Moss, exreporter del New York Times i guanyador del premi Pulitzer, es va interessar per primera vegada pel món de la indústria dels processats el 2013 amb la publicació d’Adictos a la comida basura(Deusto, 2016). Al llibre, l’autor explica que les empreses formulen el menjar porqueria per assolir un cert “punt de la felicitat” que el faci irresistible, i promocionen els seus productes amb tàctiques heretades de la indústria del tabac. Això no obstant, després d’escriure el llibre Moss no estava segur que els aliments processats poguessin resultar addictius. “Quan escrivia, vaig mirar d’evitar la paraula addicció”, comenta. “Em semblava del tot ridícul. No m’entrava al cap que es pogués comparar la brioixeria industrial amb el crack”. Però, després de capbussar-se en la recerca que demostra que els aliments processats afecten el cervell, en va quedar convençut. Un element crucial que influeix en el caràcter addictiu d’una substància i en si la consumim compulsivament o no és la velocitat amb què excita el cervell. Com més de pressa afecti els nostres circuits de recompensa, més potents en són els efectes. Per això fumar crackté un efecte més potent que esnifar cocaïna, i fumar tabac activa una sensació de recompensa més intensa que portar un pedaç de nicotina: el fet de fumar escurça el temps que les drogues triguen a estimular el cervell.
El menjar porqueria actua com una droga
Al seu nou llibre 'Hooked', el premi Pulitzer Michael Moss investiga els efectes dels aliments processats en els circuits de recompensa del cervell, que cap droga addictiva no estimula tan veloçment com els nostres aliments preferits
Nova YorkFa dues dècades, en el marc d’unes diligències judicials, van demanar a Michael Szymanczyk, el conseller delegat del gegant del tabac Philip Morris, que definís l’addicció: “Jo definiria l’addicció com un comportament repetitiu que a algunes persones se’ls fa difícil de deixar”. Tot i que Szymanczyk feia referència a l’addicció en el context del tabaquisme, en un nou llibre fascinant Michael Moss, periodista d’investigació i escriptor d’èxit, sosté que la definició d’addició del directiu de la tabaquera es podria estendre a la nostra relació amb uns altres productes que Philip Morris ha venut i ha produït durant decennis: els aliments altament processats.
Al seu nou llibre Hooked, Moss explora el coneixement científic sobre l’addicció i fonamenta la tesi que la indústria alimentària s’ha esmerçat a dissenyar aliments processats que segrestin els circuits de recompensa del nostre cervell, la qual cosa ens empeny a menjar més del compte i alimenta una epidèmia d’obesitat i de malalties cròniques d’abast mundial. Moss sosté que els aliments processats com les hamburgueses amb formatge, les patates fregides de bossa i els gelats són addictius i poden arribar a ser-ho més que l’alcohol, el tabac i les drogues. El llibre es basa en documents interns de la indústria i entrevistes amb fonts del sector per argumentar que, al llarg de les últimes dècades, algunes empreses de l’alimentació han tingut consciència del caràcter addictiu dels seus productes i han adoptat mesures dràstiques per evitar que se’ls exigissin responsabilitats: com posar fi a estudis importants sobre els aliments ensucrats i impulsar legislació que eviti que es presentin demandes per danys i perjudicis contra la indústria alimentària.
Menjar addictiu
Moss explica que, en una altra mostra de cinisme, des de finals dels anys 70 les companyies del sector van començar a adquirir tot un seguit d’empreses de renom que venien productes dietètics. D’aquesta manera podien treure profit dels esforços dels consumidors per perdre el pes que havien guanyat consumint els seus productes. Heinz, el colós dels processats, va comprar Weight Watchers el 1978 per 72 milions de dòlars. Unilever, que comercialitza els gelats Klondike i Ben & Jerry’s, va pagar 2.300 milions de dòlars per SlimFast el 2000. Nestlé, que fabrica rajoles i barretes de xocolata, així com crestes de pernil i formatge i d’altres gustos, va adquirir Jenny Craig el 2006 per 600 milions de dòlars. El 2010 l’empresa de capital d’inversió propietària de la cadena de dolços Cinnabon i dels gelats Carvel va comprar Atkins Nutritionals, una empresa que comercialitza barretes, batuts i altres articles proteics i amb un baix contingut en hidrats de carboni. La majoria d’aquestes marques del sector de la dietètica es van acabar venent a altres empreses matriu més endavant. “La indústria alimentària va impedir que poguéssim interposar demandes judicials per addicció, va començar a controlar la ciència de manera problemàtica i es va apoderar del sector de la dietètica”, explica Moss en una entrevista. “Fa deu anys que investigo les clavegueres de la indústria dels aliments processats i encara m’impressiona el grau de recargolament de la seva estratègia per aprofitar-se no només dels nostres instints bàsics, sinó també de l’esforç que fem per agafar les regnes dels nostres hàbits”.
