Com els megaincendis estan transformant el món

El 15 d’agost es va detectar un petit incendi forestal als turons de West Kelowna, a la Colúmbia Britànica. Les terres estaven resseques i bufava un vent molt fort. Al cap d’uns dies el modest incendi es va convertir en una ferotge conflagració. Es va propagar a gran velocitat per la vall en direcció al llac Okanagan. El vent va transportar les brases candents per damunt de l’aigua fins a la ciutat de Kelowna, on va provocar nous incendis.

“No vaig dormir gaire la nit que l’incendi de West Kelowna va travessar el llac –diu Karen Hodges, que viu a Kelowna–. Veia el foc per la finestra. I pensava en els meus coneguts de la vall, on tenien casa seva”.

A Karen Hodges, ecòloga a la Universitat de la Colúmbia Britànica Okanagan, també li preocupava la fauna. Havia estudiat uns xots de Califòrnia que havien posat els nius al cor d’aquell infern que avançava tan de pressa: “Als animals els resultaria difícil marxar amb un foc que es movia a aquella velocitat”. Els mussols havien tingut temps de fugir? I què els quedaria als supervivents després de la pitjor temporada d’incendis forestals registrada al Canadà?

Un fenomen natural

El foc és un fenomen natural. En realitat, hi ha espècies que es beneficien dels seus efectes i fins i tot les que no se’n beneficien poden oferir una resistència notable a les flames. Però ara els incendis s’intensifiquen i comencen a superar la capacitat de regeneració de la natura. “No tots els focs tenen el mateix impacte –diu Morgan Tingley, ecòleg de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles–. Aquests megaincendis no són bons per als ecosistemes”.

Els megaincendis, que converteixen en una anècdota els incendis forestals típics, tenen un impacte ecològic immediat, perquè maten plantes i animals que podrien haver sobreviscut a focs més moderats. Els canvis en l’evolució dels incendis podrien comportar a la llarga l’extinció d’algunes espècies, així com transformar el paisatge i refer de dalt a baix els ecosistemes.

Aquesta era dels incendis, que alguns científics anomenen pirocè, podria portar a “una conversió total dels hàbitats del planeta”, afirma Hodges. “En aquests moments tothom parla d’incendis, de fum i de morts perquè aquest any hi ha hagut molts focs. Però el cert és que les conseqüències a llarg termini són molt més greus i duradores”.

Sobreviure a les flames

Fa centenars de milions d’anys que els incendis són un fenomen planetari, i les plantes i els animals que han evolucionat a les regions que hi són propenses s’han adaptat a les conflagracions periòdiques. Hi ha arrels d’arbres que poden tornar a brotar encara que el tronc es cremi, i només amb l’olor de fum n’hi ha prou perquè alguns animals es despertin de la letargia, un tipus d’hibernació lleugera.

Tot i així, a moltes regions i ecosistemes els focs són cada cop més grans i voraços. Als Estats Units els incendis forestals cremen ara molt més terreny que fa tres dècades, sobretot als estats de l‘oest. A escala mundial i segons les Nacions Unides, a finals de segle el risc d’incendis catastròfics podria augmentar més d’un 50%.

La culpa, diuen els científics, és en part del canvi climàtic, però també hi ha altres factors, com ara la propagació d’herbes invasores altament inflamables, com les que van ajudar els letals incendis de Maui a escampar-se a tanta velocitat. L’extinció d’incendis durant més d’un segle també ha deixat alguns boscos plens d’arbres morts, i això vol dir més combustible per a les flames. “Quan els incendis cremen, cremen amb una gran intensitat”, afirma Chris French, subcap del Sistema Forestal Nacional dels Estats Units.

Fins i tot els organismes més experts en la matèria es poden veure desbordats. Al nord d’Austràlia, els agames de gorgera són capaços de sobreviure a incendis de poca intensitat amagant-se a la copa dels arbres. Però en els més voraços, quan les flames són més altes, els llangardaixos que recorren a aquesta estratègia poden morir.

Foc on no n'hi havia

Els incendis també s’estan estenent a ecosistemes on les flames eren una amenaça desconeguda. Els megaincendis que van esclatar a Austràlia el 2019 i el 2020 van arrasar les selves tropicals del país, que contenien moltes plantes que no es poden regenerar després de cremar-se.

Segons Dale Nimmo, ecòleg de la Universitat Charles Sturt d’Austràlia, els animals d’aquests ecosistemes segurament no tenen experiència en incendis: “Potser no han passat per cap selecció natural per detectar els senyals subtils del foc a l’aire o a través del so. I, per tant, potser no reconeixen l’amenaça quan s’acosta”.

La sargantana cuallarga, un llangardaix mediterrani, viu en diferents hàbitats, en alguns dels quals es produeixen freqüents incendis. En un estudi del 2021 els investigadors van descobrir que els llangardaixos capturats en llocs amb alt risc de foc reaccionaven de seguida a l’olor del fum, traient i amagant la llengua i corrent d’una banda a l’altra del terrari. Segons Lola Álvarez-Ruiz, biòloga del Centre d’Investigacions sobre Desertificació d’Espanya, que va dirigir l’estudi, “als llocs on el foc no és una amenaça habitual els llangardaixos no van reaccionar”.

Els efectes del fum

Els incendis que consumeixen més combustible també produeixen més fum per unitat de superfície cremada, motiu pel qual amenacen animals que són lluny de les flames. “Tots els animals que respiren aire es veuran afectats per l’exposició al fum, perquè els productes químics del fum són tòxics”, explica Olivia Sanderfoot, ecòloga de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA).

