Un mirall fa una revelació sorprenent sobre el cervell dels galls: són conscients d'ells mateixos
Segons una versió modificada de la prova clàssica del mirall, els galls es poden reconèixer en el seu reflex
La idea d’un pollastre escapçat corrent d’una banda a l’altra, inspirada en una història real, pot fer la impressió que aquest ocell no té gran cosa al cap. Però Sonja Hillemacher, investigadora del comportament animal a la Universitat de Bonn, sempre ha sabut que els pollastres no són només una font descerebrada d’ales i nuggets per menjar. “Són molt més intel·ligents del que ens pensem”, afirma.
En un estudi publicat dimecres a la revista PLOS One, Hillemacher i els seus col·legues diuen que han trobat proves que els galls es reconeixen a ells mateixos en un mirall. A més d’oferir nova informació sobre l’intel·lecte d’aquests ocells, els investigadors esperen que el seu experiment serveixi per avaluar millor la intel·ligència d’altres animals.
La consciència al mirall
La prova del mirall és un test sobre l’autoconsciència força habitual però controvertit, introduït el 1970 pel psicòleg Gordon Gallup. Va posar uns ximpanzés en un habitatge amb miralls i els va marcar la cara amb pintura vermella. Pel que sembla, els ximpanzés no se’n van adonar fins que van veure el seu reflex, i llavors van començar a examinar-se i tocar-se les zones pintades de la cara, la qual cosa feia pensar que s’havien reconegut al mirall. Des d’aleshores aquesta prova s’ha aplicat a moltes altres espècies per avaluar-ne l’autoconsciència. Però l’han superat només unes quantes, com ara els dofins i els elefants.
Després de provar-lo en primats, el test del mirall “s’ha mantingut immutable, d’una manera gairebé màgica, com una cosa sagrada”, tal com ens explica Onur Güntürkün, neurocientífic de la Universitat del Ruhr, a Bochum (Alemanya), i un dels autors de l’estudi juntament amb Sonja Hillemacher i Inga Tiemann, també de la Universitat de Bonn. Però en situacions diferents es produeixen processos cognitius diferents, i no hi ha cap motiu per pensar que la prova del mirall hagi de ser fiable per a animals amb habilitats sensorials i sistemes socials que presenten grans divergències amb els dels ximpanzés.
Els galls no van superar la prova clàssica del mirall. Quan l’equip els va marcar amb pólvores roses, els ocells no van mostrar gens de tirada a examinar-se ni a tocar-se la taca davant del mirall, a diferència dels ximpanzés de Gordon Gallup.
El cant d’avís
Buscant una alternativa, l’equip científics va posar a prova la capacitat d’autoconsciència dels galls amb una tàctica que els resultés més familiar.
Els galls no canten només al matí per despertar els pagesos. Sabem que criden per avisar-se mútuament quan un falcó plana sobre ells en cercles. Però quan estan sols i hi ha un depredador a prop, es mantenen en silenci per no cridar l’atenció.
Sonja Hillemacher va reunir uns quants galls en un espai tancat amb un mirall i els va donar un temps perquè s’acostumessin a l’entorn de l’experiment. L’equip va optar per centrar-se en els galls perquè són més fiables que les gallines a l’hora d’avisar els seus congèneres, però els científics creuen que els resultats de la prova s’apliquen a pollastres, galls i gallines. Després van projectar la silueta d’un falcó sobre els galls per veure com reaccionaven.
Quan el gall subjecte de l’experiment en veia un altre a través d’un filat, cridava per avisar-lo del perill. Però quan estava sol sense cap mirall, es quedava en silenci. Quan hi havia un altre gall, però estava amagat de la vista darrere del mirall, el subjecte de l’experiment també solia quedar-se en silenci.
Segons la interpretació dels investigadors, aquest comportament significa que el gall no pren el seu reflex per un altre gall, i això demostra que aquests ocells detecten la presència de l’altre amb la vista, no amb l’oïda ni l’olfacte.
Per a Masanori Kohda, que és biòleg a la Universitat Metropolitana d’Osaka i no ha participat en la investigació: “En principi, aquest estudi és una prova contundent de la capacitat d’autoconsciència d’aquests animals. De tota manera, amb aquests resultats no n’hi haurà prou per convèncer-ne tots els científics”.
Estudiar el comportament rellevant
Kohda subratlla que fan falta més experiments per descartar altres possibilitats. Sap prou bé el que costa convèncer els científics d’alguna cosa, sobretot després dels grans esforços que va haver de fer per demostrar la capacitat d’autoconsciència d’un peix, el làbrid netejador.
Inga Tiemann espera estudiar ara les diferències entre els crits d’alarma dels galls, cosa que, segons diu, té repercussions a l’hora de protegir els estols contra els depredadors: “Intentem identificar els galls a qui els agrada avisar, els que es prenen seriosament la seva feina”.
Els autors també esperen que altres investigadors aplicaran el seu mètode per fer proves a altres animals que s’avisen els uns als altres dels perills, o per fer tests d’autoconsciència en unes condicions adequades als animals de l’experiment. Pot ser que molts dels que hagin fracassat en la prova clàssica del mirall siguin capaços de superar un test més adaptat a la seva manera de viure.
Com afirma Masanori Kohda: “Si en els estudis sobre l’autoconsciència dels animals es parteix d’un comportament ecològicament rellevant, com ara el crit d’alarma dels galls i gallines, es valorarà més correctament la seva capacitat d’autoconsciència. L’aplicació exacta de la prova clàssica del mirall endarrereix els avenços en la comprensió de la ment animal”.