Lisa Kaltenegger: “L’univers és ple de planetes i espero que n’hi hagi molts on hi pugui haver vida"

Mantenir i fer avançar el llegat del que probablement ha sigut el millor divulgador científic de la història, Carl Sagan, no és una tasca senzilla. Lisa Kaltenegger (Àustria, 1977), directora de l'Institut Carl Sagan de la Universitat Cornell, als Estats Units, ha assumit el repte amb una passió que recorda la del mestre. Tot i que no el va arribar a conèixer personalment, quan rememora la sèrie Cosmos li brillen els ulls. "La manera d’entendre la ciència de Carl Sagan era intemporal i també ho era com aconseguia que ressonés amb totes les nostres facetes com a éssers humans", diu.

Kaltenegger és experta en estudiar atmosferes d’exoplanetes per detectar-hi traces de vida. Ha participat en el cicle de conferències L’origen de la vida, organitzat per la Fundació La Caixa en col·laboració amb la Fundació Joan Oró, conjuntament amb experts com Antonio Lazcano, John D. Sutherland i Dave Speijer. La seva conferència portava el títol de Vida extraterrestre.

Estem sols?

— Espero que no.

On són, doncs?

— El que sabem, per ara, és que una de cada cinc estrelles té un planeta a la distància adequada i prou petit per ser rocós. Si tenim en compte que només a la nostra galàxia hi ha 200.000 milions d’estrelles, tenim milers de milions d’opcions potencials per a la vida. Però no sabem en quina mesura és fàcil que sorgeixi la vida. No sabem si n’hi ha a tot arreu on és possible, però els números estan a favor nostre. Aquest és el gran canvi que hi ha hagut des d’abans del 1995, quan no podíem detectar exoplanetes, fins ara, que en coneixem més de 5.000. L’univers és ple de planetes i espero que n’hi hagi molts on hi pugui haver vida.

Aquest any celebrem el centenari de Joan Oró. Com valora la seva figura?

— És bonic ser aquí i haver anat a Lleida, on va néixer el professor Oró. Forma part d’aquests grans noms pioners que van fer aquests experiments increïbles per mostrar que es podia formar matèria orgànica a la Terra primitiva. També penso en quan van rebre les primeres mostres de la Lluna i no sabien si eren perilloses o no, però les van analitzar i van posar les bases per a l’estudi de la possibilitat de vida extraterrestre. Després, les primeres anàlisis de les mostres de la sonda Viking indicaven que hi havia vida a Mart. Tothom volia que fos veritat, però el professor Oró va ser un dels més estrictes –si vols distingir la veritat del que vols que ho sigui, se n’ha de ser– i va dir que havíem d’entendre millor els processos geològics de Mart per identificar si l’activitat química que s’havia detectat corresponia a la vida o no. I ara continuem fent passos, que venen després dels d’aquests pioners.

Hi ha qui considera la ciència com un gran edifici i vostè parla més aviat d’un camí.

— El que m’agrada més de la ciència és que és com una catifa enorme a la qual tothom contribueix amb alguna peça. Encara que ja no hi siguis, les teves idees continuen vibrant a través del teixit que ens sosté a tots, perquè la ciència és al darrere de tot el que fem (telèfons, microones, medicaments...). I que aquestes idees ressonin en el temps per fer millor la nostra vida és bonic, perquè al mateix temps ens permeten obrir noves fronteres, com la de l’estudi de la possibilitat de vida extraterrestre.

Per què és tan important el telescopi espacial James Webb?

— Estem en un moment fascinant perquè hem construït l’instrument adequat i al límit de les nostres possibilitats tecnològiques, el James Webb. És el primer aparell prou gran per recollir prou llum de planetes petits i llunyans, que poden ser com la Terra, i això ens permet investigar què hi ha a les seves atmosferes. És com recollir aigua de la pluja: si tens una gran superfície en recolliràs més. I cada vegada que tenim un nou instrument, una manera millor d’investigar alguna cosa, el més interessant no és que trobes el que pensaves trobar sinó que descobreixes coses que no t’havies ni plantejat.