Ara bé, cap droga addictiva activa els circuits de recompensa del cervell tan de pressa com els nostres aliments preferits, escriu Moss. “El fum del tabac tarda deu segons a estimular el cervell, però un pessic de sucre a la llengua triga una mica més de mig segon, unes sis dècimes, per ser exactes”, escriu. “És gairebé vint cops més ràpid que el fum del tabac”. Des d’aquesta perspectiva, el terme menjar ràpid adquireix un nou sentit: “Si ens basem en les mil·lèsimes de segon i en la capacitat addictiva, no hi ha res que estimuli el cervell més de pressa que el menjar processat”.
L’atractiu del processat
Moss explica que fins i tot algunes persones que treballaven en la indústria del tabac van prendre nota de la potent atracció que generaven els aliments processats. A la dècada dels 80, Philip Morris va adquirir Kraft and General Foods per convertir-lo en el principal fabricant d’aliments processats dels Estats Units, amb productes com el refresc en pols Kool-Aid, els cereals de xocolata Cocoa Pebbles, les begudes a base de sucs concentrats Capri Sun i les galetes Oreo. Doncs bé, l’excap dels serveis jurídics i vicepresident de l’empresa, Steven C. Parrish, va confessar que l’inquietava que li hagués resultat més fàcil deixar les cigarretes que fabricaven que no pas les galetes de xocolata. “Si tinc una bossa de patates, de Doritos o d’Oreos a prop soc un perill”, va dir a Moss. “De vegades m’estava d’encetar una bossa d’Oreos perquè, en comptes de menjar-me’n només una o dues, n’acabava endrapant mitja bossa”.
Quan, els anys 90, es van multiplicar els litigis contra les companyies tabaqueres, un dels arguments amb què es va defensar el sector va ser que les cigarretes no provocaven més addicció que els Twinkies, un producte de brioixeria industrial. Potser ja s’ensumaven alguna cosa.
Philip Morris efectuava sondejos d’opinió periòdics per recollir dades per a finalitats judicials i comercials, escriu Moss, i una enquesta del 1988 demanava als participants que anomenessin substàncies de consum que consideraven addictives i les puntuessin de menys a més de l’1 al 10. “Al tabac hi van donar un 8,5, gairebé la mateixa puntuació que a l’heroïna”, assenyala Moss. “Però menjar més del compte, amb un 7,3, no hi va quedar a gaire distància, amb una puntuació més alta que la cervesa, els tranquil·litzants i els somnífers. L’empresa va recórrer a aquesta estadística per reforçar l’argument segons el qual encara que les cigarretes no fossin del tot innocents, eren un vici equiparable a les patates de bossa i, per tant, controlable”.
Identificar una addicció
Tanmateix, els aliments processats no són un paquet de tabac i moltes veus, entre les quals algunes d’experts, neguen que siguin addictius. Moss afirma que aquesta reticència es deu, en part, a una idea equivocada del que comporta una addicció. Per exemple, no cal que tothom s’enganxi a una substància perquè sigui addictiva. Els estudis indiquen que la majoria de persones que consumeixen cocaïna no desenvolupen una dependència envers aquesta substància. Tampoc s’enganxa al tabac o als calmants tothom qui en consumeix. A més, els símptomes d’una addicció poden variar d’una persona a una altra i depenent de la substància. Abans es considerava que la duresa de l’abstinència era un tret característic de l’addicció. No obstant això, hi ha drogues amb un caràcter provadament addictiu que no compleixen aquest requisit perquè no provoquen “el daltabaix devastador per al cos” que pot desencadenar l’abstinència dels barbitúrics i altres substàncies addictives.
L’Associació Nord-americana de Psiquiatria fa servir una llista d’onze criteris per diagnosticar el que denomina un trastorn per consum de substàncies, el qual pot oscil·lar entre lleu i greu, depenent del nombre de símptomes que presenti una persona. Entre aquests símptomes hi ha el desig intens de consumir la substància, la incapacitat de reduir-ne el consum tot i voler-ho i continuar consumint-la malgrat els danys que causa.
Moss afirma que els que tinguin problemes amb els aliments processats poden provar estratègies senzilles per vèncer el desig de consumir-ne en el dia a dia, com sortir a passejar, telefonar a un amic o picar alguna alternativa saludable, com ara un grapat de fruits secs. Tot i això, hi ha persones que es podrien veure obligades a prendre mesures més extremes. “Depèn d’on et trobis dintre de l’espectre”, explica. “Conec persones que no poden tocar un gra de sucre sense perdre el control. Se’n van al supermercat i, quan arriben a casa, tenen el cotxe ple de brossa dels envasos. Per a aquestes persones la solució és l’abstenció total”.
