Marcos Nadal: "Els nadons de menys d’una setmana ja prefereixen mirar cares més atractives"

Quan sap que li vindran a fer una foto, diu: "M’arreglaré una mica". Tots estem sotmesos a una pressió estètica que ell coneix molt bé. Perquè Marcos Nadal és professor de psicologia i investigador del grup d’evolució i cognició humana de la Universitat de les Illes Balears, especialitzat en els mecanismes psicològics i cerebrals implicats en els judicis estètics i morals. La seva recerca ha estat reconeguda amb els premis Alexander Gottlieb Baumgarten Award (2014), de l'Associació Internacional d'Estètica Empírica, i Daniel E. Berlyne Award (2017), de l'Associació Americana de Psicologia. Aquesta setmana ha impartit una conferència al CosmoCaixa sobre neuroestètica i experimentació de la bellesa en la sessió inaugural del cicle La lògica de la bellesa, que es completarà amb tres conferències més.

Què és la bellesa?

— És un concepte filosòfic que comença a l’Antiga Grècia i que es planteja des de la reflexió i la raó per donar sentit a una realitat humana. Hi ha alguna qualitat dels objectes, dels espais, de les altres persones o de la natura a la qual s’atribueix la bellesa, però s’ha d’entendre com un concepte creat pel pensament humà. Això fa que, des de la ciència, sigui difícil definir-la, perquè un concepte filosòfic no té per què encaixar bé en l’estructura conceptual de la psicologia o la neurociència. Precisament estem treballant per definir-la amb més concreció.

L’experiència humana mitjançant la qual s’arriba a la idea de bellesa pot ser de molts tipus: visual, sonora o fins i tot purament intel·lectual o abstracta; un teorema o una llei de la física també es poden considerar bells.

— Aquests exemples són molt interessants perquè no menciones sensacions gustatives, olfactives o tàctils. Per què? La filosofia grega va acordar que la bellesa era un plaer que es podia tenir a través de la visió o de l’oïda. Els altres tres sentits tenen a veure amb un contacte físic amb un objecte, i a l’Antiga Grècia pensaven que les coses belles no les podies tocar ni embrutar amb el contacte. I això ha quedat. En aquest esquema, les abstraccions com els teoremes o els raonaments morals (hi ha gent que pensa que una paraula o una acció pot ser lletja si no és adequada moralment) serien la cúspide d’aquesta jerarquia estètica. Ara bé, la ciència no troba aquesta diferència. Si et fixes en el cervell humà, que és molt visual, com el dels altres primats, el plaer de la bellesa visual, auditiva, o el plaer de tocar alguna cosa, no difereixen. I, a més, els mecanismes cerebrals implicats en el gaudi d’una obra d’art o una composició musical són gairebé els mateixos que els implicats en els plaers del menjar, el sexe o les drogues.

La bellesa és, doncs, aquesta idea construïda per la ment humana a partir de l’Antiga Grècia, però hi ha restes de fa més de 400.000 anys, com el bifaç Excalibur trobat a Atapuerca, en què ja s’aprecia una simetria i l’ús d’uns materials que es poden associar amb criteris estètics.

— Som nosaltres qui trobem estètic aquest bifaç. No sabem si la gent que el va fer el considerava així. Hem de distingir els aspectes estètics com la bellesa dels purament simbòlics. Al llarg de l’evolució humana, la cultura material visual apareix com a decoració en objectes com Excalibur, closques de petxina, collarets o l’ús de pigments. Però no hi ha cap evidència científica que ens digui que la funció d’aquests objectes fos estètica. Que aquesta gent creés aquests ornaments no vol dir que en tinguessin una experiència estètica. El simbolisme no té per què ser estètic; pot ser, entre altres coses, supersticiós o religiós.

Aleshores quin és l’origen dels objectes purament estètics com els que tenim avui?

— La separació de la dimensió estètica de la pràctica passa a partir dels segles XVII i XVIII a Europa i jo diria que és una anomalia. En cultures anteriors, els aspectes estètics no estaven destinats a ser contemplats sinó a complir una funció. En l’escultura africana, que a nosaltres ens pot semblar molt bonica, la bellesa rau en el fet que la peça encarni els valors ètics i morals del col·lectiu. No existeix una bellesa deslligada d’aquesta funció educativa o moral.

Si la bellesa, que és una construcció humana, està relacionada amb el plaer, que té un fonament biològic, ¿no hauria d’estar associada també a algun avantatge evolutiu?

