L’accés a l’espai amb nanosatè·lits enlaira nous negocis
La miniaturització i l’estandardització de satèl·lits, com el que dissabte llança a l'espai l'Agència Catalana, han dividit per mil el cost de posar en òrbita un objecte, amb la qual cosa s’obren noves oportunitats empresarials
Imagineu-vos un cub de deu centímetres de costat. Un d’aquests brics que tots podem tenir perfectament emmagatzemat en un armari de la cuina. El podem posar en òrbita? Segur! Qualsevol objecte pot donar voltes a la Terra si se li dona prou velocitat. Ara bé, ¿hi podem encabir els components necessaris perquè es converteixi en un satèl·lit que mesuri, per exemple, la humitat del sòl terrestre? També! Encara que sembli ciència-ficció, això es pot fer (i es fa) amb la tecnologia actual.
Gràcies la miniaturització i a un procés d’estandardització que va començar fa més de vint anys l’investigador català Jordi Puig-Suari des de la Universitat Politècnica Estatal de Califòrnia (Cal Poly), l’accés a l’espai està canviant. Ja no és necessari construir satèl·lits com autobusos que pesen deu tones i tirar endavant projectes de centenars de milions d’euros reservats a agències governamentals o grans empreses vinculades al sector militar. Gràcies als cubesats -així s’anomenen aquests nanosatèl·lits-, n’hi ha prou amb personalitzar i ajuntar els cubs que calguin i llançar-los a l’espai amb un cost que s’ha dividit per mil. Els primers que es van posar en òrbita es van enlairar el 2003. Fins ara ja se n’han llançat més de dos mil, en alguna de les múltiples configuracions que admeten, les més habituals de les quals són les formades per tres o sis cubs.
“Es tracta d’un nou paradigma que fa possibles missions espacials petites amb objectius concrets i costos reduïts”, explica Mònica Roca, directora de l’empresa d’anàlisis de dades procedents de satèl·lits IsardSAT. A més, “això facilita que s’hi involucri el sector privat i que se’n derivin aplicacions comercials”, afegeix. Un sector privat que hi intervé no només com a desenvolupador contractat per l’administració sinó també com a propietari dels satèl·lits i, per tant, com a comercialitzador de les dades obtingudes, o bé com a usuari d’aquestes dades
El nou espai
Aquest nou paradigma es coneix com a New Space o Nou Espai. “Som davant d’una democratització de l’accés a l’espai en la qual aquest accés es converteix en una plataforma de serveis a empreses i persones, quan abans estaven reservats a l’exploració i a la defensa”, diu Ignasi Ribas, director de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC), que aquest any celebra el 25è aniversari. Aquests serveis van des d’aplicacions que requereixen banda ampla com l’internet de les coses fins a la detecció i seguiment d’incendis.
Un dels avantatges que tenen aquests petits satèl·lits respecte als grans satèl·lits globals és que es poden personalitzar per fer observacions concretes que tinguin interès directe per a l’usuari final de les dades, i també per assolir resolucions més altes. Roca posa l’exemple dels satèl·lits tradicionals que mesuren paràmetres com la humitat del sòl. Aquestes observacions tenen una resolució de quaranta per quaranta quilòmetres, és a dir, atorguen a cada quadrat de 1.600 quilòmetres un sol valor d’humitat del terreny. “Això, en una orografia tan variada com la catalana, és poc útil”, explica. En aquest sentit, els nanosatèl·lits ofereixen una solució perquè permeten reduir la mida dels quadrats estudiats.
L’Agència Catalana de l’Espai
A finals de l’octubre del 2020, el govern de la Generalitat va aprovar una estratègia per aprofitar les oportunitats econòmiques que genera el New Space. El pla, impulsat pel departament de Polítiques Digitals i Administració Pública i dotat amb divuit milions d’euros en els propers quatre anys, inclou la creació d’un organisme que gestioni tots els projectes relacionats amb aquest nou paradigma, l’anomenada Agència Catalana de l’Espai. Per referir-se a aquesta entitat, a les xarxes i en molts mitjans s’ha utilitzat el terme de la NASA catalana, cosa que, com és natural, ha suscitat crítiques amb interessos polítics. “Que el Govern potenciï l’espai és motiu per obrir una ampolla de cava i celebrar-ho”, valora Ignasi Ribas. “Ho hem reivindicat sempre -afegeix-: és un sector estratègic i convé posicionar-s’hi”. Sobre les crítiques rebudes, Ribas opina que “comparar la NASA, que té ella sola un pressupost comparable al de la Generalitat, amb aquest organisme és una bajanada”. “L’interès del projecte -continua-és promocionar l’espai com a plataforma de serveis i de tracció d’un sector empresarial”. L’estratègia, de fet, ja té previst el llançament d’un primer nanosatèl·lit relacionat amb les telecomunicacions i l’internet de les coses demà mateix -a les 07.07 de dissabte es podrà seguir en directe el llançament des del Kazahstan a la web Ensposemenorbita.cat-, i d’un que observarà la Terra a finals d’aquest any o principis del vinent.
A parer de Mònica Roca, el projecte “és una oportunitat de potenciar un sector que a casa nostra és sa, però petit i poc reconegut”. “El New Space lliga molt amb el teixit empresarial català, en el qual el 99% de les empreses són petites”, afegeix la també presidenta en funcions de la Cambra de Comerç de Barcelona. Aquest sector està format ara mateix per una trentena d’empreses, però n’hi ha moltes més que se’n podrien beneficiar. Tal com apunta el director de l’IEEC, “qualsevol empresa d’automoció o de mecànica té potencial per participar en aquests projectes”. Ribas veu l’estratègia com “una llavor que actuï com tractor per capacitar empreses, atreure’n de noves i trobar nous usos comercials de les dades dels satèl·lits, de manera que en el futur l’economia del sector sigui autosostinguda”. Roca hi està d’acord: “No s’han d’injectar perpètuament diners a l’empresa, però sí que s’ha d’invertir en recerca i fomentar la transferència de tecnologia del sector públic al privat”, valora.
Una troballa inesperada
Com tantes altres, la idea dels cubesat va sorgir de manera imprevista. Cap al 1999, Puig-Suari i el seu col·laborador Bob Twiggs volien que els estudiants entenguessin tot el procés d’una missió, des del disseny fins a la fase de vol, passant per la construcció i les proves. Com que amb els satèl·lits convencionals es tracta d’un procés molt llarg, van simplificar-lo i van dissenyar un aparell petit que només contenia una ràdio, un sensor de temperatura i panells solars. Però els estudiants van portar aquesta idea un pas més enllà. Van començar a afegir-hi càmeres fotogràfiques de telèfons mòbils i altres components fins que, al cap d’uns anys, aquell prototip pensat amb un ús purament educatiu es va transformar en un satèl·lit petit, barat i completament operatiu.