La llet no és exclusiva dels mamífers

The New York TimesLa majoria de les mosques femelles tenen un concepte molt poc abnegat de la maternitat: dipositen un munt d’ous de la mida d’una llavor a les escombraries o a la caca de gossos o gats perquè eclosionin i després deixen que les larves s’espavilin pel seu compte. No és el cas de la mosca tse-tse, que gesta les cries a les seves entranyes, d’una en una, i les pareix quan ja estan ben formades. Quan, al cap de nou dies, una d’aquestes cries mimades surt del seu ventre, la mare i el fill tenen gairebé la mateixa mida.

Tal com explica Geoffrey Attardo, un entomòleg que estudia la mosca tse-tse a la Universitat de Califòrnia a Davis: “És com donar a llum una persona de 18 anys”. La mosca tse-tse acabada de néixer té l’aspecte d’una granada de mà i, si l’estrenyem amb força, un líquid blanquinós ens revela per què està tan rodanxona: pel que sembla, la larva només és una gran bossa de llet.

“Trenca-li el budell”, diu Attardo, “i veuràs com surt la llet”. I sí que és llet: un fluid immunològic, bioquímic i nutricional que el cos de la mare ha generat a partir de la sang ingerida i que bomba cap a l’úter, on la cria que s’hi està formant se l’empassa amb avidesa. Per això, la larva de la mosca tse-tse, engreixada per la generositat materna, pot enterrar-se, transformar-se en pupa i emergir, al cap de 30 dies, com una mosca adulta amb una picada molt perillosa i la tristament cèlebre capacitat de transmetre la letal malaltia de la son.

En un estudi químic i genètic recent, Attardo i els seus col·legues han descobert amb sorpresa que la llet de la mosca tse-tse s’assembla molt al producte de la tan apreciada glàndula que ens defineix com a mamífers. “M’esperava una cosa molt diferent”, diu. “Però hi hem trobat unes proteïnes que presenten unes coincidències aterridores i fascinants amb la llet dels mamífers”.

La Via Làctia de la natura

Aquesta nova investigació sobre les mosques tse-tse no és més que un nou exemple del nombre de científics que s’afegeixen a la llista de partidaris de la Via Làctia de la natura. Últimament s’ha descobert l’equivalent de la llet materna en tota una gamma inesperada d’espècies sense mames: aranyes, escarabats i escarabats enterradors, grans taurons blancs, pingüins emperador mascles i flamencs de tots dos sexes.

Altres científics han estudiat l’evolució de la lactància dels mamífers i han arribat a la conclusió que no va sorgir com un aliment ideal per als nadons, sinó per ajudar els nostres avantpassats ovípars a solucionar el problema de la falta d’aigua en terres seques. Hi ha, però, altres científics que volen identificar i entendre les diferències en la composició de la llet d’una extensa mostra de les aproximadament 5.500 espècies de mamífers de tot el món. Han descobert uns lligams força convincents entre les necessitats de mamífers poc comuns i la composició de la seva llet.

Per exemple, a l’analitzar la llet de l’armadillo de nou bandes, Michael Power -que investiga la lactància al Parc Zoològic Nacional de Washington- i els seus col·legues van quedar impressionats per la gran quantitat de calci i fòsfor i l’encara més alta concentració de proteïnes que hi van detectar . “Hi havia moltíssimes proteïnes, molt per sobre de qualsevol altre component de la llet”, diu Michael Power, coautor amb Jay Schulkin de Milk: the biology of lactation. Que hi hagués molts minerals tenia sentit. Com diu Power: “Què construeix un armadillo? Una cuirassa òssia. Per tant, la cria necessitarà un munt de calci i fòsfor”. Però, per què feien falta tantes proteïnes? Els investigadors aviat es van adonar que el motiu era químic. Si s’introdueixen grans quantitats de calci i fòsfor en la majoria de les llets dels mamífers, els minerals s’enganxen i formen compostos de fosfat insolubles.

