Als astronautes se’ls encongeix el cor. No és una metàfora de l’esglai que provoca la visió del lloc on, com deia Carl Sagan, ha viscut tothom que coneixen, tothom de qui han sentit a parlar, tothom que estimen. No. És un efecte físic real, mesurat. Durant la seva estada de 340 dies a l’Estació Espacial Internacional el cor d’un astronauta de la NASA, Scott Kelly, va passar de 190 a 139 grams, una reducció del 27%, segons publica la revista Circulation en un article signat pel cardiòleg Benjamin Levine, del University of Texas Southwestern Medical Center.
Kelly, tal com fan tots els astronautes, no va parar quiet mentre era a l’estació. Corria en una cinta, pedalava en una bicicleta estàtica i feia exercicis equivalents a aixecar pesos entre 30 i 40 minuts, sis dies cada setmana. Amb tota aquesta activitat no n’hi va haver prou per contrarestar l’efecte de l’absència de gravetat, que fa que no costi tant bombejar la sang per enviar-la cap a la part superior del cos. El motiu d’aquesta facilitat no és que els astronautes siguin tan lluny que el camp gravitatori de la Terra s’hagi debilitat. Com qualsevol cos que orbita al voltant d’un altre, els astronautes estan caient contínuament cap a la Terra. I aquest caure permanent, com passa quan dos cotxes es mouen a la mateixa velocitat i es veuen quiets l’un a l’altre, anul·la d’alguna manera els efectes del camp gravitatori. Ja ho va dir Einstein: la millor manera d’alliberar-se de la gravetat és saltar per la finestra.
“Es va atrofiar i es va encongir una mica, però va seguir funcionant correctament”, ha explicat l’autor principal de l’article sobre el cor de Kelly en un comunicat. “I això és encoratjador per als viatges espacials de llarga durada, perquè mostra que fins i tot després d’un any a l’espai, el cor s’hi adapta relativament bé”, ha afegit Levine. Aquest fenomen és un vell conegut dels metges: reduccions d’aquesta magnitud, i fins i tot una mica més, s’han observat també en pacients que estan obligats a fer repòs absolut durant períodes llargs de temps.
Efectes desconeguts a llarg termini
A més del cor de Kelly, l’investigador ha estudiat el cor de 13 astronautes més que han passat sis mesos en òrbita i ha observat que l’encongiment d’aquest òrgan varia en funció de la forma física de cadascú. Els astronautes més ben preparats físicament experimenten reduccions del cor més acusades que els que no ho estan tant. Això vol dir que la diferència entre fer activitat física a la Terra i a l’espai és més gran que la diferència entre no fer res a la Terra i fer exercici en òrbita.
Els efectes de la ingravidesa o d’una gravetat inferior, com la que hi ha a la Lluna o a Mart, són rellevants per avaluar la seguretat de viatges espacials de llarga durada com els que es planegen per a la pròxima dècada, en la qual es pretén portar persones a Mart. “No coneixem els efectes de la ingravidesa a llarg termini”, afirma Marta Sitges, directora de l’Institut Cardiovascular de l’Hospital Clínic de Barcelona i investigadora de l’Idibaps. “Sabem que el cor és un múscul que s’adapta a cada situació i que va a mínims requeriments”, explica. “En situacions d’ingravidesa -continua- perd massa muscular i canvia de forma, però no hi ha gaire literatura perquè no hi ha gaire gent que hagi anat a l’espai”.
Una pèrdua important de massa muscular del cor pot provocar problemes com la bradicàrdia extrema, és a dir, un alentiment acusat del ritme de batec que fa que el cor sigui incapaç de distribuir oxigen a tot el cos, fins i tot als seus propis teixits. Aquesta manca d’oxigen al múscul cardíac pot fer que el cor deixi de bategar. “Això passa en algunes persones amb anorèxia -apunta Sitges-, en les quals el cor té poca massa muscular i no rep nutrients, de manera que s’acaba aturant”. “Si la ingravidesa pot arribar a provocar situacions extremes com aquesta no ho sabem”, diu. “Com a prevenció, els astronautes fan molt d’exercici”.
Estudis com aquest poden ser útils a l’hora de dissenyar millors programes d’entrenament per als astronautes, que, d’acord amb els plans de diverses agències espacials, seran cada vegada més necessaris.
