La llei dels aplaudiments ideals
Aplaudir és la manera que té el públic europeu d’expressar-se per indicar que li ha plagut una interpretació musical, poètica o teatral. Altres públics, com el dels Estats Units, crida o xiula. Sempre m’ha cridat l’atenció la diferència entre les freqüències d’aplaudiments segons el gènere musical. Al jazz fan un curt aplaudiment després de cada solista, és a dir, cada parell de minuts. En un concert d’òpera o de teatre musical, aplaudim en acabar cada número: cada cinc o deu minuts. En un concert coral o de banda de música, en acabar cada peça, duri el que duri. En un concert de música clàssica, en canvi, no s’aplaudeix fins que no s’acaba l’obra, ni que te’n moris de ganes. I hi ha obres que duren molt: la Simfonia núm. 1 de Mahler dura 55 minuts. La música interpretada a les esglésies en ocasió d’un ofici religiós no s’aplaudeix, potser perquè la música és un simple complement. Hi ha, doncs, un espectre de comportaments: des d’aplaudir a cada moment a no aplaudir mai.
La gestió dels aplaudiments no sempre ha estat així. En temps de Mozart s’aplaudia a mig concert o en acabar algun passatge difícil o emocionant. I és que els aplaudiments valoren diversos factors: l’emoció per allò que s’ha escoltat, el virtuosisme d’un intèrpret, l’educació que diu que s’ha d’aplaudir al final, l’esforç dels músics... o que aquella peça infame s’ha acabat d’una vegada.
Busquem alguna llei empírica en tot això. Suggereixo, inicialment, que si multipliquem la durada mitjana dels aplaudiments intercalats (inclòs l’últim) pel nombre de vegades que s’aplaudeix i ho dividim pels minuts que dura l’obra, obtindríem un índex que valoraria la satisfacció per minut, que potser seria constant d’una forma musical a una altra, com si fos la llei dels gasos ideals. És una idea per a un treball de recerca, i no seria més inexacta que la llei dels gasos.
