguna manera l’objectiu que tenien era cohesionar-se per agafar forces i fer front als perills", explica Jauset.

Aquesta idea també lliga amb el que l’escriptora Jeanette Winterson explicava a la també escriptora Bel Olid en un acte memorable que es va celebrar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el 20 de novembre del 2019. En un cert moment, Winterson deia (resumeixo):

"Havíem de viatjar 20 milles, sense camins, potser a cavall, potser caminant, fins a una habitació freda i sense calefacció per escoltar quatre persones tocar el violí. Per què!? Doncs perquè es tracta d’una experiència que ens connecta amb la humanitat que compartim, amb el nostre batec privat, i a la nit, quan ja no hi ha ningú amb qui parlar, fa que encara quedi aquesta petita veu en forma de música que recordes i et fa sentir reconfortada. Perquè no estàs sola".

Potser a Glenn Gould li agradava precisament aquesta solitud. Però els estudis neurocientífics i evolutius ja fa temps que apunten a la cohesió social com a motor de progrés. I la música és un vehicle més per arribar-hi.