Ignició: 5, 4, 3, 2, 1, 0... Ens enlairem!

50 anys després de l’enlairament de l’Apol·lo 11, veterans d’aquella missió a la NASA reviuen el que va suposar aquell colossal projecte per portar l’home a la Lluna

Carlos Pérez Cruz
i Carlos Pérez Cruz

Cap Canaveral, FloridaLa veu de l’Apol·lo, Jack King -el relacions públiques de la NASA-, era l’encarregat de cantar el compte enrere de les missions espacials i va saltar a la fama quan va narrar l’enlairament de l’Apol·lo11. King va morir el 2015, i bona part dels principals responsables tècnics i operatius de les missions Apol·lo també han desaparegut. Des de Wernher von Braun, l’enginyer que va dissenyar el Saturn V, fins a George Mueller, el cap de l’oficina de vols espacials tripulats de la NASA que coordinava tots els centres, passant per George Low, l’administrador del programa des del centre de control de Houston. La llista seria llarga, perquè milers de persones van fer possible el llançament de l’Apol·lo 11 el 16 de juliol del 1969, a les 13.32 hores, a Cap Canaveral.

Aquests dies el cuquet nerviós de les grans ocasions torna a recórrer Cap Canaveral. 50 anys després, la NASA torna a palpitar amb la idea de trepitjar la Lluna i vells veterans de l’agència rememoren aquells temps i també somien amb el futur. Donald Trump, un president radicalment oposat a John F. Kennedy -el president que va llançar el repte d’arribar a la Lluna abans que els soviètics-, ha imposat a la NASA els deures de tornar-hi en cinc anys. Però la circumstància és diferent.

Cargando
No hay anuncios

“Ara tothom està dividit i discutint -es queixa Jim Ogle-. Llavors tots érem un equip”. De 82 anys, Ogle va començar a treballar a Cap Canaveral el 1958, un any després que els russos posessin en òrbita el satèl·lit Sputnik. “Això anava de guanyar els russos, aquesta era la gran obsessió de Kennedy”. Enginyer d’una de les companyies contractistes que van construir el Saturn V, el coet que va propulsar la missió Apol·lo 11, reconeix que anar per darrere de l’enemic soviètic “va ser la força” que els va empènyer. En definitiva, “la raó per la qual el país es va gastar 45.000 milions de dòlars va ser per plantar a la Lluna la bandera” dels Estats Units.

“Es treballava 24 hores al dia, en tres torns de 8 hores, els set dies de la setmana”, recorda Ken Poimboeuf, que amb 76 anys continua passejant-se per Cap Canaveral. Des de sobre la immensa superfície de la llançadora PAD 39B, veïna de la que es va enlairar en la missió de l’Apol·lo 11, aquest enginyer electrònic recorda el dia de més glòria de la NASA. “Quan vam arribar a la Lluna ens vam quedar tots amb la boca oberta”, confessa, i riu. En molts casos va ser a costa de les famílies. Les interminables setmanes de feina van provocar una gran quantitat de divorcis. Només a l’estat on hi ha Cap Canaveral s’arxivaven 1.600 casos cada any. “Estàvem fent una cursa! -justifica Jim Ogle-. No hi havia res més que això”. I per sobre de tot, tant llavors com ara, l’obediència: “Hi som per fer el que ens digui el president”, recita Poimboeuf. Tot i que continua col·laborant amb l’agència, ja no li deixen “estar tan prop de la nau com abans”. “Però ja està bé”, es resigna.

Cargando
No hay anuncios

Als veterans de la NASA se’ls il·lumina la mirada quan veuen en l’horitzó una nova missió tripulada a la Lluna. “Ja tornem, amiga!”, li diu Ken Poimboeuf quan la mira a les nits. No dubta que el 2024 tornaran a trepitjar la superfície lunar, però amb un objectiu diferent del de fa cinquanta anys. “Hi tornarem per preparar-nos per a arribar a Mart”, explica. És allà on Donald Trump va assegurar fa uns dies que els Estats Units “plantaran aviat la bandera”. Una ensenya que, per a desconsol de Jim Ogle, no apareix a la pel·lícula First man, sobre la figura de Neil Armstrong. “Vull veure Clint Eastwood fent una altra pel·lícula i que es tituli First country, first man ”.

L’expresident Barack Obama va marcar l’objectiu d’enviar humans a Mart a la dècada del 2030, i la NASA mira a la Lluna com un trampolí per aconseguir-ho. No obstant això, han passat 47 anys des que l’últim home va trepitjar la superfície del satèl·lit. “Ara hi ha més eines de les que nosaltres teníem -apunta Bob Sieck, enginyer de 81 anys que formava part de l’equip de llançament de la missió Apol·lo-. Llavors tot eren interruptors, cables, botons, tot era molt senzill”. Ara, confessa, “per a un enginyer de la vella escola fa una mica de por” que tot depengui tant de la informàtica, però presumeix que continuen sent “el número u en aquest negoci”.

Cargando
No hay anuncios

Per arribar a la Lluna va caldre passar per molts assajos, errors i fins i tot accidents mortals, com el que va acabar amb la vida de tres astronautes en la primera missió Apol·lo. Per això, per a Bob Sieck gairebé tan important com l’èxit històric de la missió de l’Apol·lo 11 ho va ser el de l’Apol·lo 8, la primera nau tripulada que va aconseguir orbitar entorn del satèl·lit, el desembre del 1968. “Que aconseguissin donar la volta a la Lluna, que [la nau] funcionés correctament, per a mi això va ser molt important”, diu. “Era la primera vegada que s’utilitzava en aquest entorn. Per a mi va ser comparable amb veure el Neil trepitjant la Lluna”, assegura.

La glòria se l’emporten els astronautes, però més de 20.000 persones a Cap Canaveral i 400.000 en tot el programa espacial van ser imprescindibles perquè aquella missió culminés amb èxit. També aquells treballadors que, com Milton Heflin, entren en acció quan gairebé tot ha passat. Heflin era un dels responsables de l’equip encarregat de rescatar els astronautes després del seu aterratge. “Fins que els astronautes no baixin de l’helicòpter [de rescat] al portaavions, agrairia que els directors esperessin a encendre les seves cigarretes”, rememora per posar en valor la seva funció. Amb 78 anys fa broma sobre “una pregunta realment complicada que faran en el futur al Trivial” i la resposta de la qual és ell mateix: “Soc l’única persona en aquest planeta que ha estat en l’últim aterratge d’una missió Apol·lo i en l’últim del transbordador espacial”, assegura.

Cargando
No hay anuncios

Si la Lluna té un costat fosc, a la missió Apol·lo li va arribar el fos a negre. Jim Ogle recorda amb tristesa el moment en què es va anunciar la cancel·lació de les tres últimes missions a la Lluna. “Estàvem en el moment àlgid de la Guerra del Vietnam, s’hi van invertir molts diners i Nixon va fer l’anunci” de la fi del programa. “25.000 persones van perdre la feina [a Cap Canaveral], van haver de vendre les seves cases”. El pitjor, per a Ogle, és que persones tan qualificades “van acabar fent hamburgueses en algun McDonald’s”.