El cos humà no està fet per viure molt temps a l'espai

The New York TimesEl cos d'un ésser humà està format per aigua en un 60% i, quan està suspès a l'espai, en caiguda lliure, els fluids corporals tendeixen a ascendir, i s'acumulen al cap i al pit. Com a conseqüència d'això, les cames s'atrofien, la cara s'infla i la pressió intracranial augmenta. "Et sents el cap embotornat", comenta Mark E. Kelly, un astronauta de la NASA jubilat que havia participat en quatre missions del transbordador espacial. "Et sents com si estiguessis penjat cap per avall uns quants minuts".

L'evolució no ha preparat el cos humà per viure a l'espai i els canvis que aquest entorn estrany provoca al cos són d'una gran complexitat i no tenen fàcil solució. Alguns problemes, com ara la fragilitat òssia, sembla que estan superats. D'altres s'han pogut identificar, com ara les dificultats dels astronautes per menjar i dormir prou. La NASA està treballant per entendre'ls millor i poder-hi posar remei.

El principal escull que cal superar és la radiació. Sense la protecció que proporcionen els camps magnètics de la Terra i la seva atmosfera, els astronautes estan exposats a nivells de radiació considerablement més elevats que els del nostre planeta, cosa que incrementa la probabilitat de tenir càncer.

Missions de llarga estada

Els científics del Centre Espacial Lyndon B. Johnson de Houston -la base d'operacions del programa de vols espacials tripulats de la NASA- hauran de trobar respostes abans dels anys 30 d'aquest segle, quan es preveu que l'agència enviï astronautes a Mart. La missió es prolongarà, segons les previsions, durant uns dos anys i mig, gairebé sis vegades el que dura un torn de servei normal a l'Estació Espacial Internacional actualment.

Ara com ara, l'estada més llarga d'un ésser humà fora de la Terra són els 438 dies que va passar Valeri Poliakov a l'estació espacial russa Mir entre el 1994 i 1995. A més, hi ha dues organitzacions privades, Inspiration Mars i Mars One, que han anunciat vols interplanetaris tripulats per a abans del llançament del de la NASA. Totes dues organitzacions asseguren que no han tingut cap problema a trobar persones disposades a emprendre el viatge, malgrat els riscos coneguts i desconeguts.

La NASA també ha anunciat fa poc que l'Estació Espacial Internacional seguirà operativa fins a almenys el 2024, en part per desenvolupar-hi més recerca mèdica.

Experiments mèdics

Sovint els científics de la NASA parlen d'incògnites desconegudes, en al·lusió a problemes que ni tan sols saben que existeixen. El problema del globus ocular, per exemple, els va agafar desprevinguts el 2009. Durant la seva estada de sis mesos a l'Estació Espacial Internacional, Michael R. Barratt, un astronauta de la NASA que també és metge, va notar que tenia problemes per veure-hi de prop. Un altre membre de la tripulació, integrada per sis astronautes, Robert B. Thirsk, que també és metge, va tenir la mateixa sensació. Es van fer proves oftalmològiques mútuament i van trobar que tenien hipermetropia. També van detectar signes d'inflamació al nervi òptic i taques a la retina. La possibilitat que la hipermetropia sigui només un símptoma d'alteracions més greus en la salut dels astronautes suscita preocupació. "Quines conseqüències té a llarg termini?", s'interroga Barratt.

El 2015 la NASA monitorarà la salut d'un altre astronauta, Scott Kelly, que passarà un any a l'Estació Espacial. John B. Charles, cap de l'Oficina Científica Internacional del Programa de Recerca Humana de la NASA, està preparant els experiments mèdics per detectar si hi ha diferències entre una estada de sis mesos i una de dotze. Hi ha la possibilitat que el cos s'aclimati a la falta de gravetat després d'uns quants mesos i que els canvis en la visió i els ossos s'estabilitzin. Els metges també compararan la salut de Scott Kelly amb la de Mark Kelly, el seu germà bessó.

Fa deu anys, als científics de la NASA els preocupava que els astronautes tornessin a la Terra amb els ossos més fràgils: perdien entre un 1% i un 2% de densitat òssia al mes. A l'espai, el cos no necessita sostenir el seu pes, de manera que respon a les condicions de l'entorn desmantellant el teixit ossi a un ritme molt més accelerat que a la Terra. La NASA va recórrer a medicaments contra l'osteoporosi i va introduir algunes millores que consisteixen, per exemple, a fer que els astronautes s'exercitin lligats a una cinta de córrer. Els científics de la NASA van informar que, gràcies a aquestes mesures, els astronautes tornen amb la mateixa densitat òssia amb què havien marxat. La qüestió és saber com afecta la formació i la destrucció de teixit ossi a un ritme accelerat. "No sabem si, en tornar, l'os és tan resistent com abans de marxar", diu el nutricionista de la NASA Scott Smith, que també es va adonar que els astronautes que havien patit canvis en la visió tenien nivells més elevats d'homocisteïna, un aminoàcid indicador de malalties cardiovasculars. Això suggereix que l'absència de gravetat activa processos bioquímics.

Radiacions i efectes psicològics

Pel que fa a la radiació, totes les operacions de la NASA es dissenyen d'acord amb la següent restricció: el risc que els astronautes desenvolupin càncer al llarg de la seva vida no pot augmentar més de tres punts percentuals. Tot i això, aquest no deixa de ser un llindar arbitrari. Segons els científics, la radiació podria afectar també altres òrgans, entre els quals hi ha el cor, el sistema nerviós i el digestiu.

Tanmateix, el doctor Gary E. Beven, psiquiatre de la NASA, està interessat en els canvis que es puguin produir durant els sis mesos següents. "Investigarem si hi ha cap canvi significatiu de l'estat d'ànim, el son, la irritabilitat o la cognició", explica Beven.

El doctor Charles assegura que, ateses les despeses desorbitades que suposa organitzar una missió d'aquesta mena, és essencial que els astronautes arribin al Planeta Vermell en un estat de salut òptim per ser productius. "El meu objectiu -comenta- és que hi hagi un programa que enviï astronautes a Mart sense que hi arribin coixos".