Óscar Vilarroya: “La narrativa és el nostre sucre cognitiu”

El biòleg Stephen Jay Gould escrivia el 1994 que la nostra espècie, en lloc de dir-se Homo sapiens, s’hauria de dir Homo narrator. Som criatures que expliquem contes, la narrativa és natural en nosaltres, és la manera que tenim d’organitzar els nostres pensaments, argumentava. Gairebé trenta anys després, les dades acumulades no fan més que confirmar la intuïció de Gould, fins al punt que la visió narrativa del món podria estar imbricada en el mateix funcionament del cervell. El neurocientífic Óscar Vilarroya explora amb profunditat aquesta idea al seu llibre Somos lo que nos contamos (Ariel).

Explicar històries no és un mer entreteniment sinó que és una pulsió profunda que ens ha fet com som.

— Exacte, som una espècie narrativa. Pel que sabem de com pensen els nostres cosins com els ximpanzés, els altres animals no tenen explicacions narratives de les coses que els passen. Nosaltres tenim aquest mecanisme mental des dels inicis dels homínids. És una característica que prové d’espècies anteriors i que no té a veure específicament amb el llenguatge. El llenguatge la va amplificar després, però la manera narrativa d’entendre el món que es basa en dir que hi ha coses que en causen d’altres és específicament humana, ja hi era abans i determina la manera com som i com ens comportem.

El llenguatge abstracte i la capacitat d’anomenar coses que no tenim al davant ens diferencia de la resta d’animals, però si aquesta capacitat és anterior, com sabem que existeix?

— No hi ha proves irrefutables però tenim indicacions. Quan s’estudia com els infants que encara no tenen llenguatge reaccionen al seu entorn, es veu que tenen una manera narrativa d’interpretar la realitat. Tenen una atracció per la causalitat i quan es trenca se sorprenen. Tot i que ja hi havia llenguatge, als dibuixos prehistòrics de la cova de Lascaux hi ha figures que es relacionen de manera narrativa. I en aquesta capacitat narrativa ja hi ha una mica el potencial de crear mons que té el llenguatge. El joc simbòlic infantil, per exemple, no necessita llenguatge i pot crear situacions que no existien.

¿Aquests relats prelingüístics podien ser gaire complexos?

— Eren molt simples, de l’estil “Una cosa, un animal o una persona causa alguna cosa”. Però s’ha de tenir en compte que interpretar el món causalment ja és una capacitat molt complexa. A més, si l’agent és un ésser animat, pot tenir intencions. I aquí entren en joc les interpretacions sobre els desitjos, els plans o les fílies i fòbies de l’altre. Fer això sense llenguatge és molt complex.

Aquesta capacitat narrativa va aparèixer en algun moment de l’evolució i va suposar un avantatge. Per què?

— És molt difícil de saber, però hi ha indicacions de l’antropologia biològica que ens diuen que els humans som éssers molt socials, més que els ximpanzés, que ja ho són molt. Segons la hipòtesi del cervell social, el nostre cervell no va evolucionar per pressions ecològiques com ara ser més intel·ligents per aconseguir més menjar o fer eines, sinó que va evolucionar per pressions selectives com fer-nos més fins en la cognició social. Això hauria succeït en un moment de la nostra història evolutiva en què sembla que els homínids compartien un entorn selvàtic amb altres espècies de simis. Aleshores hi va haver un canvi climàtic. L’entorn es va fer més sec i hi van començar a haver més planúries i menys lloc on amagar-se dels depredadors. Els grups havien d’estar molt més units i els seus membres havien de tenir relacions de confiança: si sorties a caçar havies de confiar que algú cuidaria els teus fills, per exemple. També havies d’identificar qui no era un bon col·laborador. I tot això va imposar unes pressions selectives que van desenvolupar la intel·ligència social.

Com hi va contribuir el fet de construir relats?

— Aquesta intel·ligència social implica aprendre què penses, quines són les teves intencions i les dels altres, què passaria si tu fessis una cosa i jo una altra... I aquesta complexitat necessita una gran elaboració i molta pràctica. Es necessiten molts anys de creixement perquè un adult sigui capaç d’entendre els altres. Els infants juguen a jocs simbòlics, creen escenaris on passen coses, on cadascú té un paper i on les relacions es van fent cada cop més complexes. Això és un laboratori narratiu. Per tant, calen mecanismes per utilitzar durant tot aquest aprenentatge. Necessitem un instrument, que és la narració.

