La genètica: clau per al tractament personalitzat

Quan un metge ha de decidir quin és el millor tractament per a un malalt de càncer, acudeix a una sèrie de protocols, universalment acceptats i que es revisen constantment, en els quals s’especifiquen les actuacions que s’ha vist que són més efectives en cada cas. Això requereix, sobretot, tenir present quin és l’òrgan afectat, però també considerar altres paràmetres, com el tipus de cèl·lules implicades i l’abast de la malaltia.

En el cas dels compostos que s’usen en quimioteràpia, fins ara les autoritats sanitàries en permetien l’ús només per a un tipus de càncer concret, i demanaven llargues proves clíniques per anar ampliant a poc a poc el tractament a altres càncers. Pot ser que això estigui canviant. Als Estats Units s’acaba d’aprovar el primer medicament que no es donarà en funció d’on ha aparegut el càncer, sinó de quines alteracions genètiques té. Aquest és un pas important per a la implantació de les teràpies personalitzades i permetrà que més pacients es beneficiïn dels nous avenços més ràpidament.

Cap als tractaments personalitzats

La història dels tractaments moderns contra el càncer té més de cent anys. Alguns dels més efectius que es fan servir avui es van estrenar a principis del segle XX. La cirurgia va ser el primer i, en la seva versió millorada, actualment té encara un paper important en la majoria de les curacions totals. Quan es va descobrir que la radiació era tòxica per a les cèl·lules canceroses, es va obrir la porta a la radioteràpia. Una variant modificada, supervisada per ordinadors que redueixen al màxim el dany als teixits sans, s’aplica actualment amb èxit. La tríada dels tractaments clàssics es completa amb la quimioteràpia. L’ús de substàncies tòxiques per curar el càncer segueix el principi d’eliminar més cèl·lules malignes que “bones” i també ha salvat milers de vides. La ràdio i la quimioteràpia són tractaments que afecten totes les cèl·lules. Per això tenen efectes secundaris seriosos i no se’n poden administrar dosis gaire altes. La quimioteràpia, però, comença a ser un intent de teràpia especialitzada, ja que amb el temps s’han anat trobant les combinacions específiques de fàrmacs que funcionen millor segons la naturalesa del càncer. Amb l’hormonoteràpia es va anar un pas més enllà i es va utilitzar amb èxit en càncers com el de mama o el de pròstata. Es podria considerar el primer tractament específic, perquè intenta atacar un punt dèbil de certes cèl·lules canceroses -la seva dependència de les hormones- i té uns efectes mínims sobre les altres.

Vam haver d’esperar fins a principis d’aquest segle per poder disposar dels autèntics fàrmacs dirigits, dissenyats al laboratori després de dècades de recerca. El seu objectiu és inhibir la funció de proteïnes que les cèl·lules canceroses tenen en excés, i que són vitals per a la seva supervivència i multiplicació constant. Tot i que no han sigut la solució màgica que es creia al principi (en la majoria de casos acaben apareixent resistències i, al cap d’un temps, el càncer rebrota), han permès allargar considerablement la supervivència de molts pacients. Un dels problemes que tenen és que tarden a arribar als malalts perquè s’han de fer molts assajos clínics per veure quins tipus de càncers hi són sensibles i quins no. Per això cada nou compost s’aprova per a un sol càncer i, si hi ha sort, s’afegeixen progressivament noms a la llista.

Però les normes han canviat. El maig passat es va aprovar als Estats Units l’ús del pembrolizumab, un compost que bloqueja la proteïna PD-1 en qualsevol tipus de càncer que tingui unes alteracions genètiques específiques. És la primera vegada que s’autoritza la utilització d’un fàrmac segons els gens del tumor i no segons el lloc del cos on es troba. Com que només caldrà mirar l’ADN del càncer per decidir si respondrà o no al fàrmac, sense que s’hagin de fer més proves clíniques, això implica que un grup més ampli de malalts se’n beneficiarà. Aquest procediment s’anomena medicina personalitzada, i podria ser la peça central de l’assistència sanitària del futur, no només pel que fa al tractament del càncer. Amb aquestes noves regulacions, es veuran més casos en els quals es triarà el medicament idoni en funció de l’anàlisi genètica del pacient, cosa que n’augmentarà l’eficàcia i en reduirà els efectes secundaris.

Salvador Macip és metge i investigador de la Universitat de Leicester

EL SECRET DELS TEIXITS RESISTENTS AL CÀNCER

Fa temps que se sap que hi ha certs teixits que rarament desenvolupen tumors, com per exemple els del cor. Un dels motius podria ser que les seves cèl·lules es divideixen poc, i per tant el risc d’acumular problemes a l’ADN disminueix, o que estan menys exposades a tòxics externs (al contrari que els pulmons i els intestins). Un estudi publicat a Nature al març proposa que la proteïna anomenada LACTB també hi podria tenir alguna cosa a veure. La LACTB es troba a les mitocòndries i participa en la metabolització dels lípids. A més, frena el creixement de les cèl·lules canceroses, mentre que no afecta les normals. Els autors proposen que els teixits que fabriquen d’una forma natural més LACTB també estarien més protegits contra el càncer.