Per començar, un experiment. La pròxima vegada que aneu a nedar en una piscina, porteu un sobret de sucre. Abans d’entrar a l’aigua n’agafeu un polsim amb dos dits, la quantitat més petita que pugueu, i el llanceu a la piscina. Espereu una estona perquè el xipolleig dels altres nedadors dissolgui i dispersi el sucre. A continuació, demaneu a algun company que tasti l’aigua per veure si hi troba alguna cosa diferent de l’habitual. M’hi jugo un pèsol que dirà que no. Si ho poguéssiu preguntar a una falena, però, la resposta us sorprendria.
Distingir aquestes quantitats de l’ordre de poques molècules en un centímetre cúbic és el pa de cada dia d’aquestes papallones nocturnes. Si els mascles volen aparellar-se amb una femella, no tenen més remei que detectar el perfum que emeten en quantitats diminutes, justament per assegurar-se que no el perceben ni depredadors ni paràsits. Al costat d’aquesta sensibilitat, l’olfacte d’un gos, que és mil vegades superior al nostre, gairebé fa riure. Les falenes tenen, probablement, el millor olfacte del regne animal.
Entrenament i subconscient
Tot i que estiguem lluny dels gossos o dels porcs —per no parlar de les falenes—, l’olfacte humà és un sentit sorprenent: es pot entrenar i fer servir conscientment amb una finalitat determinada, però també actua pel seu compte i desencadena respostes automàtiques inconscients.
Un exemple d’aquest últim escenari l’explica el director de l’institut Max Planck d’Ecologia Química, Bill Hansson, al llibre Cuestión de olfato (Crítica, 2022): tal com van demostrar investigadors del Weizman Institute of Science d’Israel, l’olor de les llàgrimes redueix els nivells de testosterona en els homes. Segons els autors, el plor seria un mecanisme biològic per atenuar els comportaments agressius i sexuals.
D’altra banda, hi ha persones capaces d’entrenar l’olfacte per identificar vins o per aconseguir l’olor òptima d’un cotxe nou, d’una salsa, d’uns grans magatzems o d’una peça de roba que s’exhibeix en una botiga. En aquest àmbit, un dels casos més curiosos que s’han conegut és el d’una infermera escocesa, Joy Milne, que va notar que el seu marit feia una olor estranya, com de mesc i floridura. Al cap d’uns anys, a l’home li van diagnosticar Parkinson.
Per comprovar si havia sigut sort o casualitat, un grup de científics va fer olorar a la infermera sis samarretes de persones diagnosticades amb la malaltia i sis samarretes de persones sanes. Milne va identificar correctament els malalts i, a més, va dir que una de les persones suposadament sanes també tenia Parkinson. Vuit mesos després de l’experiment, li van diagnosticar la malaltia a aquesta setena persona. Actualment Milne col·labora amb un grup de la Universitat de Manchester per trobar maneres de diagnosticar precoçment el Parkinson mitjançant la detecció de compostos volàtils com els que conformen les olors.
Parlar de l’olor
Tot i l’existència de persones amb el que es podrien anomenar supernassos, capaços de dirimir la procedència d’un vi o de diagnosticar una malaltia, amb l’olfacte es dona la paradoxa que tenim una certa incapacitat per descriure les aromes amb precisió. Podem parlar del que veiem i del que sentim amb propietat, però a l’hora de descriure olors sovint ens falten les paraules. Segons investigadors de la Universitat d’Estocolm i la Northwestern University dels Estats Units, les àrees cerebrals que es posen en marxa quan intentem parlar d’olors reben senyals olfactius poc processats i això fa que no s’activin correctament les àrees del processament del llenguatge.
Al llarg de l’evolució, el processament del llenguatge es va desenvolupar molt després que el de les olors, cosa que podria explicar la manca de sincronia entre una cosa i l’altra. Aquesta naturalesa primitiva i subconscient de l’olfacte no fa més que corroborar la idea que tant va defensar el biòleg Edward O. Wilson, segons la qual la humanitat no es pot entendre sense la seva història, que, al seu torn, no es pot entendre sense la prehistòria. Però la prehistòria, vet-ho aquí, no té sentit sense la biologia.
Canviar l’olor del món canvia el món
Des de la Revolució Industrial els humans estem alterant substancialment el planeta. La crema de combustibles fòssils i altres activitats han modificat la composició de l’atmosfera. Ha augmentat la concentració de gasos com el diòxid de carboni i l’ozó, la temperatura ha pujat i cada vegada hi ha més plàstic al mar. Tot això pot tenir efectes en processos olfactius que són fonamentals per a molts ecosistemes.
Les falenes, per exemple, segueixen el torrent de diòxid de carboni que s’allibera quan es desplega una flor. L’excés d’aquest gas a l’atmosfera pot desorientar-les de manera que els costi més trobar les flors, cosa que pot tenir efectes negatius en la pol·linització. D’altra banda, moltes flors exhalen molècules oloroses diferents en presència de concentracions elevades d’ozó, cosa que també pot desconcertar els insectes que les pol·linitzen.
L’augment de temperatura també afecta l’olfacte dels insectes. Són animals de sang freda i totes les seves funcions fisiològiques, entre les quals hi ha la d’olorar, depenen sensiblement de la temperatura. L’olfacte de les falenes que proliferen a l’hivern, per exemple, funciona molt bé a 10 graus, però a 20 és com si no existís. Un petit augment de temperatura, doncs, pot anul·lar el sistema olfactiu més precís del regne animal.
D’altra banda, les aus marines, les foques i les balenes utilitzen l’olfacte per buscar menjar. Concretament, es guien a partir del sulfur de dimetil, una substància volàtil que emet el fitoplàncton quan el zooplàncton se n’alimenta. Al mar, això és senyal de menjar. Però resulta que quan el plàstic sura en aigua salada durant mesos acaba emetent la mateixa substància, cosa que pot confondre els animals i els pot impulsar a ingerir-lo per error.