El megalodon era més gran, més ràpid i més ferotge que no es pensava

Fa cinc milions d'anys, immensos taurons depredadors patrullaven els oceans. Les seves dents gegants, que van quedar abandonades entre sediments del litoral com bales disparades en una guerra llunyana, van inspirar el 1843 un nom que des de llavors s'ha fet familiar: megalodon –dent gran, en grec antic.

Malgrat la fama que ja inspira el nom de megadent, la mida i la forma exactes del megalodon s'han discutit durant molt de temps. Com que els esquelets dels taurons estan fets en gran part de cartílag, rarament es fossilitzen. Això ha fet que els investigadors, utilitzant dents i fent comparacions amb parents vius com el gran tauró blanc, fessin estimacions molt variades sobre la seva mida, que han oscil·lat entre els 10 i els 18 metres. Però un nou modelatge en 3D d'aquest tauró publicat dimecres a la revista Science Advances suggereix que el megalodon podria haver sigut més gran, més ràpid i més ferotge del que es pensava.

El 2014, Catalina Pimiento, paleontòloga de la Universitat de Swansea, a Gal·les, va coincidir amb John Hutchinson, anatomista del Royal Veterinary College de Londres. Hutchinson s'ha especialitzat en el modelatge per ordinador d'animals extingits. Tots dos es van unir a un equip de col·laboradors per construir un model informàtic en 3D del megalodon, basat en part en exploracions d'una columna vertebral descoberta als anys seixanta del segle XIX i conservada al Reial Institut de Ciències Naturals de Bèlgica. També van utilitzar dents de megalodon i una exploració de cos sencer d'un gran tauró blanc, el seu parent viu més pròxim.

El model resultant va suggerir un animal de 16 metres de llarg i 67 tones, aproximadament tan gran com un tauró balena. És possible que altres megalodons fossin encara més grans, diu Pimiento; hi ha altres vèrtebres fossilitzades que són un 50% més grans que les utilitzades en el model, cosa que fa preveure una longitud màxima de gairebé vint metres, superior a la d'una balena geperuda moderna. Segons el model, les mandíbules del megalodon podrien obrir-se prou per engolir una orca de vuit metres en tan sols cinc mossegades.

¿Fins a quin punt és fiable aquest model informàtic? "Aquestes reconstruccions funcionen bastant bé quan s'apliquen a animals vius la massa dels quals coneixem, de manera que, en general, semblen correctes", explica Hutchinson. Això sí, s'han de tenir en compte les variacions naturals de mida entre individus diferents.

Però alguns investigadors assenyalen que el model es basa en supòsits sobre els megalodons que no s'han confirmat al registre fòssil. "La mida i la forma d'altres components esquelètics, com el crani, les mandíbules i totes les aletes, continuen sent especulatives", alerta el professor de paleobiologia a la Universitat DePaul de Chicago Kenshu Shimada.

Més veloç que els taurons d'avui

Tanmateix, si el model és precís, té implicacions sobre la velocitat de creuer dels enormes depredadors (la rapidesa amb què un animal arriba del punt A al punt B) i la gana que podien tenir. L'equip va trobar que els megalodons podien arribar a una velocitat de creuer d'uns cinc quilòmetres per hora, diu Pimiento, molt més ràpid que els altres 33 taurons que han estudiat. Entre els taurons existents, la velocitat de creuer més ràpida és la del marraix salmó, que pot superar els tres quilòmetres per hora.

Tenint en compte que el gran tauró blanc més lent pot viatjar més d'11.000 quilòmetres sense aturar-se per aprofitar les preses estacionals, argumenta l'equip, el megalodon probablement podria haver anat molt més enllà. De fet, hauria hagut de fer-ho per alimentar-se en tot moment. Tot i que les restes fòssils del Perú han demostrat que el megalodon a vegades caçava foques, "la gran mida corporal i les possibles demandes energètiques del tauró suggereixen que necessitaria preses molt calòriques, com les balenes", diu Pimiento.

En els ecosistemes moderns, assenyala Hutchinson, els grans animals migratoris tenen un paper important en el flux de nutrients —dipositats en fems o en cadàvers— a tot el món. Com a superdepredador transoceànic, el megalodon probablement va jugar un paper similar en els ecosistemes oceànics fa desenes de milions d'anys, quan el nivell del mar era bastant més alt que en l'actualitat.

Però els depredadors de l'àpex de la piràmide tròfica sovint són vulnerables a un món canviant. A l'època del pliocè, l'augment de gel als pols va provocar canvis freqüents del nivell del mar i importants pèrdues d'hàbitats en alta mar. Això va dur un esdeveniment d'extinció que va provocar una disminució de les preses grans, cosa que probablement va forçar el megalodon a competir directament amb taurons més petits, com el gran tauró blanc. L'últim dels enormes depredadors va desaparèixer fa tres milions d'anys. "És prudent suposar que la seva extinció va tenir impactes a escala global sobre les xarxes tròfiques", afirma Pimiento.

Per tant, el model de l'equip suggereix que el megalodon no només era físicament més gran del que s'havia suposat; també, probablement, va tenir un paper més important en els sistemes oceànics: quan va desaparèixer els va deixar més pobres, però també més segurs.