Mar Reguant: "Hauríem d’aturar en sec el consum de petroli perquè les coses no vagin a pitjor"

Fins fa poc no tenia cotxe. Anava a tot arreu amb bicicleta, però amb l’augment de temperatures a l’estiu ja no es veu amb cor de pedalar una hora cada dia a més de 40 graus. "Com que treballo en aquest àmbit, m’agrada provar les coses per entendre què funciona i què no", explica Mar Reguant, investigadora ICREA de l’Institut d’Anàlisi Econòmica del CSIC i professora de la Northwestern University, als Estats Units. "A casa tenim aerotèrmia, que en teoria consumeix molt poc, però em vaig adonar que si no regules bé els paràmetres pot consumir moltíssim", avisa.

El cotxe que s’ha comprat és elèctric. "Massa gros —reconeix—, però és que no n’hi ha gaires, de petits. Idealment no n’hauria tingut cap o hauria sigut compartit, però has de viure amb aquestes contradiccions", diu, en un reflex del seu tarannà pràctic de fer tot el que es pugui per avançar cap a la sostenibilitat energètica.

Reguant és experta en l’estudi del mercat elèctric i en l’anàlisi de dades i la construcció de models en el marc de la transició energètica dels combustibles fòssils a fonts d’energia renovables. Des del 2020 forma part del grup d’assessors sobre canvi climàtic del govern francès i, aquest any, la seva recerca ha estat reconeguda amb el Premi Nacional de recerca al talent jove, atorgat pel Govern de la Generalitat i la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació.

Sobre l’emergència climàtica, tothom sap què s'ha de fer però ningú fa res prou rellevant. La clau està en l’economia?

— En part sí. Hi ha d’haver una alternativa als combustibles fòssils que sigui econòmica, perquè per la banda de la lògica, el sentit comú, l'ètica, els valors o els ecosistemes, no ho estem aconseguint.

Moltes fonts d’energia renovable ja són més barates que el petroli i els seus derivats.

— És una cosa nova, de fa poc, però sí. El que passa és que hi ha molts interessos que no acabem de conèixer i es continua munyint la vaca tot el que es pugui. Però els països d’Orient Mitjà, per exemple, són molt conscients que se'ls està acabant el negoci. El problema és que si el negoci dura gaire més, se'ns acabarà tot a tots.

La producció i consum de petroli segueix augmentant any rere any i no hi ha res que faci pensar que s’aturi abans que el sistema climàtic es desestabilitzi del tot.

— Hauríem d’aturar en sec el consum de petroli perquè les coses no vagin a pitjor. Però les reserves hi són i la producció va incrementant, efectivament. Fa molt de temps que es diu que s’està a punt d’arribar al pic de producció de petroli, però resulta que sempre és l’any que ve. I, clar, estem emetent més cada any. Crec que és molt perillós fer creure a la gent que el que ens ha de preocupar és que se'ns acabi el petroli.

Què s’ha de fer per descarbonitzar l’economia, doncs?

— Jo ara ja estic en la fase que ho hem de fer tot. Renovables, sí. Baixar el consum energètic tant com puguem, també. Menys cotxes, i tant. També soc una persona pràctica i penso què pot acceptar la gent de tot el que es pot fer. Defenso que es posin plaques solars als camps de cultiu perquè amb tant de sol, els camps tampoc funcionaran bé. El problema és que, científicament, voldríem analitzar uns quants anys de collites en aquesta situació, però no tenim temps. Hem de provar i veure què funciona. No és ideal des del punt de vista del mètode científic, però és el que ens podem permetre.

A Catalunya anem tard amb les renovables?

— La veritat és que estem en una posició una mica antitot excepte continuar amb el cotxe. Que hem de menjar una mica més vegetarià, ui, el sector càrnic... Que hem de conduir una mica menys, vas contra la gent que fa servir el cotxe. Que hem de posar renovables... Fan lleig. O sigui, diem que no a tot i continuem amb el model actual perquè no estem disposats a deixar de consumir. És bastant curiós, perquè és dels llocs més antitot i tot és molt lent.

Els aerogeneradors i les plaques solars han provocat problemes d’acceptació en molts territoris.

