Innocent Paulí, el coautor oblidat de la primera vacuna del còlera

Era ros i tenia els cabells rinxolats. La seva mirada penetrant es combinava amb una intel·ligència i un sentit de l’humor que el feien encantador als ulls de tothom. A més, era honest i tenia poc afany de protagonisme, un tret de caràcter que probablement va fer que avui tothom recordi el doctor Jaume Ferran, que va néixer fa 140 anys, però a gairebé ningú li soni el nom d’Innocent Paulí, que va morir fa 100 anys. Es tracta, però, d’un científic cabdal, que entre moltes altres aportacions va desenvolupar i aplicar la primera vacuna humana del còlera juntament amb Ferran, amb qui formaria un dels tàndems més prolífics de la història de la ciència catalana.

Mentre estudiava el batxillerat a Tortosa, on havia nascut el 1854, Paulí ja se n’anava d’excursió amb Josep Joaquim Landerer, un autodidacte que vivia de renda gràcies a la fortuna del seu sogre i que s’havia consagrat a la geologia i l’astronomia. Landerer el veia tan apassionat que quan va descobrir una espècie nova de fòssil el va batejar en honor del seu deixeble: Janira Paulii. Més endavant, Paulí es va matricular a la universitat per llicenciar-se en ciències, medicina i enginyeria, però no va acabar cap dels estudis fins als 45 anys. Pel camí, altres coses van redirigir la seva curiositat insaciable i van segrestar la intensa capacitat d’atenció que tenia. Aquesta trajectòria poc heterodoxa li va estalviar rigors acadèmics però també li va tancar algunes portes. Com que no tenia títol, no va poder entrar a l’Acadèmia de Medicina de Barcelona ni ocupar el càrrec de subdirector del Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona, creat el 1886 i dirigit per Ferran. Aquesta manca de certificats també va contribuir, probablement, que la premsa de l’època esmentés sempre Ferran i no Paulí.

“El primer electricista d’Espanya”

Aquells primers anys d’universitat ja escrivia articles en revistes sobre electricitat i tecnologia, en els quals mostrava un coneixement profund i un tarannà atent al que passava a tot el món. Tant és així que el 1878, quan ja treballava amb Ferran, van aprofitar la línia telegràfica per establir una de les primeres connexions telefòniques de llarga distància de l’Estat, entre Tortosa i Tarragona. Uns anys més tard seria protagonista de les primeres instal·lacions d’enllumenat elèctric a València i Sevilla, de manera que Josep de Letamendi el qualificaria de primer electricista d’Espanya. El 1879, amb Ferran altre cop, va publicar el llibreLa instantaneidad en fotografía, en el qual descrivien dos avenços tècnics notables en aquest camp: la substitució de la gelatina de les emulsions per midó per aconseguir fotografies mat i la substitució del vidre per paper per facilitar la fotografia de viatge, totes dues propostes aprofitades més endavant per la companyia nord-americana Kodak.

La primera vacuna del còlera

El 1884 es va declarar una epidèmia de còlera a Marsella i l’Ajuntament de Barcelona hi va enviar una comissió liderada pel doctor Ferran. Paulí s’hi va unir pel seu compte. Un cop allà, van agafar mostres de malalts i van cultivar el bacteri que provoca la malaltia. Quan van tornar, es van emportar mostres que van introduir d’amagat al país, sembla que en un plec de la gorra de Ferran, i que van arribar vives tot i haver de fer la quarantena de vuit dies a Portbou i suportar les fumigacions frontereres. Ja a Barcelona, van seguir intercanviant mostres de cultius bacterians amb col·laboradors amb qui havien coincidit a Marsella. Se les enviaven per correu ordinari amb la promesa de no dir res els uns dels altres si els enxampava alguna autoritat. Al cap d’uns mesos, havent seguit les tècniques desenvolupades per Louis Pasteur, amb qui Ferran es cartejava sovint, van començar a provar cultius de bacteris atenuats com a vacuna en animals. Com que funcionaven, van fer el salt a provar-ho en persones, una prova precursora del que avui s’anomena assaig clínic en fase I. Ara bé, no van fer cap crida per aconseguir voluntaris. La van provar ells mateixos directament i també la van injectar a familiars i amics. Per comprovar-ne l’eficàcia, Paulí va ingerir unes gotes de líquid amb el bacteri del còlera, que li van provocar només una lleugera diarrea.

A finals de març de 1885 hi va haver un brot de còlera a València i Paulí i Ferran hi van muntar un laboratori de producció de vacunes a la cuina d’una casa que s’estava construint el ginecòleg i amic Manuel Candela. A finals de juliol ja havien vacunat 50.000 persones en una polèmica campanya criticada per Ramon y Cajal, que reclamava més dades sobre l’eficàcia i la seguretat de la vacuna. En qualsevol cas, era la primera vegada que s’administrava una vacuna de laboratori a gran escala i l’Acadèmia de Ciències de París ho va reconèixer el 1907 amb el prestigiós premi Bréant, atorgat a Ferran, que va compartir els diners amb Paulí. La vacuna s’utilitzaria més tard a l’Índia i durant la Primera Guerra Mundial als Balcans.

Un assaig fallit

El tàndem Paulí-Ferran es va començar a avariar el 1890. Una de les fonts de desavinença van ser, probablement, els desacords en l’obtenció de la vacuna de la diftèria. Tal com havia fet amb la del còlera, Ferran la va provar en ell mateix, la seva dona, els seus fills i els fills de Pere Aldavert, director del diari La Renaixença. En aquest cas, però, el protoassaig clínic de fase I no va donar bons resultats. Els dos fills d’Aldavert es van posar malalts fins al punt que un va morir. Això va suscitar una reestructuració del cos mèdic municipal de Barcelona, que va prescindir dels serveis de Ferran.

Paulí va seguir exercint de metge fins que el 1900, quan es va llicenciar en medicina, ho va deixar. Aleshores es va dedicar a la fotografia. Va dirigir una de les primeres fàbriques de plaques fotogràfiques d’Espanya, La Electra, i publicava en revistes nacionals i internacionals. També va formar part del jurat de concursos fotogràfics al costat de Santiago Rusiñol o Ramon Casas. El 1916 va patir un brot de demència i va ingressar a Nova Betlem, un centre que ocupava els espais actuals del CosmoCaixa i la Universitat Ramon Llull a la zona alta de Barcelona. El fet que ja no en sortís mai va acabar de sumir la seva figura en l’oblit. El 9 de desembre de 1921 una hemorràgia cerebral posava fi a una de les figures més polifacètiques que ha donat la ciència catalana.