Salvador Macip: “L’evolució ens ha empès a ser xenòfobs per protegir-nos”

BarcelonaLa vida és allò que passa entre dos extrems: el naixement i la mort. Els humans som els únics animals que som conscients que tenim un final i que ens en preocupem. I segurament això ens dona un propòsit mes enllà de la supervivència i la reproducció. És això el que ens fa humans? Salvador Macip (Blanes, 1970), metge, investigador, escriptor i divulgador, col·laborador del suplement de ciència de l’ARA, reflexiona a l’assaig La vida als extrems (Arcàdia, 2024) sobre l’impacte d’aquests dos moments determinants en la nostra existència i ens convida a intentar entendre els processos biològics i evolutius de la nostra espècie per poder controlar-los, modificar-los i construir societats més justes i igualitàries.

Assegura al llibre que som els únics animals amb consciència de tenir un inici i un final.

— Altres espècies tenen concepte de mort, que és diferent, però no són conscients necessàriament que han de morir, o almenys que sapiguem nosaltres. És cert que els elefants quan estan malalts o saben que moriran s’aparten i es dirigeixen a un lloc concret, però no sembla que posseeixin aquesta idea de finitud, de tenir el temps comptat. Segurament els humans som els únics capaços de saber-ho i de reflexionar-hi. Els animals viuen com si cada dia fos l'últim de la seva vida, sense planificar el futur,  que, en canvi, és una cosa bastant humana. Ells saben distingir entre viu i mort, però, paradoxalment, no tenen tan clar que ells també acabaran així.

I tanmateix sí que tenen certa constància que el temps vital no és el mateix en totes les etapes vitals.

— Sí, però sense planificar. Un animal jove no sap que d'aquí dos anys estarà cascat i haurà de deixar de fer certes coses. I, per tant, no es començarà a preparar per a això. Simplement, quan perd facultats, s’adapta, i canvia el seu comportament. En canvi, els humans anticipem coses a llarga distància i planifiquem què farem.

Afirma que necessitem entendre la nostra biologia per comprendre com funcionem. Pot ser una excusa per a determinats comportaments?

— El comportament humà i tota la nostra societat és canviable, modificable, però això no implica descartar la base biològica. Per exemple, la monogàmia està genèticament determinada i, a més, reforçada culturalment. Si ho desitgem, podem deixar de ser monògams perfectament, però sense que això passi per negar la base biològica, perquè som una espècie que té unes limitacions. Som primats, venim d'una branca biològica evolutiva en la qual ens trobem castes, on hi ha violència, on hi ha mascles alfa, amb unes societats bàsicament patriarcals masclistes. És la realitat. Ara, que això hagi de ser el nostre destí, o que hàgim d'acceptar-ho és una altra història. Per tant, mirem d'on venim, canviem tot allò que vulguem, però no descartem tota la part biològica.

Quin sentit té que la xenofòbia sigui, com explica al llibre, una característica intrínseca humana?

— Segurament ha contribuït a la nostra supervivència com a espècie, perquè l'evolució, bàsicament, selecciona els comportaments i els trets físics que tenen un avantatge reproductiu. Els dodos, per exemple, eren animals terriblement confiats que s’acostaven als exploradors i que... van acabar a la cassola!

Es van extingir ràpid.

— Esclar, perquè no tenien aquest instint de desconfiança, o de fugir, o de por al desconegut. Si pensem en la humanitat, els primers homínids vivien en grups socials molt petits, bàsicament nuclis familiars, escampats. No podien refiar-se de ningú, perquè podia ser que l’altre, que no coneixien, els robés menjar o els matés per recursos. Per tant, els que eren instintivament més desconfiats o més agressius sobrevivien millor i aquest tret es va acabar incorporant al nostre genoma d'espècie, reforçat per un patró cultural. Podríem dir que l’evolució ens ha empès a ser xenòfobs per protegir-nos, però ara estem en una estructura social diferent, on ja no té sentit, perquè quan les societats es fan d'una certa mida, això ja deixa de tenir sentit. I aquesta característica ja no és protectora sinó que esdevé un obstacle. Si no col·labores amb els que no són de la teva família directa, no pots ser part d'una societat gran i complexa, com les que els humans van anar establint després de l’aparició de l'agricultura, a partit de les quals van sorgir les civilitzacions. A partir d'aquí, no és que deixem de tenir aquest instint, però l'hem de controlar.