Com s’utilitza aquest telescopi per buscar vida extraterrestre?

— El 70% de tots els exoplanetes que coneixem passen per davant de la seva estrella. Això vol dir que tapen part de la llum de l’estrella, però n’hi ha que passa a través de la seva atmosfera. Com que la llum i la matèria interaccionen, la llum que travessa l’atmosfera ens dona informació sobre la composició química d’aquests altres mons. Esperem trobar alguna cosa que no hauria de ser-hi si no hi hagués vida.

Quins indicadors busquen?

— La vida primitiva de la Terra produïa metà i diòxid de carboni, que es poden produir d’altres maneres i, per tant, no són indicadors segurs. Ara bé, quan la vida va començar a produir oxigen, la cosa va canviar, perquè l’oxigen i el metà es transformen en aigua i diòxid de carboni. Per tant, si s’observen oxigen i metà, vol dir que hi ha alguna cosa que els està produint. Si no fa prou calor perquè l’aigua es descompongui espontàniament, la combinació de metà i oxigen només la podem explicar per la presència de vida.

Això que busquen són productes de la vida tal com la coneixem a la Terra, però podria haver-hi formes de vida totalment diferents que generessin altres substàncies que no s’estan buscant i, per tant, no es trobaran.

— Busquem vida com la que coneixem perquè, en primer lloc, així sabem què buscar. Si la vida fos totalment diferent, no sabem quins gasos hauríem de buscar. Ara bé, a l’univers hi ha molt d’hidrogen, carboni i oxigen, de manera que la vida basada en estructures de carboni i en aigua líquida és probable si hi ha la temperatura adequada. Si fa massa fred i l’aigua està congelada, s’han de buscar altres líquids com l’età o el metà, però aleshores la vida hauria de funcionar d’una manera diferent.

S’ha parlat molt de la vida basada en estructures de silici en lloc de carboni.

— El silici i el carboni tenen propietats semblants, però a la temperatura que el diòxid de carboni és un gas, el diòxid de silici és sòlid (forma part de l’escorça de la Terra). Calen 200 graus perquè sigui un gas. Quan compares els seus cicles de transformació en gas i absorció en un líquid, que formen part del cicle de la vida, el carboni té molts avantatges. No dic que no pugui existir vida basada en el silici, però a la Terra també hi ha molt de silici i només hi ha vida basada en el carboni. Per tant, tot i que cal mantenir els ulls oberts a coses que no entenem, buscar vida basada en el carboni i l’aigua líquida és una tria científicament raonable.

Estem buscant vida en planetes petits i llunyans, però ¿hi ha alguna possibilitat de trobar-ne al nostre Sistema Solar?

— El professor Oró ja va analitzar mostres de Mart i avui sabem que, aparentment, a la superfície dels planetes del Sistema Solar i els seus satèl·lits no hi ha vida, ja que ho hem escrutat força bé. Això no vol dir que no n’hi hagi sota la superfície. Els llocs més prometedors són Europa, un satèl·lit de Júpiter cobert per una capa de gel amb un oceà a sota; Tità i Encèlad, satèl·lits de Saturn. Encèlad també és una lluna gelada amb un oceà sota el gel i Tità és un lloc realment fred, però, a part de la Terra, és l’únic del Sistema Solar on hi ha oceans líquids, que no són d’aigua perquè fa massa fred, sinó d’età i metà. Allà hi ha un munt de processos químics que es poden relacionar amb la Terra primitiva i l’aparició de substàncies orgàniques. El problema de buscar vida al Sistema Solar és que hi hem d’enviar aparells, i això porta anys. En qualsevol cas, trobar vida, tant si és al Sistema Solar com en algun planeta de fora, ens diria que la vida ha de ser abundant, perquè és molt difícil trobar-ne amb la nostra tecnologia.

Com s’imagina el primer contacte amb la vida extraterrestre?

