La importància de reconèixer el trastorn d’estrès posttraumàtic

A Nancy Méndez-Booth li van diagnosticar un trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT) l’hivern del 2008 per haver donat a llum un nadó mort. Una hora després d’ingressar eufòrica a l’hospital, quan ja havia començat el part, un metge li va dir que el cor d’aquell nadó, desitjat durant tants anys, no bategava. Quan va arribar a casa, Nancy Méndez-Booth tenia la sensació que “tornava de Mart”; es va perdre al bloc de pisos on vivia. Passava de l’ensopiment i una intensa paranoia -tenia por que la policia la detingués per la mort del seu fill- als atacs d’ira. Els armaris de la cuina van començar a ballar perquè no parava de donar cops a totes les portes per intentar desfogar una mica de la seva ràbia. “Jo pensava: «¿Qui pot estar bé del cap i passar per quatre estats mentals tan intensos en un període de 15 minuts?»”, explica Méndez-Booth, escriptora i docent de Nova Jersey. No sabia diferenciar entre el passat i el present; mentalment tornava a la taula de parts contínuament. Va arribar a pensar que estava passant un brot psicòtic, però més tard va descobrir que el que tenia era un trastorn d’estrès posttraumàtic o TEPT.

Nancy Méndez-Booth es considera afortunada pel fet d’haver rebut un diagnòstic. Segons els experts, molt sovint el trastorn no es detecta. Les idees errònies que s’han generalitzat sobre qui desenvolupa el TEPT i la confusió i complexitat del conjunt de símptomes que el caracteritzen poden impedir que els afectats busquin tractament o s’adonin que tenen aquesta malaltia. Com diu Bessel van der Kolk, autor del llibre més important sobre el tema, The body keeps the score, i un dels principals experts en el tractament dels traumes, “parlem de milions” de persones que pateixen TEPT sense que els hi hagin diagnosticat.

Per què no es tracta el TEPT

El TEPT es va introduir el 1980 en el Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders com a diagnòstic oficial quan es van observar els símptomes que presentaven els veterans de la guerra del Vietnam, i avui en dia encara es registren elevats índexs d’aquest trastorn entre els combatents. Segons el departament d’Afers dels Veterans dels EUA, entre l’11% i el 20% dels veterans que van participar en les Operacions Llibertat Iraquiana i Llibertat Duradora pateixen TEPT. Els investigadors preveuen que apareixeran casos d’aquest trastorn els pròxims anys, mentre Rússia continuï fent la guerra contra Ucraïna i més ciutadans entrin en combat. Els civils, però, també es veuen afectats per l’estrès posttraumàtic. El trauma que el causa més sovint és la violació, “seguit de prop” pel trauma de guerra, com diu Shaili Jain, especialista en TEPT a la Universitat de Stanford i autora de The unspeakable mind. Per aquest motiu Jain, així com Van der Kolk i altres experts, diuen que és fonamental que s’entengui millor què és en realitat el TEPT.

Segons Paula Schnurr, directora executiva del National Center for PTSD, al voltant del 70% de la població adulta nord-americana pateix com a mínim un episodi traumàtic, que els Centres per al Control i la Prevenció de Malalties dels EUA defineixen com una experiència “caracteritzada per una sensació d’horror, impotència, lesió greu o amenaça de patir-la o de morir”. Però, segons el departament d’Afers dels Veterans, només el 6% de la població desenvoluparà TEPT en algun moment de la seva vida, majoritàriament dones. Els científics encara intenten identificar els factors biològics i socials que hi ha al darrere d’aquestes discrepàncies: per exemple, com funciona el trauma generacional -la idea que alguns elements del TEPT es poden transmetre genèticament- i quin efecte té en la psique un trauma “complex”, causat per esdeveniments traumàtics repetits.

L’anglesa Vanessa Haye, de 34 anys, de les Midlands de l’Est, va desenvolupar TEPT el 2019 arran d’un embaràs ectòpic. Quan estava de nou setmanes va anar corrents a l’hospital perquè l’operessin i un metge li va dir que potser no sobreviuria. Al cap de tres setmanes de dolorosa recuperació va haver de decidir què faria amb les restes de l’embaràs: cremar-les o enterrar-les. Després va començar a tenir uns episodis de flashback que la deixaven molt aixafada. Vanessa Haye es despertava cada nit una mica abans de les 3 de la matinada, trasbalsada pels malsons i preguntant-se com hauria sigut la criatura. Pensaments pertorbadors s’apoderaven del seu cervell; s’imaginava que sortia a passejar amb el nen i un cotxe els atropellava. Quan el seu marit no li agafava el telèfon, s’imaginava que havia mort. Tot li semblava perillós. L’estrès era tan intens que se va li tallar la menstruació. Al cap de sis mesos va anar al metge, que li va dir que el TEPT és molt freqüent després dels embarassos ectòpics. Tot i així, Haye no se sentia identificada amb el diagnòstic, li semblava estrany que se li pogués aplicar. Va tardar mesos a anar al psicòleg i a començar a trobar la manera de superar els símptomes que tenia.