— El plaer és com una brúixola que orienta el nostre organisme cap a objectes i situacions que condueixin a la supervivència i la reproducció. En el cervell humà hi ha un conjunt de sistemes que han evolucionat per generar, anticipar i processar el plaer que anem sentint en distintes circumstàncies. Ara bé, aquest mecanisme es pot aplicar a molts inputs. Durant l’evolució humana, el cervell ha anat creixent fonamentalment en àrees d’associació, que ens permeten no només processar els estímuls d’una modalitat sensorial sinó generar abstraccions. I les abstraccions també poden ser objecte d’aquest sistema d’avaluació que genera plaer o no. Això és avantatjós perquè permet processar d’una manera més abstracta els plaers i també avaluar si les idees abstractes que es generen o s’anticipen seran bones o dolentes.

Avui dia vivim sotmesos a una pressió estètica constant: des de la roba que portem fins a com decorem casa nostra, tot ha de respondre a criteris estètics.

— Si busques "bellesa" a Google, les primeres 30 fotos són de dones supermaquillades, totes retocades, i productes de cosmètica. Això demostra que hi ha una pressió per encaixar en un estàndard de bellesa. Hi ha molta recerca que mostra que les persones que encaixen millor en aquests estàndards tenen avantatges socials. Per exemple, tot i que no ho fan expressament, professors de primària i secundària valoren millor la feina dels infants més atractius. La gent està més disposada a ajudar la gent més atractiva, a les entrevistes de feina és més probable que se seleccionin persones atractives i a les empreses ascendeixen més ràpidament les persones atractives, que també cobren salaris més elevats.

¿Les persones que no encaixen tant en aquest estàndard estan en desavantatge?

— L’altre pol d’aquesta recerca es fa amb persones que tenen alguna deformació facial, per una ferida o una malaltia, i es veu que es valoren més negativament, com a menys dignes de confiança, menys empàtiques o menys competents. No és casualitat que els dolents de les pel·lícules tinguin alguna marca a la cara. El dolent d’El rey león, per exemple, es diu Scar [cicatriu] i, precisament, té una cicatriu a la cara. És molt difícil sortir d’aquests biaixos, que es manifesten molt aviat: els nadons de menys d’una setmana d’edat ja prefereixen mirar cares més atractives.

¿Això vol dir que aquest cànon estètic té una base biològica?

— En el cas dels nadons, la discriminació es fa entre el que encaixa en una idea de bellesa que es construirà i el que no. Per tant, té una base biològica.

De tota manera, els cànons estètics canvien amb el temps.

— Els patrons canvien però sempre dins d’uns marges. Un exercici que proposo als meus alumnes és repassar l’evolució de l’home viu més sexi escollit per la revista People al llarg dels últims quaranta anys.

Hi ha canvis?

— Es passa d’un home més pelut a un home amb caràcters neotènics, és a dir, més infantils. Malgrat els canvis, serà difícil que aquest cànon de bellesa trenqui amb característiques com la simetria facial o inclogui les deformacions. La simetria, tot i que no la completa, és un dels aspectes que més es valoren en una cara.

Fa uns anys es va fer un experiment amb cares completament simètriques i es va veure que generaven rebuig.

— Semblaven massa artificials, tan perfectes que no podien ser certes, i això genera rebuig. Però les que estan a prop d’aquesta simetria són atractives. En canvi, en la forma del cos hi ha més variació, és diferent en moltes cultures.

Tot i que la variació es mogui dins d’uns marges, avui dia el cànon de bellesa és molt extrem, sobretot per a les dones, i està molt potenciat per les xarxes socials.

— I té efectes dramàtics. La causa pot ser l’enorme disponibilitat de models i exemples. Abans, quan es vivia als pobles, hi havia models però tothom s’assemblava. Ara hi ha tants exemples que sempre pots trobar-ne un de més guapo i es pot anar molt més a l’extrem del que es considera atractiu. Això fa que l’objectiu estètic on es vol arribar sigui més extrem i, per tant, més difícil d’aconseguir. A internet sempre trobaràs persones més guapes que les del teu voltant. I les persones que volen estar amb tu veuen que no podran arribar mai a complir aquest estàndard. Hi ha unes expectatives difícils de conciliar amb la realitat. I això és un problema, sobretot per a les persones joves, que encara estan en etapa de formar la seva personalitat i la seva autoestima.

A més, les xarxes socials i la tecnologia d’edició d’imatges hipertrofien aquest cànon fins al punt de convertir-lo en irreal, perquè moltes de les fotografies que es publiquen no responen a la realitat.

— És una exageració de la realitat per eliminar imperfeccions de la pell, que tots tenim, o imperfeccions en la simetria facial, i acabem gairebé en un món de dibuixos animats. Molts estudis diuen que la gent que passa més temps a les xarxes socials és menys feliç i té menys autoestima. Pot ser que tot això hi tingui a veure.