Marcel Proust: a la recerca de la ciència

“Com m’agradaria parlar-vos d’Einstein”, escrivia Marcel Proust en una carta a Armand de Gramont, duc de Guiche, el 1921. Segons li explicava aquest aristòcrata i investigador de l’aerodinàmica, a Londres els que tenien pretensions intel·lectuals només parlaven de dos personatges: d’Einstein si eren científics i de Proust si eren literats. Però a la mateixa carta Proust reconeixia sobre Einstein: “No comprenc ni una paraula de les seves teories perquè no sé àlgebra”.

Tot i això, Proust devia haver llegit textos sobre la relativitat, perquè a El temps retrobat parla de “la perspectiva deformant del temps” i a La fugitiva elabora aquesta teoria basada en una imatge no euclidiana: “Així com hi ha una geometria de l’espai, hi ha una psicologia del temps en què els càlculs d’una psicologia plana ja no serien exactes, perquè no s’hi tindria en compte el temps i una de les formes que adopta: l’oblit”.

Metàfores i símils científics

La ciència no està gens absent en la immensa obra de Proust, tot al contrari. A La rechèrche hi ha centenars de metàfores i símils basats en termes i conceptes científics, amb una gran presència de la física —incloent-hi electricitat, fotografia i òptica—, la biologia, la química i l’astronomia. Pel que fa a aquesta última, li serveix de metàfora sobre les relacions socials. En un passatge d’A l’ombra de les noies en flor parla d’un restaurant on les taules rodones semblaven planetes entre els quals “s’exercia una força d’atracció considerable”, però canviaven les companyies quan “algun o alguns dels corpuscles l’abandonaven perquè havien patit la forta atracció de la taula d’enfront”.

L’autor francès també demostra que ha llegit força sobre botànica. De dos personatges homosexuals diu que la mímica que utilitzaven era “tan curiosa per a mi com aquells gestos temptadors que, segons Darwin, dirigeixen als insectes les flors compostes” per atraure’ls. I al mateix paràgraf fa servir termes científics tan poc populars com semiflorons, heteroestil·lada i etamines.

La memòria com a farmàcia

En una obra on la memòria té un paper essencial, com la veu Proust? A La presonera la compara amb “una mena de farmàcia, de laboratori químic, on un fica a l’atzar la mà unes vegades en una droga calmant, d’altres en un verí perillós”. I la química també li serveix per parlar de malalties, com quan explica, a Sodoma i Gomorra, que Swann havia arribat a aquell punt en què “el cos d’un malalt no és més que una redorta on s’observen reaccions químiques”. La seva fatiga, diu, estava “marcada amb petits punts blau de Prússia” i desprenia l’olor que “a l’institut, després dels experiments, feia tan desagradable restar en una classe de Ciències”.

Curiosament, tot i ser fill i germà de metges, Marcel Proust no mostra gaire confiança en la medicina. Malgrat que en una conversa amb la seva minyona, als 22 anys, li diu “Ah, Céleste, si jo estigués segur de fer amb els meus llibres tant de bé com el pare ha fet als seus malalts!”, a El món de Guermantes jutja que “la medicina és un compendi dels errors successius i contradictoris dels metges”. I a La presonera la considera no ja poc útil, sinó fins i tot negativa: “La natura no sap a penes donar més que malalties força curtes, però la medicina s’ha abrogat l’art de prolongar-les”.

Invents que modifiquen l’art i el paisatge

Però a l’obra de Proust no ens hem de fixar només en les referències científiques, sinó també en els invents que van canviar radicalment la societat de tombant de segle. Un que hi té una gran presència és el telèfon, que a El món de Guermantes és “l’admirable meravella que en té prou amb uns instants perquè aparegui al nostre costat, invisible però present, l’ésser a qui voldríem parlar”, en aquest cas la seva àvia, ”sobtadament transportada a centenars de llegües”. Tot i això, també hi apareix, a Sodoma i Gomorra, Françoise, la minyona que temia l’aparell i es negava a utilitzar-lo i quan s’intentava ensenyar-li a fer-lo servir “se les arreglava per escapar-se, com d’altres quan se’ls intenta vacunar”.

Quant a l'automòbil, Proust no es limita a narrar sensacions. També afirma que modifica la visió del paisatge i de l’art, “perquè un poble que semblava en un món diferent d'un altre poble passa a ser el seu veí en un paisatge amb unes dimensions que han canviat”. I permet que monuments diferents puguin “ser vistos en una mateixa tarda i siguin sotmesos a una comparació més fidel en la nostra ment”.

També té un gran impacte el tren, que en cert moment fa el paper de la famosa magdalena sucada en el te: a Sodoma i Gomorra els pobles per on passa el ferrocarril li porten el record de persones concretes, per alguna vivència que s'havia esdevingut en aquell lloc.

Encara faltava un invent, l’avió, i quan en veié un per primer cop va deixar escrit: “M’impressionà tant com podia impressionar a un grec veure per primera vegada un semideu”. A El temps retrobat, tot i l’ús mortífer dels avions en la Primera Guerra Mundial, ell només els imagina “estel·lars i celestials” i els descriu com “errívoles vies làcties”.

Eren invents que no provenien d’engrandir les coses existents, sinó d’idear-ne de totalment noves: “Per passejar pels aires no es requereix l’automòbil més potent”, sinó un que transformi “la seva velocitat en força ascendent”. Invents i teories que en aquella època sorgien vertiginosament, tot i que no resolien tots els misteris perquè, com va escriure Proust, “allò desconegut a la vida dels éssers és com el de la natura, que cada descobriment científic no fa més que recular però que no anul·la”.