El gran repte de l’emergència climàtica no és científic sinó social

Podria passar que a l'acostar-nos a un punt d’inflexió, un sistema qualsevol augmentés la seva deriva amb tanta intensitat que tornar enrere fos impossible. “És com quan caus d’un seient, arriba un moment que per més que ho intentis acabaràs a terra”. D’aquesta manera tan gràfica explica Marten Scheffer què passa quan es trenca l’equilibri en qualsevol sistema i s’arriba al punt d’inflexió.

Scheffer és matemàtic i biòleg i aplica els seus models tant a l’economia com a l’ecologia o a les ciències socials. El seu objectiu és mirar de predir com estem de prop, d’aquest punt, i quines variables ens permetrien evitar-lo. Per defugir el col·lapse d’un ecosistema com Doñana, per exemple, o per eludir una catàstrofe climàtica deguda a l’escalfament del planeta. Scheffer ha estat guardonat amb el Premi Ramon Margalef d’Ecologia, dotat amb 80.000 euros i atorgat per la Generalitat de Catalunya, que s’ha lliurat aquesta setmana a Barcelona.

L’investigador, nascut a Amsterdam i professor a la universitat neerlandesa de Wageningen, ha dedicat bona part de la seva carrera a l’estudi dels sistemes complexos. En aquesta categoria hi inclou els més obvis, com el cervell o l’Univers, però també el sistema financer, el clima o els ecosistemes. Tots ells es caracteritzen per contenir múltiples elements que interactuen tots amb tots. Fruit d’aquestes interaccions pot passar que en algun moment es trenqui l’equilibri que els sosté i que el sistema tendeixi al col·lapse. És aleshores quan pot entrar en una “transició crítica” que el meni a un punt d’inflexió, un punt on el sistema s’accelera i perd les característiques que el definien. “Pot passar de manera ràpida, gairebé sobtada”, puntualitza. Si el canvi es consuma, pot ser irreversible: “No hi ha manera de tirar enrere”.

És el que passa en un llac quan hi ha una aportació continuada de matèria orgànica o de contaminants. “Gradualment les aigües es tornen tèrboles fins que s’arriba a un punt que la vida és impossible”, explica. Això mateix és el que podria passar al Parc Nacional de Doñana, que s’ha anat dessecant progressivament les darreres dècades per l’extracció indiscriminada d’aigua. Els efectes, que es poden copsar a ull nu, també es poden expressar matemàticament. “Podem elaborar models de progressió i predir si estem més lluny o més a prop d’un punt de no retorn”.

Catàstrofe o adaptació

Amb aquests paràmetres a la mà és possible establir estratègies d’intervenció. “La reacció humana davant d’aquests fenòmens és essencial”. Ho és per a Doñana i també ho és per fer font als efectes de l’emergència climàtica. L’evolució actual, diu, no fa pensar en un resultat catastròfic a curt termini, però sí en canvis adaptatius en “dos o tres segles”. Si la sequera persisteix a escala planetària, “veurem com els animals i les plantes es desplacen” buscant temperatures, aigua i nutrients a latituds més al nord. “Ja ho fan els animals i els arbres”, que tendeixen a ocupar territoris de Sibèria i el Canadà a mesura que les condicions són més temperades.

A la prehistòria els canvis climàtics van motivar els moviments migratoris que van permetre l’ocupació de tots els continents. Ara bé, això va passar en el decurs de milers d’anys i adaptacions continuades al medi. La situació actual “és diferent”. No prou perquè es pugui predir un col·lapse global a curt termini, però sí prou rellevant perquè hi hagi extenses regions de la Terra que siguin inhabitables. Davant d’això, i de la dificultat extrema de moviments migratoris massius, “les opcions es redueixen a polítiques de mitigació i d’adaptació”.

Més en general, de mitigació dels efectes de l’escalfament global i d’adaptació a les noves condicions climàtiques. Tots dos factors, assenyala Scheffer, tenen implicacions socials i econòmiques de gran abast. Per exemple, en l’agricultura, on “molts dels conreus s’hauran de repensar”; en l’urbanisme, que implicarà haver de redefinir el model de les grans ciutats actuals, o en la conducta social, que haurà de comportar “canvis d’hàbits”.

Un procés de simplificació

Actualment s’està treballant en la identificació del que en podríem dir conjunt de punts d’inflexió, bé sigui per a un ecosistema concret i limitat a una àrea concreta, bé sigui de caràcter més general, com podria ser el Mediterrani o el clima en determinades regions. Tot plegat, malgrat la complexitat, es podria resumir en forma d’equacions, de les quals es podrien extreure models per veure quina mena d’actuacions podrien ser més útils o més efectives. El mateix model de pensament es pot aplicar a un llac massa contaminat, a una família que vol escapar de la trampa de la pobresa amb un simple microcrèdit o a un conreu per fer-lo més productiu.

“Quan un sistema complex s’acosta a un punt d’inflexió tots els fenòmens tendeixen a simplificar-se de tal manera que un simple pas de més condueix al col·lapse”, raona Scheffer. És com una mena de “llei universal” que ve a dir que petits increments de l’estrès sobre un sistema poden ser suficients per desencadenar canvis irreversibles.

“El gran repte que tenim no és matemàtic o científic a l’hora d’identificar aquelles variables que ens acosten a punts d’inflexió, sinó la resposta social”, és a dir, l’actitud de la societat davant els canvis que serien necessaris per revertir les condicions d’un sistema. “El problema no és tant el coneixement que podem adquirir com la voluntat d’actuar en conseqüència”. Scheffer està segur que, arribat el moment, la societat sabrà actuar per evitar “una catàstrofe climàtica”.