L’etern debat entre natura o cultura. Hi ha qui defensa que un criminal ho és perquè els seus gens l'empenyen a ser-ho.

— Fins a cert punt, sí. Hi ha persones que tenen uns impulsos que altres persones no tenen. Però que sigui més difícil controlar aquests impulsos no vol dir que no es pugui i s’hagi de fer. Si volem fer una societat millor, més justa, més igualitària, millor per a tothom, les persones que tenen més dificultats per vèncer aquests instints han de fer més esforç, simplement; si no, no poden formar part d'aquesta societat, i per això acaben a la presó. Des de la societat també hem de trobar la manera d'ajudar que tots puguem integrar-nos-hi d'una manera independent de com ens empenyen els instints. I això cal treballar-ho a escala cultural, perquè si no, arribem a una situació com l’actual, en què estan retornant els extremismes, la xenofòbia, que semblava que ja havíem superat. I els estem obrint la porta de nou.

Per què?

— És una mica com una molla. Si la tenses, en el moment que deixes de fer una mica de pressió tornes al lloc on estaves. Per defecte la humanitat tendirà sempre a deixar-se dominar per poders absoluts, pels mascles alfa. Cal que ens esforcem moltíssim per no caure en aquest parany. Quan deixem de fer-ho, d'esforçar-nos, i obrim les portes als populismes tornem a aquests comportaments clàssics de primats que ens impedeixen progressar cap a un futur més just i igualitari, on tothom té els mateixos drets, les mateixes possibilitats. Ara bé: cal fugir d’aquesta divisió de bons i dolents, de tots els xenòfobs o els feixistes són gent malvada.

I no ho són?

— Són com tothom, però s’estan deixant portar per uns instints que haurien de tenir controlats. Perquè, donades les condicions adequades, tothom podem tenir aquests comportaments que ens semblen menyspreables. Ho veiem cada cop que hi ha una guerra. Si treus la capa de cultura, que és la que et permet mantenir aquests instints soterrats, la gent es comporta com a animals un altre cop. Cada vegada que es perd aquesta cohesió social, tornen a sortir els instints i tornem a aquest punt de partida de primats.

Mencionava els populismes, els extremismes. Amb freqüència els discursos de l’extrema dreta apel·len a les pors més ancestrals, ens activen l’amígdala, la part del cervell més antiga.

— Som molt manipulables, estem totalment a la mercè d'algú que sigui prou llest per manipular els instints, perquè caiguem de quatre potes a la trampa. Tots podem perdre aquesta capa d'humanitat en les condicions adequades. Sempre ens preguntem com pot ser que Hitler aconseguís que tot Alemanya comprés les seves teories i acabés matant i fent massacres. Molta gent normal va acabar deshumanitzant-se. Si som conscients que tenim aquest substrat animal, és més fàcil no deixar-se enganyar. Si som conscients que podem odiar i que odiar és normal, podem controlar millor aquest odi. Ara, si nego que existeix l'odi i li giro l'esquena, se m'acabarà menjant, acabarà generant un problema social.

I és una responsabilitat individual o de la societat?

— Primer hem de fer un esforç individual i després social.

Afirma que la monogàmia és la manera més exitosa que ha trobat l’evolució de tenir cura de les cries. Però, continua tenint sentit en el cas dels humans?

— És més fàcil trobar una parella amb la qual pots compartir pis, hipoteca, i portar nens a l'escola que no ritmes sexuals. Potser ens hauríem de repensar, en aquest sentit, el tenir relacions obertes, el poliamor, si realment el sexe és una cosa que ja no és purament reproductiva. La monogàmia també ve reforçada per la cultura, una construcció de l’heteropatriarcat, perquè uns quants mantinguin l'statu quo. Potser sí, serem sexualment molt més feliços si tenim unes relacions obertes en aquest sentit. Però, en tot cas, requereix un canvi molt important sortir de l'estructura de la monogàmia, perquè és una estructura biològica, molt reforçada culturalment al llarg de mil·lennis.

