Maxime Du Camp, poeta del vapor
Segur que la locomotora, un dels símbols de la Revolució Industrial, mereixia uns versos millors que aquests: “Calenta encara / De tot el foc que devoro, / Sento que el vapor s’escapa / I amb molt de soroll s’escampa”. Són alguns dels que li va dedicar el 1855 Maxime Du Camp (1822-1894) en els seus Cants moderns. Aquest mes de febrer fa dos segles justos del naixement del poeta francès i no és probable que gaire gent recordi a qui en el prefaci d’aquesta obra es queixava dels poetes: “hom descobreix el vapor, nosaltres cantem Venus” i que “hom descobreix l’electricitat, nosaltres cantem Bacus”.
Per això, va voler crear una nova poesia i cantar al vapor, “la fada moderna / que hom esperava feia molt de temps”. Volia superar els temps de “l’art per l’art” i afirmava que a l’artista “ara se li demana alguna cosa més que frases harmonioses i correctament retallades”. El seu desig era lloar i difondre la tècnica, però ho va fer amb una pobra qualitat literària.
Més sort i encert va tenir Guillaume Apollinaire (1880-1918), poeta i crític d’art que a principis del segle XX, a més de promoure el cubisme, va fer poesia sobre l’avió o l’automòbil. Deia que els vagons eren “sorollosos cavalls de llum” i demanava que a l’avió “se’l deixi anar a mirar el Sol com Ícar”. Poc abans, el belga Émile Verhaeren (1855-1916) havia escrit que els cables del telègraf i el telèfon, fets amb “metalls conductors de paraules ràpides”, semblaven “els nervis estesos d’un immens cervell. / Tot sembla obeir algun ordre nou”.
Du Camp, que va publicar bons llibres de viatges il·lustrats amb fotografies pròpies, no va ser massa avançat, sinó massa maldestre. Va voler fer poesia moderna, però amb l’estructura clàssica. No va ser excels, però sí valent. I almenys per aquest motiu, val la pena recordar-lo.
