L’orgasme femení, molt més que moments de plaer

Els ulls són per veure-hi. El nas és per olorar. Molts elements del cos humà tenen un propòsit d’allò més evident. La funció d’altres, però, es resisteix a ser explicada de manera senzilla. Doncs bé, per als biòlegs, hi ha pocs fenòmens tan misteriosos com l’orgasme femení.

Per bé que els orgasmes acompleixen un paper important en les relacions íntimes d’una dona, els experts han tingut moltes dificultats a l’hora de descobrir les arrels evolutives d’aquesta experiència que combina contraccions musculars, la secreció de certes hormones i un plaer intens. Durant dècades, els investigadors han plantejat diverses teories, però cap d’elles no té una acceptació generalitzada.

Ara dos biòlegs evolutius s’han incorporat a la cursa oferint una nova manera de veure l’orgasme femení basada en la reconstrucció dels seus orígens històrics. Els biòlegs en qüestió conclouen en un article aparegut recentment a The Journal of Experimental Zoology que l’orgasme femení es va originar fa més de 150 milions d’anys en els mamífers com una manera de provocar el despreniment d’un òvul perquè fos fecundat després de la còpula.

Fins avui, pocs científics han investigat la biologia d’animals amb qui guardem una relació de parentiu llunyana per buscar pistes sobre el misteri de l’orgasme femení. “En qüestió d’orgasmes, ens limitàvem als humans i els primats”, afirma Mihaela Pavlicev, biòloga evolutiva de la Facultat de Medicina de la Universitat de Cincinnati i signants, amb altres, de l’article. “No ens fixàvem en altres espècies per anar una mica més enllà i buscar l’origen de l’orgasme femení”.

Plaer i biologia

L’orgasme masculí mai no ha suscitat gaire polèmica entre els biòlegs evolutius. El plaer que provoca està estretament vinculat amb l’ejaculació, el pas més important a l’hora de transmetre els gens d’un mascle a la pròxima generació. El plaer encoratja els homes a ejacular més semen, fet que resulta avantatjós des del punt de vista evolutiu.

En el cas de les dones, es fa més difícil establir un itinerari evolutiu. Les contraccions musculars que es produeixen durant l’orgasme no són indispensables perquè una dona quedi embarassada. A més, mentre la majoria d’homes arriben a l’orgasme quan mantenen relacions sexuals, entre les dones la probabilitat que hi arribin no és tan elevada. En una enquesta del 2010, un 35,6% de les dones van afirmar que no havia tingut cap orgasme l’última vegada que havia mantingut relacions. Això s’explica, en part, per l’anatomia: el clítoris està físicament separat de la vagina.

De tota manera, hi ha científics que sospiten que l’orgasme femení acompleix alguna funció biològica que la selecció natural ha afavorit. Només els falta esbrinar quina. “El meu instint em diu que una cosa tan important a nivell emocional, el plaer intens de l’orgasme, hauria de tenir conseqüències a nivell reproductiu”, diu David A. Puts, antropòleg evolutiu de la Universitat Estatal de Pennsilvània.

S’han plantejat moltes hipòtesis per explicar aquesta suposada funció. Puts i els seus col·legues han dut a terme estudis per examinar si els orgasmes incrementen la probabilitat que un mascle genèticament atractiu fecundi els òvuls d’una dona.

Elisabeth A. Lloyd, filòsofa de la Universitat d’Indiana, no creu que tingui cap funció. El 2005 va publicar un llibre titulat The case of the female orgasm (El cas de l’orgasme femení), en què repassa 18 teories publicades sobre la qüestió. Cap no recolza en proves sòlides, va concloure la filòsofa, i moltes estan desacreditades per altres descobriments sobre la sexualitat humana. De llavors ençà, ha dedicat més anys a investigar el tema, els quals han reforçat encara més el seu escepticisme.

