Les mutacions en l’anomenat ‘ADN porqueria’ també poden provocar càncer

El càncer és una malaltia genètica. Això no vol dir que sigui hereditària, al contrari: de fet, els càncers que apareixen per culpa d’un defecte en un gen que ve dels pares són minoritaris. En la resta, el que passa és que, de sobte, una sèrie de proteïnes deixen de funcionar com ho haurien de fer. Això és degut a uns canvis en la seqüència dels gens que les fabriquen, causats per la combinació de tòxics, problemes derivats del funcionament normal de les cèl·lules i simple mala sort. Aquestes alteracions s’anomenen mutacions, i moltes vegades no tenen cap efecte important. Però de tant en tant alteren el gen de manera que disparen la formació del càncer. Un article publicat a Nature proposa que aquestes mutacions clau poden aparèixer també en regions de l’ADN que fins ara no solíem mirar, cosa que obre la porta a entendre millor el càncer i a dissenyar nous tractaments.

Fa dècades es va popularitzar el terme ADN porqueria per descriure les parts del genoma que no contenen informació per fabricar proteïnes, és a dir, els trossos que hi ha entre els gens. Amb el temps s’ha vist que aquestes zones que es pensava que no servien per a res també tenen funcions, i algunes són imprescindibles per al bon funcionament de l’organisme. Entre elles hi ha les que s’encarreguen de decidir quan s’han d’activar i desactivar els gens. Dins d’aquestes regions reguladores, fa temps que coneixem unes estructures anomenades promotors, una mena d’interruptors que tenen la majoria dels gens. Són una zona de l’ADN on s’uneixen proteïnes essencials per començar a llegir la informació que hi ha en un gen i així fer el primer pas per fabricar la proteïna.

Els promotors juguen un paper clau a l’hora de determinar quin gen es posa en marxa i quan, però malgrat la seva rellevància no els coneixem tan bé com altres parts de l’ADN. Una de les dades que sovint s’ignora, per exemple, és com són de llargs o on es troben exactament, perquè no sempre estan al costat dels gens. De fet, de vegades se situen a una distància considerable, enmig d’una d’aquestes zones del genoma que es creia que eren inútils. Això s’explica perquè la molècula d’ADN, tot i que sempre ens la imaginem com un fil molt llarg, en realitat està doblegada formant una estructura tridimensional, una mica com si fos un origami. Així, regions que estan molt allunyades en la seqüència lineal, poden trobar-se pròximes en l’espai en la forma que pren habitualment l’ADN, i això fa que el que passa en el promotor pugui influir un gen que no necessàriament estigui a prop.

El motor principal del càncer és que una colla de gens determinats actuïn quan no els toca, i la conseqüència és que això trasbalsa l’ordre que s’ha de mantenir sempre en una cèl·lula. La combinació adequada de mutacions pot portar la cèl·lula a tornar-se maligna si suficients gens importants es veuen alterats. Fins ara es pensava que perquè una mutació tingués aquests efectes devastadors havia d’aparèixer a la zona de l’ADN que conté la informació per fabricar les proteïnes. També hi pot haver mutacions en altres llocs que contribueixin a la transformació, però les que serien realment decisives i portarien les regnes del procés serien les primeres. El treball del grup dirigit pel doctor Gad Getz, del Broad Institute de Harvard, ha obligat a revisar aquest dogma.

Aquests científics van analitzar l’ADN de 360 dones amb càncer de mama i van identificar nou mutacions als promotors de certs gens, que no s’havien vist mai abans. La raó és que els promotors es troben en zones que, per una raó econòmica i de comoditat, normalment no es miren quan es fan les anàlisis genètiques dels càncers. Sempre s’havia cregut que no hi havia res d’interessant i per això es passaven per alt. El més important és que van comprovar que aquestes alteracions afectaven la quantitat de proteïna que els gens fabricaven. Per tant, no eren secundàries, sinó que tenien un impacte decisiu. A causa de les limitacions de la tècnica que van fer servir, pot ser que aquestes nou mutacions siguin tan sols la punta de l’iceberg i que n’hi hagi moltes més d’amagades. Segons els primers càlculs, n’hi podria haver tantes als promotors com les que es veuen als mateixos gens.

Aquests resultats plantegen un munt de possibilitats noves. És probable que, en el futur, es facin anàlisis genètiques més completes de l’ADN dels càncers, per tal d’identificar mutacions que amb les proves habituals se’ns solen escapar. Això serà útil perquè molts dels nous tractaments actuals per al càncer estan dirigits a bloquejar una proteïna produïda per un dels gens espatllats. Si descobrim noves mutacions que apareixen freqüentment en certs tipus de càncer, es podran fabricar compostos que les bloquegin de manera específica i, així, augmentar l’arsenal terapèutic. La informació podria servir també per pronosticar com evolucionarà un pacient. Abans que tot això es faci realitat, però, caldran més estudis de gran envergadura per entendre l’abast i la importància d’aquest nou tipus de mutacions.