Hem superat alguns límits biològics. La ciència i els avenços en medicina ens han permès transcendir la mortalitat que teníem abans. Quin és el següent pas?

— Cap espècie estava preparada per tenir unes societats tan immenses com les nostres, tan espectacularment globalitzades com les nostres. Estem originalment pensats per tenir grups petits, tots els primats. I ens hem inventat coses com ara la religió, que ens ha funcionat com una pega social i ens ha permès crear societats prou grans i mantenir-les. Per tant, res no ens fa pensar que d'aquí 200 anys els humans potser no tinguem gènere o tinguem un tipus d'estructura familiar diferent. Podem fer-ho perfectament.

Reflexiona sobre la menopausa, quin valor té pel que fa a l'espècie? La resta d’animals, amb alguna excepció, són fèrtils fins que es moren o es moren quan deixen de ser fèrtils.

— A partir del moment que et deixes de reproduir, ets una càrrega per a l'espècie, perquè estàs consumint recursos sense aportar res. Què aporten les femelles postmenopàusiques? En les comunitats humanes, les cries es protegeixen i es cuiden en comunitat. Tenir individus que han superat la càrrega reproductiva, que és també un risc per a la vida, sembla que ha d'afavorir la supervivència de les cries, perquè ajuden d’altres a cuidar-les i aporten un coneixement addicional; permet formar aquesta xarxa que permet que les cries sobrevisquin més i millor. Tenim un parell de mans extres ajudant, en forma d'àvies. Aquesta sembla que podria ser una de les explicacions.

Dèiem que som els únics animals que tenim aquesta consciència que això s'acaba i que això ens dona un propòsit de vida, que també això ens diferencia dels animals. Però també ens angoixa. I volem arribar el més lluny possible, però, alhora, tenim pànic a envellir perquè això és un sinònim de malaltia.

— L’ideal seria viure amb un estat de joventut fins patir una mort sobtada, inesperada.

Estaríem preparats per acceptar morir estant bé?

— El contrari és el que tenim ara, bàsicament arrossegar-nos durant dècades, anar patint i acumulant problemes de salut durant molt de temps. Estem estudiant alguns supercentenaris, com la Maria Branya, persones que normalment ja tenen aquest tipus d'envelliment que perseguim els científics: durant el màxim de temps en les millors condicions possibles i caiguda en picat final. És el que veiem en aquesta dona, que va morir recentment. Ella va estar en molt bones condicions fins a l'últim any. Cert és que la caiguda és molt més ràpida. Per tant, no busquem allargar la vida, sinó canviar la corba d’envelliment. Que en lloc d'envellir progressivament, anem a no envellir i a fer-ho de cop en l'última etapa de la vida. Això, tot i ser psicològicament, potser, difícil d'acceptar, és més sa, perquè estalvies patiment a la gent i també càrrega sanitària, social i econòmica.

Estem anant cap a un moment en el qual més d'un terç de la població tindrà més de 100 anys.

— Per això crec que hem de començar a pensar quin és el següent pas. Ja vivim molt de temps, tant com podem viure. Ara hem d’aconseguir que aquests darrers anys siguin el màxim de bons possible fins al final. Perquè si no, com s'aguantaran els sistemes de pensions, si cada cop arriba més gent als 80 o als 90? No podem estar pagant 20, 30 anys de seguretat social, de pensió, de jubilació a la part majoritària de la població mentre cada cop tenim menys naixements. Se'ns tira a sobre un canvi demogràfic que ens farà canviar tot el plantejament social i, en aquest sentit, una de les maneres de lluitar contra això és intentar minimitzar al màxim la dependència de les persones a l'últim tram de la seva vida, que puguin tenir vides independents, perquè puguin seguir contribuint i participant en la societat. Una mica seria perllongar aquesta idea de les dones postmenopàusiques, que segueixin sent útils I contribuint a la societat, i, sobretot, felices.

Hi ha algun truc per aconseguir doblegar aquesta corba d’envelliment? O és qüestió de genètica?

— Clarament hi ha un factor genètic. Les filles de Maria Branya estan també fantàstiques, sembla que siguin molt més joves del que són. Fins que no comencem a fer teràpies gèniques, això no ho podrem controlar. Però sí que tenim a les nostres mans cuidar-nos i portar vides el més sanes possible.