— Sí, i les coses que es volen fer, es volen consensuar tant, que gairebé res passa el filtre. Evidentment, s'han de consensuar, però si es dona dret a veto a qualsevol que tingui una opinió al respecte, tothom pot dir que no i al final no es fa res.

Hi ha mesures que no haurien de generar tant de rebuig, com posar plaques solars a les mitjanes de les autopistes o en polígons industrials, i tampoc s’implementen.

— Jo crec que tot això s'acabarà fent. El que és inexplicable és que sigui tan lent. Fa tres o quatre anys, en un comitè vam dir de posar plaques solars en polígons, però hi havia problemes legals amb les propietats dels terrenys i amb qui es quedaria els excedents. En el fons, són detalls que s’haurien de poder solucionar. Amb el meu equip de recerca vam fer unes simulacions per posar plaques a les escoles i van agradar molt. I amb la mentalitat de científic, dèiem "vinga, va, demà ens hi posem". Però els temps de l’administració són molt lents. Fins i tot a nivell privat, que és com s'hauria de poder fer més de pressa, hi ha uns retards que són realment inexplicables.

Però aquests retards passen per alguna raó, oi? És simple desídia o hi ha interessos?

— La veritat és que no ho sé. Tant de bo ho pogués saber. I suposo que és més difícil d'arreglar del que sembla, perquè jo crec que realment hi ha gent amb bona voluntat a qui li agradaria solucionar-ho, però no se n'acaben de sortir.

Una solució de la qual es parla molt és electrificar-ho tot i, en particular, els cotxes. Hi ha prou material per fer bateries?

— Fa deu anys potser semblava complicat, però com més ens hi posem, més solucions trobem. Les bateries de cotxe ja no es fan amb cobalt, per exemple, que és un dels materials que té els impactes més greus des del punt de vista dels conflictes o l’explotació infantil. Encara es fa servir liti, però ara ja hi ha cotxes que estan a punt de ser comercialitzats amb bateries de sodi, que és un material bastant vulgar i que no genera tots aquests problemes.

Per explicar de manera gràfica la seva proposta sobre el parc automobilístic, fa servir l’analogia amb una banyera que vessa.

— Clar, jo penso que primer hem de tancar l'aixeta i després anar buidant la banyera. I parar l'aixeta és deixar de fer cotxes convencionals. Soc més partidària de parar la producció de cotxes nous que no de prohibir els cotxes que ja existeixen, perquè socialment funciona fatal. I això a Europa ho hem anat postposant i ara les conseqüències són nefastes. Molts països, com la Xina, ens estant avançant.

Han baixat prou de preu els cotxes elèctrics per ser una solució generalitzada?

— Ara ja són bastant econòmics, però evidentment el cost inicial és molt alt. I el problema d'aquí a Europa és que s'han fet sobretot cotxes elèctrics de gamma alta. I, evidentment, estan fora de l'abast de gairebé tothom. Però no és per disseny. Es poden fer cotxes elèctrics baratíssims, de 5.000 euros, i la gent els compraria com si fossin llaminadures.

Es poden comprar fora aquests cotxes i rebre’ls d’alguna manera?

— Hi ha molta pressió amb això i ara s'està discutint si s’hi posen traves. Evidentment, es pot justificar de la manera que es vulgui, però jo trobo que aquí no s'han fet els deures. No s’ha fet l’esforç d’entendre com podem tenir una mobilitat de baix cost i molt menys impactant.

A les ciutats ha aparegut el patinet elèctric.

— A mi els patinets elèctrics la veritat és que no em cauen gaire bé, perquè se salten les normes tot el dia, però com a solució de mobilitat per gent amb baixos recursos és molt bona. Hem d'entendre que hi ha solucions de baix cost que potser no són glamuroses, que ens irriten una mica, però que faciliten la mobilitat. Hem de trobar-hi solucions.

Si s’electrifica el parc automobilístic, es podrà generar prou electricitat?

— Tot i que ha sigut una preocupació inicial, hi ha llocs com Califòrnia, on hi ha molts cotxes elèctrics i no està sent un gran problema. Crec que es pot gestionar millor del que sembla. A més, els cotxes elèctrics no són només un problema, sinó que també ajuden perquè són consumidors d’electricitat però també poden ser generadors. Amb un milió de cotxes tens una bateria enorme.