— Penso que si en trobem serà gràcies a l’observació de gasos en una atmosfera. Hi ha el programa SETI, que rastreja senyals de ràdio per buscar intel·ligència extraterrestre, però penso que tenim més opcions si investiguem les atmosferes dels planetes. És evident que si ens arriba un missatge que diu "Hola, habitants de la Terra, com esteu?", seria un descobriment d’un nivell completament diferent que el de trobar uns gasos que només s’expliquen per processos relacionats amb la vida. Però si agafes els 4.500 milions d’anys de la Terra i els poses en un rellotge de 24 hores, la vida comença en algun moment entre les 3 i les 6 del matí, l’oxigen a l’atmosfera apareix al migdia, les plantes terrestres arriben a les 10 de la nit i els humans quan falta un segon per a la mitjanit. Per tant, la vida ha sigut abundant durant molt de temps abans que apareguéssim nosaltres i molt abans que aprenguéssim a enviar senyals a l’espai. De tota manera, si ens arribés un senyal, ¿seríem capaços d’entendre’l?

Efectivament, si hi hagués vida intel·ligent en un altre planeta, el gran repte seria com trobar la manera de comunicar-nos-hi. Hi ha molta gent que diu que es podria fer amb un llenguatge com les matemàtiques, perquè és universal.

— Potser es poden utilitzar les matemàtiques per cridar l’atenció d’algú. Amb els nombres primers, per exemple. Però com t’hi comuniques després? Em va agradar molt la pel·lícula Arrival, basada en una gran història de Ted Chiang, perquè mostra com pot ser de difícil la comunicació. Si de vegades ja no ens entenem amb la persona que tenim al costat, imagina’t com deu ser entendre’s amb una civilització que ve d’un altre context. Ni tan sols ens podem comunicar amb una medusa i formem part del mateix planeta i del mateix procés evolutiu.

I si en lloc de pensar en meduses pensem en pops, que es consideren més intel·ligents?

— Precisament no poso com a exemple els pops, o les balenes i els dofins, perquè s’assemblen força a nosaltres i podem entendre’n el comportament. Si me’n vaig fins a les meduses és perquè encara no entenem quines motivacions tenen per comportar-se com ho fan. I això que ja són un pas molt gran des d’un microbi o un tardígrad. Però en aquesta discussió sempre caiem en la trampa de pensar que amb tot el que se’ns assembla i que podem entendre –pops, dofins, balenes...– ens hi podem comunicar. Però al planeta hi ha moltes altres formes de vida amb qui no tenim aquesta connexió. Moltes més, de fet. Pensar que si hi ha una altra civilització intel·ligent serà semblant a nosaltres i ens hi podrem comunicar fàcilment no crec que sigui el millor enfocament.

Què significa Carl Sagan per a vostè?

— És un dels meus herois. No el vaig conèixer mai, però vaig llegir el seu llibre Cosmos i vaig veure la sèrie de televisió. Hi havia aquella combinació de ciència, història, literatura i humanitat, passió i compassió. I feia la ciència accessible a tothom. El seu missatge era "Això és per a tu, encara que no siguis expert". També va mostrar que la ciència és bonica i que tothom la pot practicar. Els científics deixen llegats. Un és la recerca però n’hi ha un altre que és la gent que has inspirat a fer coses completament diferents. I potser ho fan dins de la ciència o l’enginyeria o en algun altre camp, però participen en aquesta fascinació per la ciència. Estem interconnectats a través del temps i a través de tot el món mitjançant la ciència. I això Carl Sagan ho encarnava molt bé.

En la percepció social de la ciència, hi ha qui parla d’un abans i un després de la sèrie Cosmos.

— Sens dubte. De fet, va trencar l’estereotip del científic en la torre de vori, però, d'altra banda, això li va portar problemes, com l’anomenat efecte Sagan.

Què és?

— Quan expliques un concepte i el fas comprensible d’una manera senzilla, es diu que el concepte ja era massa senzill per ser interessant. És un gran malentès. Molta gent pensa que si no l’entenen la consideraran intel·ligent i saberuda, però és just al revés. Si algú t’explica una cosa difícil i l’entens i et sembla senzilla, és que sap molt bé de què parla.