Menjar menys podria ajudar a allargar la vida

L’envelliment s’ha considerat una conseqüència directa d’estar vius, però la recerca ens demostra que és un procés biològic qualsevol, amb una sèrie de mecanismes implicats que, un cop coneguts, es poden manipular. Ja s’ha aconseguit allargar la vida a animals de moltes maneres diferents, cosa que demostra que l’envelliment no és inevitable. Un dels mètodes és la restricció calòrica, i per primer cop s’ha vist que també funciona en humans.

Hi ha diverses teories que proven d’explicar per què els éssers vius envelleixen, i una de les més acceptades és la de l’oxidació. L’oxigen és necessari per viure, però un cop processat dins les cèl·lules, dona lloc a productes secundaris nocius. Seria semblant al fum que surt del tub d’escapament d’un cotxe després d’usar el combustible. Aquests residus malmeten els components de la cèl·lula (els oxiden), sobretot les proteïnes i l’ADN. El dany s’aniria acumulant amb el temps i faria que la cèl·lula deixés de funcionar correctament. En general, els animals que més viuen són els que produeixen més quantitats d’antioxidants, uns mecanismes de defensa interns per poder fer front als productes tòxics derivats de l’oxigen.

També es podria considerar que l’envelliment és un problema del metabolisme, perquè els organismes que fan servir més energia també envelleixen abans. Això explicaria que les tortugues visquin segles mentre que les musaranyes no passen de dos anys. Una manera d’allargar la vida, doncs, seria frenar el metabolisme i, així, l’oxidació.

La restricció calòrica

Fa un parell de dècades es va descobrir que això era possible sotmetent de manera permanent un animal a una dieta intensiva. La conseqüència d’aquest procediment, que es va anomenar restricció calòrica, és que s’allarga l’esperança de vida. Aviat es va veure que era un mecanisme molt conservat, perquè és present tant en organismes simples com el llevat com en cucs i mamífers. Es creu que això té una raó evolutiva: quan l’ecosistema no disposa de prou recursos per alimentar els animals que hi viuen, aquests opten per reduir el metabolisme i sobreviure així fins que les condicions canviïn.

Amb el temps s’ha demostrat que la restricció calòrica, a part de frenar l’envelliment, podria tenir altres efectes positius en la salut, des de reduir la incidència del càncer fins a endarrerir l’evolució de malalties autoimmunes, de ronyó o la diabetis. Com que pràcticament tots els animals examinats hi responen d’una manera similar, les expectatives eren que passaria el mateix en humans, però el protocol no estava gens clar. Basant-se en els efectes en mamífers, n’hi havia que proposaven una reducció intermitent i d’altres que defensaven una retallada permanent de calories d’un 30% o 40%. Malgrat que no hi havia cap certesa que hagués de funcionar, de seguida van sorgir entusiastes que la practicaven de manera organitzada.

Aquest mes d’abril s’ha demostrat finalment que el cos humà també respon a la restricció calòrica. Un estudi, publicat a la revista Cell Metabolism, ha seguit una trentena de voluntaris sans que, durant dos anys, han aconseguit fer una reducció constant del 15% de les calories que ingerien. El resultat és que, a part de perdre 8,7 quilos de mitjana, han experimentat una reducció en la producció d’oxidants i en el consum d’energia, un alentiment del metabolisme com el que es veu en animals.

Una incògnita a llarg termini

Caldrà estudiar quines són les conseqüències a llarg termini d’aquesta dieta. Tot i que els efectes biològics inicials s’assemblen als d’altres éssers vius, encara no se sap si realment millora la salut o l’esperança de vida. A més, la línia que la separa d’una desnutrició que cancel·laria tots els possibles efectes positius és molt fina.

D’altra banda, se sap que la restricció calòrica fa que els animals suprimeixin activitats considerades no essencials per a la supervivència, com pot ser la reproducció, cosa que podria provocar efectes secundaris difícils d’assumir. Abans de recomanar-la s’hauran d’estudiar bé els efectes en la fisiologia humana, però si es confirmen aquests resultats inicials, podria tenir un impacte en la prevenció de malalties.Salvador Macip és metge i investigador a la Universitat de Leicester

UNA ASPIRINA PER NO PASSAR GANA

El principal problema de la restricció calòrica és la dificultat de seguir un règim sever durant anys, possiblement per a la resta de la nostra vida. L’actual epidèmia d’obesitat als països desenvolupats indica que la gent no està disposada a fer certes concessions en la dieta, encara que això vagi en detriment de la salut. Per això es busquen substàncies químiques que produeixin efectes similars sense haver de fer cap sacrifici. L’última a afegir-se a la llista de possibles candidats ha sigut l’aspirina. Un article recent publicat a la revista Cell Reports demostra que el principi actiu de l’aspirina inhibeix un enzim anomenat EP300, la qual cosa indueix un estat pròxim a la restricció calòrica en animals tan diferents com els cucs i els ratolins. És possible que tingui efectes semblants en humans.