Gens i diners per envellir com un bon ‘wellderly’

Els humans envelleixen de maneres molt diferents. Mentre que alguns estan en plenes condicions físiques fins al final dels seus dies, altres acumulen problemes de tota mena que van afectant progressivament la seva qualitat de vida. Encara que els factors externs tenen un paper clau en aquestes divergències, es pressuposa que la genètica hi té un pes important. Per això fa temps que s’estan buscant els gens que puguin estar implicats en un “envelliment sa”, no tan sols per predir a quin grup pertany cadascú sinó també per entendre millor el procés de fer-se grans i, en un futur, trobar la manera d’influir-hi. Recentment s’ha fet un nou pas en aquesta direcció gràcies un treball dels laboratoris dels doctors Eric Topol i Ali Torkamani -de l’Scripps Research Institute de La Jolla, Califòrnia- publicat a la revista Cell en què es presenta l’estudi genètic més profund que s’ha dut a terme fins ara de poblacions que envelleixen especialment bé. Els investigadors conclouen que hi ha un grup de gens que sembla que estan relacionats amb aquestes característiques, que la salut mental hi té molt a veure i que quantitat i qualitat de vida no estan directament relacionades genèticament.

Per a aquest estudi, l’equip dels doctors Topol i Torkamani va construir primer una extensa base de dades reclutant més d’un miler d’individus d’entre 80 i 105 anys. Els voluntaris provenien principalment dels Estats Units, però també d’altres països, i no patien cap malaltia crònica ni prenien pastilles habitualment. A més, cap d’ells havia tingut ni càncer, ni diabetis, ni demència, ni insuficiència renal, ni havia passat per un infart ni cap altre dels problemes de salut més habituals en edats avançades. El seu perfil és el que en anglès es coneix com a wellderly (de well, bé, i elderly, vell). Els investigadors van obtenir ADN d’uns quants centenars d’aquests individus per llegir-ne el genoma sencer. A partir d’aquesta quantitat immensa de dades, van analitzar les variants genètiques més comunes a les mostres per veure si el fet que haguessin arribat a vells amb bona salut era perquè s’havien cuidat bé, per pura sort o perquè potser tenien alguna cosa als gens que evitava que es posessin malalts. El pas següent va ser comparar aquestes dades amb les que s’havien obtingut de la població general i amb estudis genètics previs que s’havien fet en individus extremadament longeus (de més de 100 anys) però no necessàriament lliures de malalties greus.

Els resultats de les anàlisis revelen que, efectivament, els gens tenen molt a veure amb la manera com s’envelleix. Per començar, fer-se gran amb bona salut no està lligat a més longevitat: les variants genètiques més habituals en les persones centenàries no apareixen sempre en les que envelleixen sense malalties, i al revés. Sembla que una xarxa de gens té més impacte en l’esperança de vida i una altra d’independent participa sobretot en la qualitat de vida. La segona troballa interessant és que els gens que es veuen més freqüentment en persones grans sanes estan associats a un risc reduït de patir certes patologies, especialment Alzheimer o problemes coronaris.

La principal conclusió del treball és que hi ha una combinació genètica que protegeix d’una sèrie de malalties comunes i, per tant, aquells que l’hereten tenen més possibilitats de fer-se grans sense problemes mèdics. No obstant això, les dades no exclouen la influència de l’entorn en l’envelliment saludable. S’ha vist anteriorment que la població wellderly normalment té un nivell socioeconòmic més elevat que la resta, la qual cosa implica un accés més gran a la informació i a l’atenció mèdica necessàries per prevenir trastorns de salut.

Així doncs, és probable que la qualitat de vida de la gent gran estigui determinada per la interacció d’aquests factors genètics recentment identificats amb els elements externs, i encara no està clar quin dels dos tindria més pes. S’ha de tenir present que per poder identificar variants genètiques rellevants s’han d’analitzar centenars de milers de mostres. Les tècniques usades en aquest treball no permeten tanta resolució i els mateixos autors reconeixen que els resultats s’hauran de confirmar amb més voluntaris abans de poder-los donar per bons.

S. Macip és investigador i metge a la Universitat de Leicester

ELS MICROBIS PODEN INFLUIR EN LA LONGEVITAT

Als factors que poden tenir un impacte en l’esperança de vida, recentment s’hi han afegit els microbis. Un article publicat a Current Biology aquest juny pel grup del doctor Marco Candela proposa que les persones que viuen més de cent anys tindrien un microbioma especial. El microbioma és el conjunt de bacteris que normalment viuen en el cos humà. Amb els anys, el microbioma en general es redueix, però alguns bacteris concrets passen a ser dominants. En persones centenàries, aquests microbis són principalment d’uns tipus que se sap que tenen efectes especialment positius sobre la salut (els akkermansia, els bifidobacteris i els christensenellaceae). Això fa pensar que la seva presència contribuiria a allargar la vida més enllà dels límits habituals.