El brillant jove matemàtic català que vol desxifrar allò que mou el món

Barcelona"Les matemàtiques són molt creatives, contenen una gran bellesa", assegura amb un somriure franc Xavier Ros-Oton (Barcelona, 1988). Res a veure, insisteix, amb el que de petits aprenem a l'escola: càlcul, càlcul, càlcul, equacions, fórmules, algoritmes que no saps per a què serveixen... Per això a ell, tot i que li anaven molt bé des de nen i tenia una mare professora precisament d'aquesta assignatura, el cert és que no l'atreien gaire.

La primera vegada que es va sorprendre gaudint-ne va ser durant unes proves cangur, a l'ESO, una mena de concurs preuniversitari per acostar aquesta disciplina als joves. "Recordo que ens van plantejar problemes interessants, de pensar, de resoldre, de deduir, de raonament lògic i allò em va impactar. Per primer cop vaig veure la part bonica de les matemàtiques", reconeix.

Aquest jove, avui professor d'investigació ICREA i catedràtic del departament de Matemàtiques i Informàtica de la Universitat de Barcelona, va arrasar a les cangur, i d'allà va saltar a les olimpíades catalanes, espanyoles i internacionals. Des d'aleshores, la seva vida ha estat lligada a les matemàtiques, en les quals es va doctorar a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). També ha investigat sobre aquesta disciplina a la Universitat de Texas, a Austin (EUA) i a la Universitat de Zúric. És un referent internacional: és el matemàtic jove més citat del món i és considerat un dels més brillants del planeta.

Els seus treballs són una referència mundial en l'àmbit de les equacions en derivades parcials, "les equacions que mouen el món", com a Ros-Oton li agrada definir-les, i que constitueixen el llenguatge amb què s'escriuen la majoria de les lleis de la física, de la biologia, la salut o les finances. És per això que aquest any ha estat guardonat ex aequo en la categoria de Talent Jove pels Premis Nacionals de Recerca, la distinció més important que atorga el nostre país en matèria científica, i que està impulsada per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació i la Conselleria de Recerca i Universitats. Té l'honor, a més, d'esdevenir el primer matemàtic que la rep en la categoria jove.

"Els guardons són un reconeixement a totes les persones amb qui col·laboro i els meus alumnes", afirma, i assegura que les matemàtiques són, segurament, la ciència més col·laborativa. "No tenim laboratoris, tota la recerca i els articles els fem treballant amb la pissarra; viatjant per reunir-nos, explicant-nos tot el que sabem per, entre tots, resoldre un problema, no per guanyar el del costat".

Matemàtiques a la política

Les EDP, com es coneix en argot científic el camp que investiga des del seu despatx de la UB, només equipat amb una pissarra de les antigues (verdes i de guix) i un ordinador, es van originar de la física al segle XVII. Cada teoria física té una equació fonamental relacionada, per exemple la dinàmica de fluids i les equacions de Navier-Stokes; la relativitat i les equacions d'Einstein; o la mecànica quàntica i les equacions de Schrödinger.

Els matemàtics estudien aquestes equacions i intenten entendre-les. "Desenvolupem la teoria matemàtica necessària per poder-les aplicar", explica aquest matemàtic. Per exemple, els mercats financers fan servir un tipus d'EDP anomenades Black-Scholes, que són un model matemàtic que explica la dinàmica del mercat financer. Però, de fet, estan presents en gairebé totes les àrees del coneixement. S'utilitzen per estudiar les dinàmiques de poblacions en biologia, i per fer previsions relacionades amb la crisi climàtica i amb la meteorologia. També per dissenyar l'aerodinàmica d'un avió o d'un cotxe. I inclús es poden fer servir per prendre millors decisions.

"Ens aniria molt millor si els nostres polítics tinguessin coneixements científics i matemàtics", considera aquest jove, que posa com a exemple l'expresident nord-americà Barack Obama. "Tenia pensament científic, prenia decisions sobre la base de probabilitats matemàtiques. Consultava amb experts, es basava en algoritmes per calcular opcions i no li va anar gens malament", pensa Ros-Oton, per a qui les matemàtiques han de tenir un pes decisiu en qualsevol presa de decisions i previsions estratègiques de futur, més encara amb la irrupció de la intel·ligència artificial.

"A les escoles, per exemple, es podria aplicar per preveure aquells estudiants que tenen més risc de fracàs escolar en un futur per posar-hi els recursos necessaris i evitar-ho. O per detectar problemes de manera precoç. L'estadística és una eina molt potent", explica, i afegeix que als EUA ja s'aplica per descobrir i fitxar jugadors de beisbol abans que despuntin. També ens trobem amb empreses com ara Netflix que utilitzen les matemàtiques per avançar-se als clients que tenen més probabilitats de donar-se de baixa del servei per oferir-los recomanacions que els enganxin i així evitar-ho.

Paradoxalment, explica aquest investigador, tot i que la demanda de matemàtics ha crescut moltíssim l'última dècada, les universitats catalanes no ofereixen més places per a aquests estudis. "Sumant les tres facultats (UPC, UB i UAB) continuen havent-hi 300 places, moltes menys que les de psicologia de la UB. Tenim el mateix nombre d'estudiants que fa trenta o quaranta anys. I això és un problema", diu. Les noies també han deixat de veure-les atractives. "El fet que les matemàtiques s'hagin equiparat a les enginyeries i altres carreres tècniques fa que es vegin més competitives. I com a contrapartida ha augmentat la bretxa entre els dos gèneres", conclou.