Fracàs en la gestió ambiental
Centre d'Estudis Ciència, Comunicació i Societat (UPF)És un mal endèmic. Catalunya és un país geogràficament molt divers. El paisatge i, en general, el patrimoni natural són excepcionals. Però és un país petit i des de fa anys està sotmès a una pressió demogràfica creixent. Seria fàcil mantenir l’equilibri amb educació i sensibilitat ciutadana, i amb una gestió política ambiental adequada. Però això no passa. Hi ha un ampli sector adult que ha desenvolupat una incomprensible manca de respecte -només això: respecte!- pel medi natural.
Un exemple: el desmesurat accés a boscos per caçar bolets, una gran tradició a Catalunya. En principi no hi hauria d’haver problemes si existís aquesta sensibilitat pel respecte al medi natural. Però no és així. I, a més a més, en molts casos s’ha convertit en un negoci per a alguns. Tots coneixem com en dies laborables apareixen camionetes amb autèntiques brigades de persones que s’escampen pels boscos i ho arrasen tot. El que era una tradició familiar i local relacionada amb l’entorn natural s’ha convertit en una activitat lucrativa per a persones alienes a aquests boscos que venen de lluny i a les quals els importa poc la protecció del medi.
Les autoritats locals i els grups naturalistes fa anys que clamen al desert. I aquí és on falla l’altre responsable: la Generalitat de Catalunya. Cal posar ordre. Si no hi ha sensibilitat ambiental, encara que sigui entre una minoria, els gestors polítics han de prendre decisions que permetin mantenir l’equilibri natural als nostres boscos. I no ho fan.
Em fa l’efecte que he escrit això diverses vegades en els últims anys, però els que poden i han de resoldre el problema persisteixen en no assumir la seva responsabilitat. Els polítics gestors del territori i del medi natural mostren una incapacitat total per evitar el desastre ambiental a què estem destinats. I això és només un exemple. N’hi ha molts més.