La inhalació de fum pot tenir més conseqüències, a més de causar problemes respiratoris. Després que els greus incendis de torberes del 2015 produïssin una contaminació atmosfèrica rècord a Indonèsia, durant mesos els orangutans de Borneo van vocalitzar menys sovint i la veu se’ls va tornar més ronca.

També es movien menys i menjaven més que abans que el fum baixés arran de terra, però tot i així cremaven greix corporal emmagatzemat, la qual cosa fa pensar que el seu cos treballava més del normal. Per a Wendy Erb, ecòloga del Laboratori Cornell d’Ornitologia, que va dur a terme la investigació, això podria ser un senyal d’inflamació o estrès.

No tenim clares les conseqüències que se’n derivaran a la llarga, però els incendis han esdevingut habituals a Borneo, que és l’únic hàbitat d’aquests simis en greu perill d’extinció. Com assenyala Erb: “Estem dient que els únics orangutans vius que ens queden estan contínuament exposats al fum”.

Subsistir entre les cendres

Els animals que sobreviuen a l’infern han de trobar menjar, aigua i refugi en uns paisatges càlids, ressecs i pelats amb un alt risc de depredació. (Alguns depredadors, envoltats de preses en estat de debilitat, fan l’agost després dels incendis.) Per sort, els focs acostumen a cremar d’una manera desigual: arrasen uns rodals d’arbres i passen a frec d’uns altres o els deixen intactes. Aquestes illes no cremades poden esdevenir un salvavides per a espècies vulnerables al foc, com el caribú, que menja uns líquens molt inflamables, així com avets d’escorça prima. Però alguns dels actuals incendis deixen cada vegada menys oasis d’aquesta mena.

Com diu Andrew Stillman, ecòleg del Laboratori Cornell d’Ornitologia: “Podries caminar un quilòmetre i no veuries ni un sol arbre viu. Pel que sembla, aquests incendis estan creant unes condicions d’hàbitat molt allunyades de les pautes a què s’han adaptat aquestes espècies”.

Això els pot passar fins i tot als animals amants del foc, com ara el picot àrtic. Aquests ocells fan el niu en arbres socarrimats i s’alimenten de les larves d’escarabat que colonitzen les soques carbonitzades. Però Stillman i Tingley, de l’UCLA, han descobert que prefereixen les parcel·les d’arbres cremats que són a prop d’exemplars frondosos i vius, que protegeixen les seves cries dels depredadors.

Després de l’enorme incendi del 2013 a Rim, a Califòrnia, els científics van buscar picots àrtics a prop de 500 llocs diferents al llarg de l’extensa cicatriu de terra cremada. Només en van trobar sis. Com diu Tingley: “Per bé que s’havia creat un gran hàbitat cremat, no era la mena d’hàbitat cremat que necessitaven”.

Un nombre més baix de rodals d’arbres vius també pot debilitar la repoblació dels boscos. “En molts llocs no aconseguim que es regeneri la vegetació perquè s’ha perdut la font de llavors –explica French, del Sistema Forestal Nacional–. La veritat és que sembla que algú hi hagi tirat una bomba”.

Un sòl cremat, sense vegetació, que no absorbeix bé la pluja, també pot dificultar la regeneració. Les inundacions sobtades després dels incendis poden arrossegar les cendres i els sediments als rius i rierols, i contaminen així l’aigua, maten peixos i modifiquen les vies navegables.

Després de l’incendi del 2002 a Rodeo-Chediski, a Arizona, les repetides inundacions van arrasar sòls fèrtils que havien tardat més de 8.000 anys a desenvolupar-se. Com diu Jonathan Long, ecòleg del Servei Forestal dels Estats Units, que ha dut a terme la investigació: “Això té una sèrie de repercussions que impacten, amb un efecte dominó, sobre els tipus de plantes que hi poden créixer”.

Extinció i evolució

Als Territoris del Nord-oest del Canadà els repetits incendis han transformat totalment alguns boscos. Ellen Whitman, científica i investigadora d’incendis forestals a Natural Resources Canada, explica que hi ha un terreny on els alts exemplars de Pinus banbksiana s’han vist substituïts per herbes i uns quants trèmols “esquifits”, que tenen unes llavors lleugeres que el vent pot transportar: “S’ha convertit en un lloc molt diferent”.

A l’Amèrica del Nord la desaparició d’arbres grans i vells podria reduir el nombre d’espècies forestals, com ara les martes i les martes pescadores, membres de la família de les mosteles, que viuen dintre dels buits de les soques. Tot i que aquesta idea no passa de ser una especulació, els canvis en la freqüència i intensitat dels incendis podrien donar lloc a la llarga a comunitats ecològiques més homogènies, dominades per espècies “generalistes”, com ara els coiots i els ratolins Peromyscus, que, segons els científics, són flexibles en matèria de dietes i hàbitats.

Segons els càlculs dels científics, l’actual augment de la freqüència i intensitat dels incendis podria comportar l’extinció de més de mil espècies de plantes i animals amenaçades. I moltes plantes i animals ja han d’afrontar múltiples factors d’estrès. Al Canadà, els xots de Califòrnia estan sota l’amenaça del desboscament i l’expansió dels invasius gamarussos ratllats.

I, com diu Karen Hodges, de la Universitat de la Colúmbia Britànica: “Si aleshores a sobre hi afegeixes el foc, un element que en mata alguns d’ells, n’estressa d’altres i els fa canviar d’hàbitat, són massa coses de cop”.

Hodges comenta que l’incendi de West Kelowna va cremar alguns arbres on els mussols havien posat el niu i, per tant, les perspectives són funestes per a un ocell jove equipat d’un dispositiu GPS que un dels seus alumnes està rastrejant: “La seva última localització coneguda va ser just enmig de l’incendi que va esclatar tan de pressa. I des d’aleshores no n’hem tornat a detectar cap senyal”.