Al llibre sosté que la funció d’aquests relats primordials no és reproduir la realitat sinó donar-li sentit. ¿Això implica una tensió entre el que és real i la noció que tenim d’aquesta realitat?

— Aquesta funció s’ha desprès de la utilització de la narració en el nostre món. Com que la utilitzem constantment, interpretem la realitat a través d’aquest patró. Necessitem que el que succeeix s’adapti a aquesta estructura. Si no ho fa, tenim un malestar i busquem maneres que s’hi adapti. Això provoca que les històries que ens expliquem moltes vegades no s’ajustin al que realment succeeix i creem mons de ficció. La majoria s’hi adapta, però. I moltes de les que no ho fan, no tenen cap importància. Creure que hi ha un déu que provoca els trons i els llamps no canvia res de la nostra vida. Ara bé, en alguns casos els relats que no s’adapten a la realitat poden provocar problemes, com per exemple quan algú que s’ha begut dues ampolles de whisky diu que pot conduir.

¿Aquesta interpretació narrativa del món està tan integrada al nostre cervell fins al punt que és com respirar?

— No ho podem evitar, efectivament. Als anys quaranta uns investigadors van fer una pel·lícula amb un triangle gran, un triangle petit i un cercle que es mouen. I ho fan de tal manera que sembla que el triangle gran és un abusador que ataca i pega les altres figures. Tot això ho interpretem però en realitat no està passant. Els investigadors van observar que totes les persones que la miraven ho interpretaven així menys una, que només veia figures movent-se. Va resultar que tenia un trastorn de l’espectre autista. Però en realitat tenia raó. Els altres hi veien un relat. Veiem les coses de manera narrativa encara que no vulguem.

Tenim la narració tan imbricada en la nostra biologia que busquem relats per explicar-ho tot. Històricament hem construït relats mítics però ara també construïm relats màgics que davant de la incertesa aposten per les grans conspiracions o les pseudociències.

— No suportem la incertesa. Els animals a qui fan proves d’autoconsciència, els pinten una taca i els posen davant d’un mirall, es miren una mica el mirall, miren al darrere, veuen que no hi ha ningú i se’n van. Un homínid no ho faria, això. Estaria allà hores i hores per explicar-se què passa. No tenim la disposició a viure amb incertesa, ens crea un malestar existencial insuportable.

Preferim explicacions falses.

— Sí, perquè ens donen sentit. Moltes d’elles no tenen cap importància però d’altres sí.

Si aquest tipus de relat primordial que és la nostra principal eina d’interpretació de la realitat no serveix per representar-la exactament, ¿podem percebre el de manera esbiaixada?

— Tenim molts biaixos cognitius. El de la confirmació, per exemple, fa que siguem més sensibles a tot allò que confirmi les nostres hipòtesis. Un dels exemples més colpidors és el de les armes de destrucció massiva a la Guerra de l’Iraq. Tota una agència com la CIA, plena d’analistes molt intel·ligents i formats, es va deixar portar per biaixos de confirmació molt senzills.

Avui en dia també tenim relats falsos que s’amplifiquen en bombolles narratives.

— Les bombolles narratives han existit des que hi ha relats. Els russos ara viuen en una bombolla narrativa, per exemple. Quan van patir una mica les conseqüències de les sancions econòmiques, Putin va dir que era perquè el món estava contra ells. I molta gent s’ho creu. Quan l’economia sembla que no els va tan malament, és perquè els russos són molt forts. Aquestes bombolles sempre han existit però amb les xarxes socials s’han amplificat.

La literatura, el cinema, el teatre, les sèries de televisió... tot això es basa en aquest substrat biològic d’entendre el món de manera narrativa.

— La narració és el nostre sucre cognitiu. No el deixaríem mai. Podríem estar tot un dia sencer mirant sèries. Ens encanta que ens expliquin històries. A més, hi ha estudis segons els quals els bons narradors d’històries tenen més èxit reproductiu.

O sigui que per reproduir-se és més rellevant explicar bones històries que tenir força, saviesa o atractiu físic.

— Totalment.