Els gossos podrien ser els primers animals en rebre un fàrmac antienvelliment

Una part important de la població dels països desenvolupats està cada cop més obsessionada amb trobar maneres de frenar els efectes del pas del temps sobre el cos. El fet que, en l'últim segle, arribar a vells hagi passat de ser més aviat anecdòtic a ser la norma ha propiciat l’aparició del concepte d’antienvelliment. L'etiqueta engloba científics que, genuïnament, proven d’entendre perquè envellim i què es pot fer per evitar-ho i viure amb més qualitat de vida, però també una colla d’estafadors que es fan d’or venent fum.

De fet, es calcula que la indústria de l’antienvelliment mou 60.000 milions de dòlars l’any, una xifra que es podria doblar abans del 2030, la qual cosa té un mèrit especial si tenim present que, ara mateix, no hi ha cap producte ni estratègia al mercat que realment tingui un efecte biològic demostrat sobre els mecanismes de l’envelliment. Per això és especialment irònic que, malgrat tots els esforços i els diners invertits a provar de satisfer aquesta creixent demanada social, sembla que finalment seran els gossos els que gaudiran abans que nosaltres d’un fàrmac per viure més temps.

Gossos grossos i petits

Si observem les diferents longevitats dels animals, podríem arribar a una conclusió força lògica: l’esperança de vida sembla estar relacionada amb la mida. En un extrem, animals tan grossos com els elefants passen fàcilment dels 80 anys, mentre que, en l’altre, insectes com les mosques viuen dies o només hores. És cert que aquesta norma té moltes excepcions. Els ocells, per exemple, en general viuen més que no pas el que els tocaria pel seu volum si la relació fos estrictament lineal. Hi ha, doncs, molts factors implicats en la predicció de la longevitat d’una espècie, més enllà de la massa corporal mitjana.

L’interessant és que, si mirem les diferències dins d’una mateixa espècie, la relació és inversa. És a dir, els individus més grossos solen tenir una esperança de vida més curta que els petits. En cap animal és més evident això que en els gossos, perquè de les més de 400 races diferents que existeixen, algunes poden arribar a ser fins a cent vegades més grossos que altres. Una anàlisi dels teixits d’aquests animals revela que les races de gossos més voluminoses tenen un envelliment cel·lular més ràpid, cosa que quadra amb el fet que els grans danesos viuen només uns sis anys de mitjana, mentre que els chihuahua en viuen prop de vint.

Els motius d’aquestes diferències no estan clars. La longevitat podria estar determinada per la longitud dels telòmers, mesurada en les cèl·lules de la sang: com més curts són, menys esperança de vida. I els gossos més grossos podrien tenir més risc de patir problemes cardíacs o un càncer, cosa que els escurçaria l’esperança de vida. Estudis recents suggereixen que la longevitat podria dependre dels nivells d’inducció de gens com els anomenats IGF-1 o ERBB4, més actius en les races grossos.

Llarga vida als gossos

Per cobrir la gran demanda que hi podria haver en el mercat de les mascotes, la companyia biotecnològica Loyal, amb seu a San Francisco, està ultimant un producte que podria allargar l’esperança de vida dels gossos més grossos. La FDA, l’agència del govern dels Estats Units que aprova els nous fàrmacs, ha revisat recentment la primera proposta del nou compost de Loyal i el seu veredicte és que “té expectatives raonables de ser efectiu”. Aquesta notícia és important perquè es tractaria del primer medicament amb un efecte pròpiament d'antienvelliment que podria comercialitzar-se, encara que sigui en gossos, després de dècades de recerca intensiva.

El fàrmac s’injecta un cop cada tres o sis mesos, i redueix precisament els nivells d’IGF-1, una hormona que regula els processos de creixement dels organismes, però també el metabolisme. Això se sap que influeix en la velocitat d’envelliment, no només dels gossos, sinó també d’animals tan diversos com els cucs, les mosques i els ratolins, que s’utilitzen molt per estudiar l’envelliment al laboratori. En tots aquests models s’ha vist que inhibir la IGF-1 augmenta la longevitat.

El fàrmac de Loyal s’ha provat en 130 gossos i no ha donat efectes secundaris importants. Si supera les proves finals, que començaran segurament l’any que ve i es realitzaran en 1.000 gossos de races grossos, la idea seria que es pogués comercialitzar el 2026. Això és una bona notícia per als propietaris de gossos, però també per a la població en general, perquè obriria la porta a aprovar possibles tractaments per a humans en el futur.

Cal tenir present que, encara que sembli prometedor, no se sap com serà d'efectiu realment el fàrmac. I, en cas que funcionés bé, no es podria aplicar a persones, perquè la mida no és tan important a l’hora de definir la nostra esperança de vida i la nostra longevitat no sembla que depengui de la mateixa hormona. Ara bé, és un primer pas que pot accelerar el desenvolupament de medicaments d’aquest tipus, tant perquè donarà pistes sobre com modular l’envelliment en mamífers com perquè aplanarà el camí des del punt de vista logístic i burocràtic.