Segons Power: “Es quedarien enganxats a la glàndula mamària i no arribarien a la cria”. La solució? Afegir-hi dosis suplementàries de proteïnes de caseïna per barrejar els minerals i formar així nanoclústers compactes i utilitzables. “Si necessito una llet amb molt calci i fòsfor, aquesta llet ha de tenir moltes proteïnes”, diu Power, “perquè moltes d’aquestes proteïnes serviran per administrar el calci i el fòsfor”.

Olav Oftedal -ara investigador emèrit de la Smithsonian Institution- i els seus col·legues volien calcular la llet consumida pels cadells d’os negre durant el període de lactància al cau. Van quedar molt sorpresos al detectar a la sang i la llet de la mare rastres de l’aigua que havien subministrat abans als cadells com a part de l’experiment.

Segons Oftedal, només hi havia una hipòtesi que expliqués per què els isòtops de l’aigua havien anat a parar a la llet materna. “La mare està lactant en un cau. No menja ni beu. Però consumeix tots els excrements de la cria, que després tornen a la llet que produeix”. No ens ha de sorprendre, doncs, que la quantitat de llet produïda per la mare superi el pes que ha perdut. “L’ossa ho recicla tot”, diu Oftedal.

La llet dels escarabats

Els biòlegs prevenen contra l’ús indiscriminat de la paraula llet -sap greu, però la llet d’ametlles no és una llet- i hi ha mastòlegs que volen restringir el terme a les secrecions d’una glàndula mamària específica, característica només dels animals que constitueixen el seu objecte d’estudi. Però molts científics coincideixen que, si un progenitor sintetitza o modifica molt una substància de la qual depèn la vida del seu fill, aquest progenitor fabrica llet. Segons aquest criteri, tot i que els aliments predigerits no es poden considerar llet, si el progenitor afegeix abans al bol uns ingredients essencials, el producte de la regurgitació sí que es podria considerar llet.

Sandra Steiger, de la Universitat de Bayreuth, a Alemanya, i els seus col·legues han donat notícia fa poc d’una espècie americana, el Nicrophorus orbicollis, un bonic escarabat enterrador de 2,5 cm amb ratlles ataronjades i negres, les cries del qual són alimentades per tots dos progenitors. Un d’ells, el pare o la mare, menja una mica de carronya, la predigereix i, quan la cria li toca la boca amb les potes del davant, n’introdueix una miqueta a la boqueta suplicant.

“És com si els alimentessin a petons”, diu Sandra Steiger. “És molt bonic de veure”. Però, tal com han demostrat els investigadors, en aquest intercanvi els fluids orals dels pares també són fonamentals per a la supervivència del jove escarabat. L’equip de Steiger ha demostrat que, si a les larves d’escarabat els donen carronya de ratolí liquada, els petits insectes s’alimenten bé però gairebé tots moren abans de convertir-se en pupa. Només acaben de desenvolupar-se si s’hi afegeixen fluids orals dels pares, a la barreja.

Els investigadors encara no han analitzat aquesta llet d’escarabat de color xocolata, però Steiger sospita que subministra a les larves una sèrie de microorganismes intestinals, anticossos, enzims digestius i altres elements essencials per poder menjar.

La llet dels flamencs

La lactància sempre és costosa i exigeix una justificació evolutiva. Els flamencs són dels pocs ocells que fabriquen llet per a les seves cries, un esforç que els fa perdre el color, tot i que, com a mínim, afecta igual els dos sexes.

El mascle i la femella construeixen plegats el niu, incuben un únic ou força gran i, quan la cria trenca la closca, produeixen la substanciosa llet de pap dela qual s’alimentarà el pollet durant 9 llargs mesos. Els xisclets de súplica dels pollets demanant menjar estimulen dins del cervell dels pares la secreció de la prolactina -la mateixa hormona que intervé en la lactància humana-, la qual al seu torn fa que les cèl·lules que recobreixen el pap, a la base del coll del progenitor, s’inflin i secretin la fórmula màgica. La llet de flamenc, plena de proteïnes i amb més greixos que la de mamífer, “té la consistència del mató”, diu Paul Rose, especialista en flamencs a la Universitat d’Exeter.