Reconèixer els símptomes

Els estudis demostren que una intervenció inicial és fonamental per gestionar i prevenir el TEPT. Però, com explica Jain, de vegades els afectats amb símptomes tarden dos anys o més a obtenir un diagnòstic, i els que no reben tractament durant els dos primers anys tenen menys possibilitats de recuperar-se. “Quan em van dir que tenia TEPT, vaig tenir la sensació que no me’l mereixia”, diu Natalia Chung, de 30 anys, a qui li van diagnosticar el trastorn l’any 2016 quan va posar fi a una relació violenta: “Perquè jo no havia anat a la guerra”. N’hi ha molts que, com Chung, comencen la teràpia per al TEPT després d’anys de lluitar amb el trastorn i esforçar-se per superar uns símptomes que, si s’haguessin tractat abans, potser no s’haurien desenvolupat mai. Com explica Vaile Wright, directora general d’innovació en assistència sanitària de l’American Psychological Association, el tractament se sol endarrerir en part perquè “l’evasió és el tret distintiu del TEPT”. Aquesta malaltia indueix els afectats a descartar tot el que els recordi el trauma: empetiteixen cada vegada més la seva vida per esborrar qualsevol indici del que els ha passat.

Per a Michelle DiMuria, de 39 anys, els esquitxos de la pluja contra la finestra poden desencadenar el record d’un episodi. Plovia el dia del 2015 que la van violar, i la pluja la torna a transportar a l’agressió. No pot deixar d’imaginar-se la cara de l’agressor. Des que a DiMuria li van diagnosticar TEPT la tardor del 2017, ha lluitat per evitar els detalls de la vida quotidiana que li provoquen un episodi de flashback : l’olor de colònia, les cançons que li agradaven al seu agressor... Com que durant l’agressió es va fracturar la columna vertebral, procura no mirar al mirall les cicatrius de l’operació escampades per la pell. Michelle DiMuria, que ha fundat una organització en defensa de la salut mental anomenada Bee Daring Foundation, porta en públic una polsera teixida de color verd blavós. Als amics els ha dit que si comença a joguinejar amb la polsera, segurament està patint una dissociació. Ha improvisat mecanismes de distracció per als dies dolents: carmels M&M de cacauet, pel·lícules de Marvel, una app per pintar dibuixos. Mira futbol americà i escridassa la pantalla per donar sortida a les onades d’agressivitat que de vegades acompanyen el TEPT. Segons Vaile Wright, les fluctuacions emocionals són típiques dels que pateixen aquest trastorn: “Tenen la sensació que s’estan tornant bojos. No solen identificar-ho com a TEPT fins que, en el millor dels casos, un terapeuta amb una bona formació els diu que, en realitat, és una reacció del tot normal davant d’un fet anormal”.

Destriar el TEPT d’altres problemes

Però com diu Yuval Neria, director del Programa de Recerca i Tractament del TEPT de l’Institut Psiquiàtric de l’Estat de Nova York, resulta que pocs terapeutes reben aquesta formació. I el trastorn és especialment difícil de tractar perquè sovint està lligat a altres problemes de salut mental: addiccions, depressió, ansietat. Si els metges no tenen la formació adequada per preguntar sobre el trauma en qüestió, els resulta difícil identificar el TEPT com l’arrel del problema d’un pacient. “Hem d’identificar els afectats més de pressa, posar-los en tractament més de pressa, abans que es converteixi en un problema horrible -diu Jain-. Perquè la realitat és que és una malaltia manejable i tractable”.

Tot i que els experts encara desconeixen moltes coses sobre aquest trastorn, el llenguatge del TEPT s’ha convertit en un dels temes més importants de l’actualitat. Triggered (“desencadenat”) és una paraula de moda i un mem. El terme trauma és tendència a les xarxes socials. Per a alguns especialistes aquesta omnipresència ha diluït el significat del TEPT. Com diu John Tully, professor associat de psiquiatria forense a la universitat anglesa de Nottingham, el trastorn prové d’un trauma greu: “Estem parlant d’amenaces per a la vida o una cosa semblant”. El terme es buida de contingut si s’aplica massa indiscriminadament, diu, i el TEPT implica molt més que lluitar contra les seqüeles d’un esdeveniment pertorbador. I afegeix: “Quan s’arriba a dir que l’estrès de l’oficina causa TEPT, que les coses desagradables que s’escriuen sobre mi a Twitter causen TEPT... és quan els metges es tornen escèptics”.

Buscar ajuda

El TEPT no té sempre una trajectòria lineal i no hi ha cap senyal clar de recuperació. Per a Vanessa Haye, treballar en estreta col·laboració amb un terapeuta l’ha ajudat a reconèixer els seus símptomes i reaccionar-hi; cada vegada està més a prop de poder dormir tota la nit. De tota manera, la psicoteràpia tradicional no és l’únic tractament possible. S’ha demostrat que l’exposició prolongada -una intervenció cognitiva en què els pacients descriuen un fet traumàtic amb tota mena de detalls- alleuja els símptomes del TEPT en un període d’entre nou i dotze sessions. I els nous tractaments experimentals, des de la teràpia de realitat virtual fins a dosis controlades de MDMA (metilendioximetamfetamina o èxtasi), han donat resultats positius.

Jailie Jain creu que les eines digitals també poden ser útils per gestionar aquest trastorn. Per exemple, una aplicació del departament d’Afers dels Veterans anomenada PTSD Coach ofereix informació sobre la malaltia, així com exercicis bàsics per ajudar a superar-ne els símptomes.

Segons Paula Schnurr, la teràpia de processament cognitiu, els medicaments i una tècnica terapèutica anomenada dessensibilització i reprocessament per mitjà de moviments oculars també són molt eficaços. Les sessions d’aquesta teràpia han ajudat Nancy Méndez-Booth a superar els atacs de pànic; encara pateix de paranoia, però amb el pas dels anys els episodis han esdevingut menys freqüents. La seva vida és ara més plena i normalitzada del que creia possible quan va experimentar els primers símptomes de la malaltia. “Sé que encara és aquí -diu-. Forma part del meu cos. Però jo soc molt més”.