El mamut llanut que va deixar escrit un diari a l'ullal

Nova YorkEls científics han escrit la biografia d'una femella de mamut llanut, que va viure fa 14.000 anys, a partir de l'anàlisi dels productes químics del seu enorme ullal. L'Elma, que és com l'han batejat, va néixer a l'actual territori canadenc del Yukon i s'hi va estar fins als 10 anys, quan es va traslladar centenars de quilòmetres a l'oest per endinsar-se a Alaska. Allà va morir una dècada més tard, probablement abatuda pels caçadors.

La principal pista que tenen els científics per completar els puzles i explicar històries tan antigues d'aquestes espècies extintes es troba als ullals dels mamuts i mastodonts [espècies germanes]. En concret, els investigadors examinen les capes de minerals que s'han anat acumulant als dos ullals corbats del costat de la boca. Amb aquestes anàlisis esperen resoldre algunes de les preguntes més importants sobre com van prosperar aquests enormes mamífers durant centenars de milers d'anys i, de pas, intentar esbrinar com es van extingir aquests avantpassats dels actuals elefants cap al final de l'Edat de Gel. Potser amb l'ajuda dels humans.

"Hi ha respostes allà fora", afirma Joshua Miller, un paleoecòleg de la Universitat de Cincinnati que no va participar en el nou estudi, però que ha disseccionat un ullal de mastodont a Indiana. "Acabem de començar a construir-lo", afirma, i admet que el camí li resulta "emocionant". Els ullals dels mamuts llanuts van créixer de la mateixa manera que els dels elefants que avui campen per l'Àfrica: cada dia una fina capa de minerals en forma de con s'acumula a la punta d'aquests característics ullals. "M'agrada descriure-ho com cons de gelat apilats els uns sobre els altres", diu Matthew Wooller, director de la instal·lació d'isòtops estables de la Universitat d'Alaska Fairbanks.

Igual que els anells dels arbres, els cons es mantenen força nítids i tot després de la mort de l'animal. Així, els investigadors van començar a analitzar aquest registre químic a la dècada del 1980, i des de llavors han obtingut pistes sobre com els cadells mamuts es deslletaven de les seves mares i com canviava la seva dieta a cada estació.

Restes d'estronci

Més recentment, el doctor Wooller i els seus col·legues van descobrir com amb els ullals podien rastrejar on havien viscut els animals al llarg de la seva vida. La clau la van aconseguir mesurant l'estronci, un element químic que es troba en traces a les plantes que menjaven els animals. Si un mamut passa un dia pasturant en algun lloc amb molt estronci al sòl, la capa de minerals que aquell dia va créixer a l'ullal tindrà un alt nivell d'estronci.

El 2021 l'equip va analitzar l'estronci d'un ullal del Kik, un mamut de 17.100 anys que va morir per sobre del cercle polar àrtic quan tenia 28 anys. Els científics li van tallar un dels ullals de gairebé 2,5 metres de longitud amb l'ajuda d'una enorme serra. Les capes de la punta de l'ullal tenien nivells d'estronci que coincideixen amb el lloc on havia estat desenterrat. Aleshores, els investigadors van mirar una capa formada una setmana abans de la seva mort i van buscar en un mapa geoquímic les zones on podria haver pasturat l'animal i que tinguessin un nivell d'estronci coincident. L'equip va treballar setmana rere setmana, localitzant el traçat del Kik al llarg de la seva vida.

De l'anàlisi, s'extreu que el Kik va créixer lluny de la part del nord on va morir. Quan era un mamut jove, va seguir el seu ramat per l'est d'Alaska. Durant l'adultesa, el mamut va voltar pel centre d'Alaska i, en els últims 18 mesos de la seva vida, va acabar al costat nord de la serralada de Brooks [a la part més septentrional de l'Amèrica del nord], on probablement va morir de fam. Pel que fa a l'Elma, aquesta mamut acostumava a voltar per les Grans Planes i, de fet, va acabar passant els seus últims anys a la mateixa regió que el Kik, que havia recorregut com a jove adult uns 3.000 anys abans. "Va passar els últims anys de la seva vida deambulant per una zona amb evidències dels primers jaciments arqueològics", afirma Wooller. "Llavors vam començar a connectar els punts", afegeix.

Coincidència amb els primers pobladors humans

En el nou estudi, publicat a la revista Science Advances, el doctor Wooller i els seus col·legues van examinar l'ullal d'1,90 metres de llargada de l'Elma. A diferència del Kik, les seves restes les va trobar Chuck Holmes, un arqueòleg de la Universitat d'Alaska Fairbanks, al jaciment arqueològic de Swan Point, al centre est d'Alaska. Mentre el Kik moria lluny dels primers pobladors de la regió, les restes de l'Elma van acabar en un campament de caça i pesca. Humans i mamuts hi van coincidir un miler d'anys, abans que els animals s'extingissin.

Després de consultar amb el Consell Local Healy Lake, una organització d'indígenes que viuen a la regió de Swan Point, els investigadors van plantejar la hipòtesi que els primers pobladors d'Alaska van buscar paratges amb mamuts llanuts i bisons. "Si hi són durant tot l'any, això és com l'or per a un antic caçador-recol·lector", apunta Benjamin Potter, un arqueòleg de l'equip de la Universitat d'Alaska Fairbanks.

Quan l'Edat de Gel va arribar a la seva fi, els mamuts llanuts com l'Elma i el Kik potser s'haurien tornat més fàcils de trobar perquè tenien trams més petits de praderies on pasturar. Per a Audrey Rowe, la investigadora que va tallar l'ullal de la mamut Elma, la combinació de canvi climàtic i caça pot explicar per què els mamuts llanuts van desaparèixer d'Alaska. "[Allà] els mamuts s'haurien extingit de totes maneres, independentment de si els humans els caçaven o no", assenyala. "En tot cas, els humans només van accelerar la seva desaparició", afegeix.

Copyright The New York Times