Els cotxes elèctrics es poden connectar a la xarxa i abocar-hi energia?

— Amb un model de cotxes més compartits potser això no funcionaria tant, però amb el model actual que cadascú té el seu cotxe, n’hi ha molts que estan morts de riure al garatge. En aquest cas, si tens la bateria plena, pots aportar a la xarxa. A Califòrnia ja es fa.

Però en aquest cas l'electricitat es ven més cara del que es paga per carregar la bateria?

— No en recordo els detalls, però per definició rebràs un preu més alt, perquè estàs venent quan es necessita energia i pots carregar quan en sobra.

Hi ha gent que diu que un sistema elèctric basat en energia eòlica i solar és difícil de gestionar.

— El sistema ibèric, per exemple, està molt descarbonitzat i no ha passat res. Fa deu o quinze anys tothom deia que seria difícil i que no ho sabríem fer i, mira, funciona. Soc molt pessimista amb la política de canvi climàtic, però respecte de la xarxa elèctrica, les renovables i com integrem els cotxes, hi veig bastantes solucions que ja tenim. Hi ha més por de la necessària.

En aquest escenari d’electrificació generalitzada, també hi ha veus que defensen tornar a fer centrals nuclears.

— Això no ho veig. Ja he dit que estic disposada a tot. Si pensés que les centrals nuclears solucionen el problema, estaria fins i tot disposada no a ignorar, però sí a valorar de manera diferent el risc nuclear i tota la càrrega filosòfica que té l'energia nuclear. A més, són molt cares. A Finlàndia n’han fet una i han acabat pagant més del doble del previst. Però fins i tot sense tenir en compte això, les centrals nuclears triguen molt a construir-se. ¿Per què perdre deu o quinze anys si tenim solucions per l’any que ve? Després hi ha el tema de les temperatures: si hi ha poca aigua al riu o a l’estiu està massa calenta, s’han d’aturar perquè no es poden refrigerar bé, i és quan més energia es necessita. Això ja ha passat a França.

Un dels àmbits que estudia són les apagades. Amb els esdeveniments climàtics extrems, tant de calor com de fred, cada vegada més freqüents, n’hi poden haver més.

— Sí, això ja ha passat a Estats Units diverses vegades. A Texas es van quedar una setmana sencera amb apagades a l’hivern. I es van morir 150 persones. La majoria, perquè es van intentar escalfar de manera poc segura, per intoxicacions de monòxid de carboni o incendis.

Es podria donar aquí una situació semblant?

— La veritat és que aquí la demanda és més moderada i la xarxa està més ben distribuïda però a mi em preocupa. El que investiguem nosaltres és com fer una apagada intel·ligent, que consisteix en baixar de manera digital i remota la potència contractada a molta gent. Així es pot aconseguir l’equivalent a fer una apagada al 15% de la població. Tot i que ara mateix no ho necessitem, penso que hem de fer els deures.

L’alimentació és un altre factor amb un impacte molt gran en el clima.

— Jo soc una persona molt pràctica i el que faig és ser gairebé vegetariana. Intento reduir també el consum de llet i de formatge, però sense ser vegana. I si hi ha un dinar familiar de Nadal, doncs menjo l’escudella de tota la vida. Penso que és molt més útil ser pràctic i donar missatges pràctics que poden realment fer una diferència, que no pas intentar que tothom es converteixi a un puritanisme que és molt difícil d'assumir.

Les accions individuals, si no van acompanyades de polítiques, tenen poc recorregut?

— Crec que hem d'assumir les nostres accions i que individualment podem fer molta feina. No soc partidària que ens ho hagin de donar tot fet. Animo la gent a experimentar, a menjar diferent o a treure la pols de la bici. Si tots fóssim pràcticament vegetarians, els restaurants serien molt més vegetarians. Ara bé, hi ha casos com els menús de les escoles, per exemple, que s’haurien de treballar des de dalt, des del departament, perquè si no, hi ha famílies que gasten tot el seu temps per convèncer quatre pares per fer un menú més vegetarià.