Sylvia A. Earle: “Tenim l’oportunitat de triar la mena de planeta on volem viure”

La mala notícia és que al pas que anem ens acabarem carregant el planeta abans no ens en adonem. La bona notícia és que hi ha marge per canviar la tendència. Així ho pensa la biòloga marina Sylvia A. Earle (New Jersey, Estats Units, 1935), considerada un referent mundial de l’oceanografia i capdavantera del moviment conservacionista dels oceans. Defensora de santuaris marins i de la protecció d’almenys el 30% de tots els mars abans del 2030, denuncia el consumisme desmesurat de la societat actual i l’esgotament accelerat dels recursos naturals. Sobrepesca, contaminació, escalfament global o l’explotació de recursos són alguns dels grans conflictes que tothom pot veure a primer cop d’ull, assegura. I malgrat que puguin semblar irreversibles, la investigadora no té cap dubte que es poden revertir. “Tenim l’oportunitat de canviar el futur i sabem com fer-ho”. Nomenada “exploradora resident” per la National Geographic Society, ha estat directora científica de la National Oceanic and Athmospheric Administration (NOAA) sota la presidència de Bill Clinton, impulsora de diverses iniciatives científiques i conservacionistes adreçades a millorar el coneixement d'ecosistemes i recursos naturals al mar. “Si haguéssim sabut fa mig segle la importància real dels oceans no hauríem actuat amb tanta impunitat”, afirma. Mantenir l’actual deriva destructiva no és altra cosa que “jugar a la ruleta russa”. Earle ha estat nomenada aquest divendres doctora honoris causa per la Universitat Politècnica de Catalunya al campus de Vilanova i la Geltrú.

Fa almenys vint anys que planteja la necessitat de canviar la nostra visió del món. Què diria que ha canviat en aquest temps?

— El 2012 vam tenir l’oportunitat de pensar quin futur volíem. Veníem d’un període en què havíem començat a valorar els impactes ambientals de forma crítica i creixia la percepció que seguíem un camí equivocat. Ara, en canvi, tenim una oportunitat. Potser és la primera vegada a la història que ens passa. Fa vint anys no sabíem exactament què podíem fer i què no. Ara ho sabem. Tenim hàbits, maneres de fer, costums i pensaments que arrosseguem de fa segles. Els oceans no són un abocador sense fi ni els recursos són il·limitats. Hi ha prou evidències que si no protegim els continents i els mars el nostre futur serà complicat. No podrem sobreviure si no cuidem la natura.

Parla de límits. Potser no els coneixem prou bé.

— De fet, tant se val quants arbres podem tallar o quants animals podem capturar. Si seguim així els extingirem, i nosaltres amb ells. La nostra existència, la nostra supervivència, depèn de tenir un planeta habitable i condicions de vida saludables. La Terra és la fàbrica de la vida. No té sentit que mantinguem l’actual ritme d’extinció d’espècies animals i d’agressió dels ecosistemes terrestres i marins.

No deixa de ser contradictori. Els recursos els necessitem.

— Esclar, ens ajuden a progressar i a tenir una vida més confortable. Però això té conseqüències. Al segle passat no ho sabíem, ara sí. Tenir cura dels recursos és tenir-ne del planeta. I tant o més important és tenir cura dels nostres fills i nets i de les generacions futures.

Hi ha molta resistència al canvi que reclameu sobretot des dels estaments polítics i econòmics.

— Tots hauríem de mirar on érem fa cent anys i on som ara. Avui en sabem molt més i tenim prou tecnologia per fer el tomb que cal. Més enllà d’això, el més important és aprendre a tenir cura del planeta, que és fantàstic i probablement únic a l’Univers. Al nostre entorn no n’hi ha d’habitables i el nostre ho és perquè tenim sistemes naturals que ho fan possible. Si ens refugiem en la ignorància afectarem la nostra capacitat de supervivència.

Tenim més coneixement i tecnologia que mai. Ens ajudaran a dibuixar un futur millor?

— Som uns grans experts en matar, més que cap altra espècie. Un arbre pot viure 300 anys suportant tota mena d’inclemències i l’arrenquem en pocs minuts, tenim la tecnologia necessària. Molts animals viuen més que nosaltres i han estat capaços de sobreviure com a espècies milers d’anys. Fins que hem arribat nosaltres amb les nostres eines de caçar i de pescar. Sabem què hem de fer: deixar de matar-los. I tenir-ne cura. La tecnologia ens hi ha d’ajudar.

La percepció que tenim de la natura no hi ajuda gaire.

— És cert. Hem crescut en temps d’abundància pensant que sempre hi seria. En canvi, no ens hem adonat que moltes espècies s’han extingit o estan en risc. Està passant amb els esculls de corall, un dels principals reservoris marins, amb els grans peixos, les tortugues, la tonyina o els taurons i tantes altres espècies. Tenim tecnologia per capturar fins a l’últim exemplar. Però, i després què? Només sabem que quan deixem de capturar-los i tenim cura dels seus ecosistemes, moltes espècies es recuperen. Però i si no? Les haurem perdut per sempre més.

¿La sobreexplotació dels oceans és el principal problema?

— La població mundial està a punt de superar els 8.000 milions de persones. Mentre continua creixent disminueixen les poblacions animals terrestres i marines. I tenim cada vegada més coneixement i tecnologia.

