IAge, un nou rellotge biològic per mesurar l’envelliment

Els humans envellim de maneres diferents. Mentre que alguns conserven un bon estat de salut fins a edats avançades, altres experimenten molt abans les conseqüències de la degeneració dels seus òrgans. Així doncs, s’ha proposat que hi hauria dos tipus d’edat: la cronològica, que és el nombre d’espelmes que posem al pastís d’aniversari, i la biològica, que seria la que realment tenim des del punt de vista de les cèl·lules i els teixits. Com més bé portem el pas dels anys, més s’eixamplarà la diferència entre les dues edats. Ara que cada cop una part més gran de la població dels països desenvolupats arriba a la vellesa, s’està fent important trobar la manera d’entendre, i finalment alentir, la pèrdua progressiva de funcions que experimenta l’organisme, sobretot en els casos que aquesta degeneració és més ràpida. Aconseguir mesurar l’edat biològica seria un primer pas important en aquest procés.

En aquest sentit, ja s’han publicat diverses propostes interessants. Potser la més coneguda és l’anomenat rellotge epigenètic, donat a conèixer el 2013 per Steve Horvath, de la Universitat de Califòrnia, a partir d’uns senyals químics que s’acumulen amb l’edat a l’ADN. Mentre encara es discuteix si aquest mètode és prou fiable, a més de tècnicament factible, s’acaba de presentar un nou rellotge, més simple de llegir a partir d’una mostra de sang, aquest cop basat en els nivells d’inflamació dels teixits.

Inflamació i envelliment

Tal com l’entenem actualment, l’envelliment el definim com la conseqüència de la complexa interacció de diversos factors, que van de la pèrdua de cèl·lules mare a l’acumulació de danys al genoma. Un d’aquests factors és la suma dels canvis que apareixen en la manera que tenen les cèl·lules de comunicar-se.

Perquè un teixit funcioni correctament, totes les cèl·lules que el formen han d’actuar de manera coordinada, i això sembla que es perd amb el pas del temps, perquè els senyals que s’envien les unes a les altres deixen de ser acurats. Una de les causes del problema seria un nivell baix però constant d’inflamació a tot l’organisme, que interfereix en els sistemes habituals que utilitzen les cèl·lules per intercanviar informació i dificulta aquesta sincronia tan necessària.

Malgrat que tendim a associar la inflamació amb la incomoditat del dolor i la inflor que causa, en realitat és una resposta protectora dirigida pel sistema immunitari que els teixits posen en marxa quan alguna cosa no va bé. Es produeix, per exemple, en una infecció o un cop. L’objectiu principal del procés inflamatori és eliminar la causa del mal funcionament i reparar el mal que s’hagi pogut fer. Per tant, la inflamació acostuma a ser una resposta aguda.

En alguns casos, però, es manté més temps del necessari, sovint per culpa d’una desregulació del sistema immunitari. Això passaria, per exemple, quan envellim: la majoria de teixits experimenten una inflamació sostinguda que, encara que és relativament lleu, aniria augmentant amb el temps fins que seria prou intensa per dificultar el funcionament normal dels òrgans. El procés seria més evident en persones en les quals el sistema immunitari deixa de funcionar correctament. Per aquesta raó, aquestes persones envellirien més ràpidament que la resta.

El ‘rellotge inflamatori’

David Furman, del Buck Institute, a Califòrnia, un dels centres de referència a escala mundial en la recerca sobre l’envelliment, va pensar que si la inflamació està relacionada amb els trastorns de l’edat, es podria utilitzar com a marcador per mesurar l’edat biològica. Per trobar la manera de quantificar-la, va reunir un grup de científics que van analitzar mostres de mil voluntaris d’entre 8 i 96 anys, i van obtenir així un llistat de marcadors que tenien a la sang relacionats amb la inflamació. D’aquesta manera va néixer iAge, una nova manera de mesurar l’edat biològica. Quan els investigadors van quantificar els nivells dels marcadors de l’iAge en persones que passaven dels cent anys, van veure que tenien una edat biològica quaranta anys més jove que la cronològica, la qual cosa reforça la idea que els centenaris són gent que envelleix més lentament. Els resultats s’han publicat aquest estiu a la revista Nature Aging.

A part de mesurar l’envelliment, iAge podria predir el risc de desenvolupar els principals trastorns que s’hi relacionen, com les malalties neurodegeneratives i les cardiovasculars. Però el principal avantatge d’iAge seria que podria determinar qui es podria beneficiar d’un tractament antiinflamatori per prevenir algunes complicacions derivades de l’edat. Ja hem dit que la inflamació és només un dels molts components biològics de l’envelliment, de manera que bloquejar-la no eliminaria del tot el problema. Ara bé, si es tractés a temps, potser sí que podria reduir en part el desgast que genera en les persones que la tenen més activada, cosa que podria millorar la qualitat de vida de molta gent.

No serà fàcil, però: els antiinflamatoris són fàrmacs amb efectes secundaris que, a vegades, poden ser greus. Per tant, usar-los en teràpies cròniques requerirà molta precaució. Sigui com sigui, l’iAge podria ser una bona manera d’identificar les persones que envelliran pitjor perquè puguem actuar abans no sigui massa tard.

Salvador Macip és investigador de la Universitat de Leicester i la UOC