L’antibiòtic del futur en un verí de serp?

Cada any moren a Europa 25.000 persones infectades per bacteris resistents als antibiòtics, segons dades del Centre Europeu per la Prevenció i el Control de Malalties (ECDC). Aquestes morts tenen, a més, un cost sanitari valorat en 1.000 milions d’euros anuals. Els bacteris resistents, doncs, són un problema sanitari de primer ordre.

L’origen del problema és doble. D’una banda, els bacteris experimenten mutacions, canvis en el seu material genètic que es produeixen de manera espontània i que els poden conferir resistència als antibiòtics. De l’altra, si es fa un mal ús dels antibiòtics, és a dir, s’utilitzen quan no són necessaris, s’acaben eliminant els bacteris sensibles i només sobreviuen els resistents, que tenen més facilitat per reproduir-se i proliferar. “Si tenim en compte que des del descobriment científic fins a la sortida al mercat d’un medicament passen uns vuit anys, la creació de nous antibiòtics és una qüestió urgent”, explica Jordi Vila, director de la Iniciativa de Resistències Antimicrobianes a l’Institut de Salut Global, i cap del departament de microbiologia clínica a l’Hospital Clínic.

En el verí hi ha l’antídot

Un equip internacional de científics en què participa el Grup de Recerca en Proteòmica i Química de Proteïnes de la Universitat Pompeu Fabra, encapçalat per l’investigador David Andreu, ha publicat recentment un treball que pot ser rellevant en la cerca de nous antibiòtics. L’estudi, publicat a la revista Journal of Biological Chemistry, estableix que una substància del verí d’una serp de cascavell originària de l’Amèrica del Sud té un efecte antibiòtic capaç de matar soques de bacteris com les que provoquen infeccions greus als hospitals.

Gràcies a una col·laboració amb científics del Brasil, el grup de David Andreu va tenir coneixement del potencial d’aquesta substància. Es tracta de la crotalidicina, un tipus de molècula coneguda com a pèptid i que es pot considerar una proteïna petita. A partir d’aquesta informació, els científics catalans van aconseguir sintetitzar aquest principi actiu al laboratori. A continuació el van optimitzar, és a dir, van reduir-ne l’estructura fins a la meitat mentre en conservaven les propietats. Després d’estudiar-ne l’efecte sobre diverses soques de bacteris, a part de l’acció antibiòtica van descobrir una sèrie de fets sorprenents.

Els mèrits del candidat

En primer lloc, van observar que el pèptid triga entre set i vuit hores a degradar-se. Això representa un avantatge majúscul, ja que altres pèptids que s’utilitzen com a medicaments ho fan al cap de pocs minuts. Per tant, aquesta substància podria mantenir l’acció farmacològica molt més temps de l’habitual en aquest tipus de medicaments.

En segon lloc, el pèptid ataca els bacteris perquè detecta les càrregues negatives que hi ha a la membrana d’aquests microorganismes. Com que les membranes de les cèl·lules del cos no són tan negatives, no les ataca. D’aquesta manera, els efectes secundaris d’un possible tractament serien pràcticament inexistents, cosa que podria resoldre els problemes de toxicitat que presenten els tractaments amb pèptids. Finalment, el mecanisme d’atac consisteix a foradar les membranes bacterianes i convertir-les en un colador, a través del qual el bacteri va perdent els seus components fins que mor. Aquest mecanisme fa que sigui molt difícil que un bacteri desenvolupi resistència a aquesta substància. Molts antibiòtics maten els bacteris perquè actuen sobre unes molècules complexes anomenades enzims. Un bacteri en té prou amb una sola mutació per produir un canvi en l’enzim i anul·lar l’efecte de l’antibiòtic. Per modificar la membrana de manera que quedés anul·lat l’efecte d’aquest pèptid serien necessàries moltes més mutacions i, per tant, molt més temps.

El pas pendent

Per tot això, el pèptid que s’ha desenvolupat “és un candidat excel·lent a antibiòtic -explica Andreu-, i esperem que les farmacèutiques, que són força conservadores, en algun moment facin moviments decidits en aquesta línia, que suposa un canvi de paradigma respecte al que estan acostumades a fer”.

I és que els pèptids com aquest no es poden encapsular en una pastilla sinó que s’han d’administrar per via intravenosa, fet que sembla frenar possibles inversions. La situació actual, però, requereix el desenvolupament d’antibiòtics nous. A més, “com que només entre el 15% i el 20% dels antibiòtics que s’assagen en humans arriben al mercat, és interessant comptar amb moltes alternatives”, assegura Vila.