Per tant, és així.

— Tenim patrons de comportament que no érem capaços de veure fa tot just cinquanta anys i ara sí. El nostre model d’explotació pot alimentar molta gent, és cert. Més vaques, més porcs i pollastres i més peix per menjar. Però aquest sistema potser no és el més eficient. Potser no es bona idea capturar més i més peix a qualsevol lloc. A terra ferma hem extingit molts ocells, abelles i insectes sense saber veure que són essencials per la pol·linització. Hem de protegir més, molt més. Només el 3% dels oceans té alguna mena de protecció.

Què hauríem de fer diferent?

— Hem de pensar com refem equilibris malmesos. Per exemple, amb les abelles, papallones, insectes o ocells. Els necessitem tots. Pensem com mantenir els seus hàbitats en lloc de destruir-los.

No sembla tan difícil.

— Ni tan fàcil, tampoc. Els humans com a espècie hi som des de fa ben poc. Hem evolucionat molt ràpid sense tenir en compte el preu a pagar. I resulta que és excessiu pel manteniment de la vida. Ara que ho sabem, hem de decidir quina decisió prenem.

Som a prop d’un punt de no retorn?

— Hi ha moltes amenaces que ens fan pensar que és així. El canvi climàtic i l’acumulació de gasos d’efecte hivernacle és la més evident. Però hem d’anar més enllà. Com revertim la tendència? Com restaurem la salut dels oceans? Com recuperem la gran quantitat d’animals en risc d’extinció? I el plàncton? I els organismes fotosintetitzadors? I el zooplàncton? Estem canviant la química dels oceans amb els micro i els nanoplàstics. Tot plegat afecta la vida a tots els nivells.

Calen més eines?

— Tenim els ingredients bàsics per al canvi. Sabem què hem de fer i tenim lleis i polítiques que es poden aplicar. Tenim l’oportunitat de triar abans no sigui massa tard.

No serà fàcil.

— En absolut. Però com més espècies perdem, més contaminem, més canviem la química de la vida amb els plàstics que ja mengem, més difícil serà el canvi. Hem de mirar a llarg termini i tenir clara la relació cost-benefici en termes ambientals. Ara com ara és negativa.

Així doncs, el que hem de canviar és d’actitud

— Es obvi, hem de canviar la nostra visió del món. Sabem que podem fer-ho i també sabem el cost de no actuar. És una qüestió d’aprenentatge, educació i coneixement. De debò necessitem tants plàstics? Consumir i malbaratar tants aliments? Potser no cal menjar aquell peix o aquell altre. Majoritàriament, escollim menjar-los quan no és necessari. Ho fem perquè podem, no per necessitat. I potser aviat no podrem.

Quan va començar era una dona en un mar d’homes.

— Tothom és presoner de la seva època. Quan era jove, una nena, teníem uns hàbits, uns costums, unes estructures morals i socials molt implantades. Gradualment això va canviar. Vaig tenir la sort que m’agradava llegir i que vaig créixer en una família que m’estimulava a fer-ho. Així es com vaig aprendre que cultures diferents tenen pensaments diferents. Vaig iniciar un llarg camí d’aprenentatge que encara em dura. Com viure, com sobreviure, l’ètica, com relacionar-se. Com cuidar l’un de l’altre però també la natura. Vaig tenir la sort de viure en una família que en cap moment va voler tallar-me les ales i que em va imbuir del sentiment de cura. Tot plegat em va permetre escapar-me del camí que tenia predeterminat pel fet de ser noia.

I la decisió va ser...

— Jo volia ser científica, fer-me mil preguntes i trobar les respostes. M’encantaven els animals i la natura. Quan més endavant vaig descobrir els minisubmarins vaig decidir construir-ne un per explorar el fons del mar. I quan em vaig submergir per primer cop vaig descobrir que hi havia tanta vida per tot arreu... Mai he perdut aquesta visió ni aquesta emoció. He tingut molta sort.

El seu treball l'ha portat a formar part de la petita llista dels grans exploradors. Com ho valora?

— Mai ho he mirat així. Simplement he tingut el privilegi d’utilitzar la tecnologia per aprendre i ajudar a desenvolupar-ne de nova i de viure en una família oberta de ment que em va empènyer a aprendre. Mai ningú em va dir que no podia.

És el seu missatge per a les noves generacions?

— Crec que sí. No paris mai de fer-te preguntes, especialment sobre el perquè de les coses. I després, per què no. Molts dels meus predecessors em van obrir les portes del coneixement i m’agrada pensar que en alguna mesura jo he fet el mateix per als que seguiran. De fet, em preguntava què passava sota l’aigua i vaig trobar la manera de respondre-ho. Voldria ajudar a fer que d'altres, amb més capacitat i mitjans, poguessin arribar més lluny.

Per cert, què té planejat de fer els pròxims cent anys?

— Molta gent em pregunta el contrari, quan em jubilaré. No deixaré mai de ser científica ni de fer-me preguntes i continuar aprenent tant com pugui de qualsevol cosa. I respecte dels oceans, tenir clar que són innocents de qualsevol cosa que hem fet els humans i que ara ho hem de revertir. Respectar la natura i fer tot el possible per conservar-la. Som l’única espècie que pot respondre aquesta pregunta: com podem conservar el planeta? Sabem com matar-lo però toca saber com salvar-lo d’una mort segura.