I, a més, és d’un color rosa molt viu, degut als pigments carotenoides que normalment tenyeixen les plomes dels flamencs i que -ves per on- són antioxidants, és a dir, ideals per estimular la salut i el creixement dels pollets.

Passen setmanes i mesos. Els pares han d’intensificar la producció de llet per satisfer una demanda que creix sense parar. Quan el flamenc jove està a punt d’esdevenir adult, amb el cos robust i revestit d’un to rosat encès, els seus pares estan prims i esgotats, i les seves plomes, abans de color fúcsia, són ara d’un blanc hivernal.

“Tota la seva energia i tot el seu pigment rosat han anat a parar a la llet de pap”, explica Paul Rose. “És molt dur, criar un flamenc”. Quina és l’explicació d’una lactància tan extenuant? Per què els flamencs no es limiten a alimentar els seus fills amb escarabats i mosques, com fan molts altres ocells? Paul Rose atribueix aquesta pràctica al seu estil excepcional d’alimentar-se i a l’aparell bucal que necessiten per executar-lo.

Igual que les balenes i els rorquals, els flamencs filtren els aliments. A més, tenen un bec amb una pronunciada curvatura que fan servir com un sedàs força sofisticat. El bec d’una cria de flamenc, que és recte, tarda força en engruixir-se i corbar-se, i encara més en dominar la pràctica de filtrar el llim per obtenir aliment.

Un antimicrobià fonamental

Els mamífers són l’única classe de vertebrats que alimenten sense excepcions les seves cries, però els biòlegs evolucionistes creuen que les arrels de la lactància mamífera es remunten a fa més de 300 milions d’anys, ben bé 100 milions d’anys abans que n’apareguessin els primers exemplars.

Es creu que els avantpassats dels mamífers ponien uns ous porosos i de closca flexible, com els dels llangardaixos, serps i un parell d’estranys mamífers monotremes, com ara l’ornitorrinc. A diferència dels ous de closca dura i calcificada dels ocells, els ous de closca tova estan sempre en perill d’assecar-se, i per això les serps i els llangardaixos molt sovint es veuen obligats a pondre els ous en un entorn relativament humit.

Els nostres avantpassats van trobar una solució alliberadora: converteix-te en regadora i podràs pondre els ous on vulguis. “Segurament, la primera funció de la llet era hidratar els ous de closca tova que ponien sobre terra seca”, afirma Amy Skibiel, de la Universitat d’Idaho i experta en lactància de mamífers. Segons aquesta hipòtesi, els premamífers humitejaven els ous amb un líquid que els regalimava dels porus del pit. Els mugrons van aparèixer més tard.

Els ous de closca tova també són vulnerables a infiltracions microbianes, i els estudis genètics fan pensar que les primeres solucions per hidratar-los s’enriquien amb compoenents antipatògens. ¿És una loció hidratant? No, és una loció netejadora! ¿I per què no mantenir la pràctica de ruixar les cries després de l’eclosió de l’ou i, per selecció natural, transformar els fluids en menjar per alimentar-les?

Quan l’estirp dels mamífers va adoptar definitivament la secreció com a mètode per alimentar les cries, les llets es van diversificar ràpidament, i les diferents receptes depenien de les necessitats, la dieta i els orígens familiars.

Els cadells de la foca de cresta mamen només quatre dies sobre el glaç i durant aquest període doblen el seu pes. No ens ha d’estranyar, doncs, que la llet de la foca de cresta contingui més d’un 60% de greix: és la llet més grassa dels mamífers. També fa una olor de peix molt intensa. A l’altre extrem de l’escala de lípids, la llet de rinoceront, amb un 2% de greixos, té el gust i l’aspecte de la llet descremada. La llet d’elefant és menys aigualida i té aromes de gelat. La llet de lleó no fa una olor clara i, com la majoria de les llets dels carnívors, té pocs sucres: els animals que s’alimenten de carn són capaços d’extreure la glucosa de les proteïnes i els greixos.

Traducció de Lídia Fernández Torrell