La genètica reescriu la història del vi: es va començar a produir fa 11.000 anys

La història i la seva cronologia semblaven ben establertes de fa anys. Segons estava acceptat, el raïm del qual sortiria el primer vi calia buscar-lo a la regió de les actuals Geòrgia, Armènia i una part de l’Iran. I, segons els registres arqueològics més acceptats, calia remuntar-se almenys fins a uns 7.000 anys abans de la nostra era per trobar-ne evidències. Però quan aquesta teoria es va donar per bona, la genètica encara no havia desplegat el seu potencial actual.

Un nou estudi basat en l’anàlisi dels gens de 3.525 varietats de vinyes cultivades i un bon nombre de formes salvatges, allunya l’origen del vi fins més enllà dels 11.000 anys, prop del darrer màxim glacial, i en canvia la localització: a més del Caucas, ara s’ha de parlar del Pròxim Orient, l’arc que va de l’actual Israel, Síria, Turquia i una part de l’Iraq, llocs on el raïm i el vi haurien sorgit simultàniament. L’extens treball que en dona les dades precises s’ha publicat aquesta setmana a la revista Science.

L’estudi és fruit d’una col·laboració internacional liderada per Yang Dong i Wein Cheng, investigadors de l’Acadèmia de les Ciències de la Xina. Gràcies a aquesta col·laboració es van recollir més de 3.000 mostres de varietats de raïm de taula i de raïm destinat a la producció de vi. N’hi havia de varietats considerades salvatges i de cultivades, procedents tant de col·leccions públiques com privades. Es dona el cas que alguna de les varietats encara no havia estat documentada, és a dir, no constava a cap registre ni base de dades. Per tant, eren desconegudes per la ciència.

Dos processos paral·lels

Les mostres es van sotmetre a seqüenciació genètica i es van comparar amb el genoma de Vitis vinifera sylvestris, que es va prendre com a espècie model de referència. I és aquí on van començar a saltar les primeres sorpreses. Les anàlisis genòmiques van delatar una antiguitat molt més gran del que s’havia pensat fins ara i, alhora, situaven els primers indicis de domesticació de la vinya en indrets relativament allunyats d’on prèviament s’havien ubicat. De fa anys, la domesticació de la vinya es considerava que s’havia produït a l’entorn dels 7.000 anys abans de Crist, principalment a les regions de Geòrgia i Armènia. El moment coincideix amb els inicis de l’agricultura.

Les dades suggereixen que no va ser així. Endarrereixen el procés de domesticació uns 4.000 anys i el situen al sud del Caucas i al Pròxim Orient. No només això: hi hauria dos processos de domesticació diferents, un de la vinya per a la producció de vi i l’altre per a la producció del raïm de taula. Aquest segon punt de domesticació, a la regió d’Israel, Síria i Turquia, segons les noves dades, és el que hauria propiciat l’expansió de la vinya primer cap a Europa i després cap a altres regions del planeta, incloses Àsia i Amèrica. La nova datació fa coincidir el procés de domesticació de la vinya amb el de cereals, llegums i altres vegetals de consum humà.

Segons els autors, la diversificació de l’espècie en les seves varietats salvatges va ser deguda, molt probablement, a la fragmentació d’habitats per causes climàtiques. Fa 11.000 anys el planeta tot just començava a sortir del darrer màxim glacial, de manera que hi començava a haver períodes propicis per a l’expansió de vegetals. “Amb el fred hi ha vegetals que només sobreviuen als anomenats refugis glacials”, explica Laura Botigué, líder del programa de genòmica animal i vegetal del Centre de Recerca en Agrigenòmica (CRAG). Quan torna el bon temps, afegeix, hi ha expansió i dispersió de les plantes.

Una llarga domesticació

“El procés de domesticació de qualsevol espècie vegetal és llarg”, diu Botigué en referència al miler d’anys que indiquen els autors de l’estudi. “Fins fa poc es pensava que havia estat un procés molt dirigit, però ara es considera que hi va haver una intensificació de la gestió dels recursos vegetals”, diu l’experta. Això voldria dir que es recol·lectava allò que creixia de manera natural en un prat o en un camp, bàsicament varietats salvatges de cereals i llegums, “que són pilars de la nostra dieta”, i també de raïm i altres fruits que en són complements.

Amb el pas del temps, la gestió d’aquests prats i camps acabaria donant lloc a societats agrícoles sedentàries amb assentaments cada vegada més estables. La comunicació entre diferents grups d’aquesta època primitiva en què les poblacions es desplaçaven per l’esgotament de recursos es considera que va ser una de les principals raons de la dispersió de les espècies vegetals de consum humà. Entre elles, la vinya, si fem cas de les noves dades. Des d'aquest punt original, la vinya hauria entrat a Europa amb almenys sis varietats principals de les quals en sortirien la resta per encreuaments, empelts i altres pràctiques agrícoles.

És molt possible, com admeten els mateixos autors, que l’interès primer del consum de raïm tingues a veure amb la seva aportació calòrica. Com se sap de fa temps, el raïm està considerat un gran reservori de sucres i, per tant, un fruit que proporciona una quantitat d’energia considerable. És fàcil especular que la primera obtenció de vi fos accidental en produir-se la fermentació del raïm en algun recipient de manera involuntària.