Lloyd creu que la millor explicació de l’orgasme femení és que no ha acomplert mai cap funció evolutiva. No és més que el subproducte del desenvolupament de l’orgasme masculí. La filòsofa és del parer que l’orgasme és a les dones el que els mugrons als homes.

Ara, però, Pavlicev i el seu col·lega Gunter P. Wagner, de la Universitat de Yale, sostenen que l’orgasme femení humà té una història evolutiva profunda que es remunta fins als primers mamífers. Els dos investigadors van començar esbrinant més coses de la vida sexual d’altres animals escodrinyant antigues revistes científiques poc conegudes per aplegar informació sobre espècies que van des del porc formiguer fins al coala.

Clítoris i cicles d’ovulació

Van observar que molts mamífers femella alliberen oxitocina i prolactina, les mateixes hormones que secreta el cos de les dones durant l’aparellament, independentment del fet que algunes d’aquestes femelles es reprodueixen d’una manera radicalment diferent dels humans. En les dones, es desprèn un òvul cada mes. En altres mamífers femella, com els conills i els camells, només se’n desprèn un després d’aparellar-se amb un mascle.

Pavlicev i Wagner van observar que només uns quants llinatges de mamífers han desenvolupat cicles d’ovulació. Un d’ells és el nostre. Anteriorment, en els seus orígens, l’ovulació dels nostres ancestres mamífers la desencadenava l’aparellament amb un mascle. Els mamífers primitius van desenvolupar un clítoris situat a l’interior de la vagina que únicament es va desplaçar a l’exterior en els mamífers que van desenvolupar cicles d’ovulació. Recolzant-se sobre aquestes conclusions, Pavlicev i Wagner sostenen que, en un principi, l’orgasme femení va sorgir com un reflex destinat a ajudar les femelles a quedar-se embarassades. Quan els primers mamífers s’aparellaven, el clítoris enviava senyals al cervell. Aquests senyals desencadenaven la secreció d’hormones que feien que es desprengués un òvul. D’altra banda, les hormones també podrien haver ajudat a garantir la implantació de l’òvul a l’úter un cop fecundat.

Aquest mètode ha funcionat fins avui entre les espècies de mamífers en què les femelles rara vegada es creuen amb mascles, atès que ajuda les femelles a aprofitar al màxim cada aparellament. Però va arribar un punt en què alguns mamífers (entre els quals els primats com nosaltres) van començar a viure en grups socials. Les femelles podien aparellar-se regularment amb mascles i l’orgasme com a mecanisme d’ovulació va perdre utilitat. Entre els nostres ancestres femella va sorgir un nou sistema: alliberar òvuls seguint un cicle regular.

En perdre’s la funció original de l’orgasme, el clítoris es va desplaçar de la seva posició original. Wagner especula que aquest desplaçament s’inscriu en un procés evolutiu de desmantellament d’un sistema sensorial: “L’antic senyal no hauria d’anar generant soroll en un moment en què no pertoca -explica-. Bàsicament, no sabem per què va passar”, afegeix. El cas és que, entre les espècies de mamífers, “és una tendència evolutiva molt forta”.

Lloyd i Puts diuen que el nou estudi és benvingut com a aportació provocadora de debat sobre l’orgasme femení. “Estic encantada que es publiqui -diu Lloyd-, perquè es començarà a parlar de l’orgasme femení, la gent veurà amb una mirada fresca tot el que en desconeixem i reflexionarà sobre el que n’hem de saber”.

La nova teoria pot revelar-nos com va sorgir l’orgasme femení en un principi, però Pavlicev i Wagner asseguren que no posa fi al debat sobre la seva funció actual en les dones. “Totes les direccions estan obertes”, comenta Wagner. Afegeix que desxifrar la història de l’orgasme femení pot fer progressar la medicina reproductiva. “Em fa l’efecte que, si disposes d’un model que explica com es pot haver originat, veus tot el sistema reproductiu de la dona d’una manera una mica diferent”.